Jo ja no ho faré més, això de preguntar a Rajoy si vol fer un referèndum per saber què pensem a Catalunya sobre l’endèmic fet territorial; tampoc penso preguntar més si ens el deixa fer, ell, o ell amb altres, o altres en substitució d’ell. Al cap i a la fi aquestes dues peguntes són del tot incongruents amb el dret que diem tenir a decidir el que sigui. No cal anar, per tant, a dur cap carretada de signatures demanant això, com eren indiferents al contingut de l’Estatut quants camions es poguessin aplegar amb altres tantes sol·licituds de què es recorregués el text; de fet, el PSOE no les va necessitar, com tampoc el Defensor del Poble per fer-ne d’altres, de recursos, amb la mateixa finalitat.
Tampoc penso demanar més, i això ja ho dic des del fet incontestable d’haver-ho escrit, que malgrat no encaixar en la Constitució, el President del Govern d’Espanya mirés cap a altra banda, fent veure que no veia, per deixar-nos fer amb les dades ni que sigui de la tarja sanitària, una consulta no referendària que tothom hagués sabut referendaríssima. Que no em demanin, doncs, més signatures per a res. L’etapa subsegüent no pot ser altra que la constatació implícita de què, sense trencar ous no es fan truites, i que per tant, sols es pot fer recompte dels trenca-ous existents quan es digui, com no pot ser d’altra manera, que la convocatòria del referèndum és il·legal.
Ja no ho faré més, tampoc, això de creure en les possibilitats d’una tercera via que fora potser la millor, però que justament per això és la més difícil. Veig que d’una banda i altra, i més enllà d’aquí, a França o a Anglaterra, a Escòcia o a Israel, cada cop que algú critica o alaba algú ho fa, com Trump, a l’estil “First, Amèrica”, emprant quelcom que serveix per amagar els individuals pecats i vicis, un quelcom anomenat nació, o pàtria, o identitat col·lectiva. I sí, ja sé que són aquestes idees importants, que molts cops han fet del grup el punt on recolzar la força per moure el món en un sentit heroic. Però ara per ara no veig en cada gest de cada bàndol res més que la lluita encreuada d’interessos, el poder que vol ser o el que no vol deixar de ser-ho, utilitzant, en raó d’aquest benefici espuri, el cabal, dubtós en la fondària, dels nostres sentiments.
