Fa uns anys, de viatge a Israel amb els meus pares, estàvem a la basílica del Sant Sepulcre -on se suposa que està enterrat Jesucrist- i de sobte vaig sentir que una grapa se’m postrava a la natja i la munyia un parell de segons amb els dits, abans de deixar-la anar i fer-se fonedissa entre la resta de mans que omplien a vessar el temple. A casa, des de ben joveneta, la mare m’havia explicat una història que a ella li explicava la seva mare, sobre com un dia un home li havia tocat el cul al tramvia. La meva àvia, que en aquell moment no passava dels 25, no va dubtar a girar-se per escridassar a la cara el pocavergonya aquell, que per defensar-se de l’escarni va venir a dir que ell no havia volgut tocar-la, que anaven tots anxovats i que havia estat una topada accidental. I encara va llançar un contraatac: “Senyoreta, si vol anar sola, agafi un taxi!”. Davant l’expectació de tot el ramat del tramvia, la meva àvia va alçar el braç perquè tothom el pogués veure i, acompanyant la frase amb un gest de la mà, va dir en veu alta: “Una cosa és una topada accidental i l’altra és que em grapegi així, amb tota la mà!”. Aquell home va baixar a la pròxima parada cames ajudeu-me.
No és casualitat que, tres quarts de segle més tard, quan en aquella basílica un tio em va tocar el cul, em vaig girar de manera automàtica per poder identificar el perpetrador i, igual que l’àvia, fer que el seu acte tingués un cost allà mateix, fent-li passar una vergonya tremenda davant de la gentada, inclosos els seus amics. També vaig cridar el meu pare, que estava uns metres més endavant i que en un segon es va plantar com un llom platejat davant del tio aquell. Li va etzibar una empenta curta i seca, sense intenció de tirar-lo, i va cridar “tu de què collons vas, desgraciat”, o alguna cosa així. De seguida, ell i els seus amics van optar per girar cua i marxar, fent cara mig d’espantats mig de voler-se fondre i sense haver obert la boca ni un cop en el minut que havia durat l’episodi.
Amb aquestes històries intergeneracionals miro d’explicar dues coses. Una, que sempre hi haurà alguns homes, encara que siguin una minoria, que se sentin empesos a tocar sense permís. L’altra, que defensar-se’n és una habilitat que es pot aprendre i que és molt més útil que no pas “quedar-se congelada”, una reacció que implica quedar a la mercè de l’altre. Ho dic perquè ja fa temps que la majoria dels casos més mediàtics d’agressions sexuals tenen a veure amb situacions en què, d’acord amb el relat de les mateixes denunciants, existia l’opció de comportar-se d’una manera alternativa que hauria tallat o, fins i tot, evitat l’agressió que denuncien. És a dir, si un tio t’assalta pel carrer a la nit, no és el mateix que si un futbolista famós et viola al lavabo d’una discoteca plena de gent, o que si un polític et magreja en una festa a casa d’una amiga teva. No és el mateix perquè les teves opcions de defensar-te no són les mateixes. Davant d’aquest argument, les feministes de seguida t’acusen d’estar culpant la víctima, com els jutges franquistes. Però jo no entro en culpes -d’entrada perquè al públic mai no ens donen prou elements objectivables per poder jutjar de manera mínimament ponderada-, jo examino els seus relats i concloc que, si diuen la veritat, tenien l’opció d’actuar d’una manera molt més beneficiosa per a elles. No és una qüestió d’assenyalar-les, sinó de fer servir els seus errors perquè altres dones no els tornin a cometre. O no és això, el que hauríem de voler? Una cosa és protegir els febles i l’altra és fer-los servir de models positius. Si d’alguna cosa poden servir aquests casos és precisament per poder explicar a les nenes, a les noies i a les dones tot-el-que-no-has-de-fer quan et trobes en una situació similar. Jo encara puc sentir la mare, mentre em prenia el colacao: “Has de saber triar. Però si t’equivoques, un home només et pot pegar una vegada, ho entens?”
Clarament, ensenyar les dones a defensar-se quan en tenen l’opció, no sembla que sigui un objectiu del feminisme. El feminisme només vol ajudar-te un cop ja t’han fet mal. El feminisme et diu que, mentre no hi hagi un món sense cap agressor sexual, no cal que facis res per protegir-te, per evitar ser víctima. Ara fins i tot t’eximeixen de fer servir el “no” com a arma, perquè “només sí és sí”. Com que el món hauria de ser perfecte, és normal que no diguessis “no”, tu tranquil·la, que ets la víctima. Aquesta és la postura vital que ens proposen, als antípodes de l’empoderament. Per això posen tot el focus en l’educació dels homes. Dels pitjors homes, de fet. Perquè els homes normals, que són la immensa majoria, no necessiten un lema per saber si una dona vol o no vol. Ho saben perfectament. Tampoc necessiten cursets de deconstrucció de la masculinitat.
Pel que fa als violadors, o fins i tot als sortits, ha quedat demostrat que els lemes i els cursets no serveixen per a res. Sí que serveix que les dones se sàpiguen defensar, i en som moltes que, quan llegim aquestes notícies, pensem que això a nosaltres no ens hauria passat ni de conya. Tenint en compte la naturalesa dels casos que surten als mitjans, sembla que totes aquestes campanyes i iniciatives potser caldria adreçar-les a elles. Als cursets s’hi podrien entrenar reaccions per generar automatismes nous, es podria aprendre a dir “no vull” com Déu mana i es podria explicar com detectar els primers signes d’agressivitat en un home. També es podria ensenyar a fer servir el poder sexual femení amb responsabilitat, ja no només com a mesura d’autoprotecció sinó també perquè manipular els altres per mitigar una estoneta els teus complexos no està bé. I pel que fa al lema que hauríem de clavar-nos totes al cap, resulta evident: “No et congelis, dona!”
