En el seu dia, Josep-Lluís Carod-Rovira va popularitzar la idea que la Generalitat no es podia convertir en una simple gestoria. Que no s’havia lluitat, reivindicat i treballat tants anys per assolir una trista burocràcia administrativa. I sobretot, que la tramitació pura i dura d’assumptes ordinaris no responia a tot allò que el poble de Catalunya necessitava i reclamava. No tenia cap sentit un autogovern que no inclogués capacitat política, tant legislativa com executiva. Per caure en una administració sense cap poder, sense cap possibilitat de canviar estructures bàsiques i incidir de debò en la realitat de les persones, no calia tanta faramalla; amb els municipis i les diputacions, que ja existien durant el franquisme, n’hi havia ben bé prou.
Aquesta noció del que realment vol dir governar potser no és gaire marcada en moltes de les anomenades comunitats autònomes del Regne d’Espanya. És possible que a algunes regions sense sentiment nacional, ja els estigui bé fer de corretja de transmissió del que es decideix a Madrid, on troben raonable que hi resideixi el poder real. Es tracta de comunitats que mai no havien lluitat per assolir cap grau d’autogovern, que ni tan sols s’ho havien imaginat, i per tant l’autonomia que tenen els resulta grossa i sobrada. No és el cas de Catalunya, evidentment; no cal allargar-se en relatar el camí que va portar a la recuperació de la Generalitat, així com els sacrificis polítics i personals que van caldre per fer-ho realitat, perquè la personalitat nacional ho exigia.
Aquests ideals fins i tot els defensaven els partits de dependència espanyola que operaven a Catalunya, en major o menor mesura. En tot cas, el PSC des dels temps de la transició va esgrimir que l’autogovern havia de ser polític i efectiu. En l’hora que va començar a despuntar l’embat per la independència, però, van apostar per insistir que ells no anirien per aquest camí, i que prioritzarien, en canvi, la gestió. Quina gestió? La que responia als problemes reals de la gent, deien; la que resolia els maldecaps i els dèficits presents en la societat catalana –com si l’independentisme no tingués res a veure amb aquests problemes, maldecaps i dèficits. El cas és que es volia presentar la bona gestió com l’antítesi dels suposats somiatruites que esgarriaven la gent i que en lloc de solucionar embolics, en generaven de nous.
El discurs de la gestió va ser, i encara és, el nus del relat del socialisme català, el que va permetre la victòria de Salvador Illa a les urnes i l’accés les regnes de Catalunya. Ara bé, després d’alguns anys de repetir el mantra, el discurs s’ha girat en contra dels seus pares ideològics. La realitat catalana és molt tossuda, i ha demostrat de nou que el gran entrebanc del país supera i va molt més enllà de les tasques administratives. Tot suposant que hi poséssim gerents de primera, que quadréssim tots els números, que féssim organigrames de sucar-hi pa i que paguéssim puntualment tots i cadascun dels proveïdors, que ja seria molt suposar, perquè no n’hi hauria prou. No n’hi haurà mai prou, atès que l’autèntic quid de la qüestió és molt més profund, i té a veure amb la discriminació que s’aplica a tot un poble.
La situació de la llengua catalana no es pot resoldre només amb gestió; el malestar polític tampoc; la pèrdua de fortalesa econòmica i productiva tampoc; l’impacte de la immigració tampoc. Cap dels problemes que ens preocupen es poden corregir amb gerències impecables. Ni tan sols els tràngols que semblen tècnics, com el caos de Rodalies, són realment tècnics. Amb la gestió pots resoldre un organisme ferroviari independent, com els FFCC de la Generalitat, i, en canvi, no pots resoldre un organisme dependent, com és Renfe-Adif. És a dir que en la base de tot plegat hi ha un drama molt més profund, crònic i antic, que remet a la injustícia d’un estat dominador, que ras i curt es nega a transferir poder real. I que vol continuar discriminant a favor de l’Espanya espanyola. Vet aquí el perquè d’una gestió sempre s’estavellarà, precisament, contra el mur dels problemes reals de la gent.
Al capdavall, la revolta per la independència va arrencar associada a les protestes contra l’estat de les carreteres i els trens, les escoles i els hospitals. La fallida dels gestors és el que va desencadenar, allà cap a principis d’aquest segle, l’arquetipus del català emprenyat, que va derivar a tota velocitat cap al català indepe. La gent, els votants, no són gens estúpids, i entenen que no ens trobem només davant d’un problema d’arques mal administrades. En tot cas, ens trobem davant d’un drama d’arques saquejades, dilapidades i buidades sistemàticament per sostenir l’aparell d’estat. La desgràcia parteix d’una indignitat de base, que és la submissió política. Ja pots anar gestionant.
