Poc més o menys a les onze del matí d’aquest passat dissabte, al barri del Guinardó de Barcelona, es produeix l’escena que descriuré. En una botiga de llegums cuits i menjars preparats (així ho indica el rètol de l’establiment) faig cua i tinc al davant un senyor i un matrimoni. El primer s’adreça a la dependenta en català. El posat de la noia no denota cap incomoditat ni hostilitat per aquest fet. La seva expressió és amable i somrient, tot i que la seva resposta és en un espanyol amb lleuger accent llatinoamericà. Automàticament, el nostre connacional canvia les llenties per “lentejas”.
El relat dels fets continua amb el matrimoni esmentat. Són catalans que parlen entre ells la llengua de Barcelona i de la nació. Mentre esperen a ser despatxats discuteixen sobre si els peus de porc seran una opció. La trien. Però, de cop i volta, els peus es transformen en “pies” i el porc en “cerdo”. La dependenta, sense cap intenció malèvola, havia marcat les regles de joc lingüístiques i els catalans, capcots, les acataven amb docilitat. Ben mirat, la llengua de Quevedo guanya els partits a Barcelona sense baixar de l’autocar.
Sé que no és cap notícia això que acabo de narrar. És el pa nostre de cada dia a Catalunya, i especialment al cap i casal. Però si he volgut explicar aquest exemple quotidià, és per demostrar una vegada més que qualsevol política adreçada a la revitalització del català que no impliqui revertir el profund complex d’esclau d’una part molt significativa de catalanoparlants, no farem res. Tàcit ja ho deia fa més de dos mil anys: “l’estigma de l’esclau és parlar la llengua del seu amo”.
El problema de Catalunya, abans de res, és un problema psicològic. Ni polític, ni social, ni econòmic. Mentre vulguem ignorar que més de tres-cents anys de no manar a casa nostra (i sotmesos a un poder forà mesquí i pervers) no afecta la nostra personalitat individual i col·lectiva, anirem perdent el temps i llençant els diners.
En el cas que ens ocupa, us puc assegurar que totes aquelles iniciatives que anuncien a bombo i plateret les nostres institucions per tal de promoure el català estan abocades al fracàs mentre no vulguin encarar quins són els mecanismes psíquics que fan que les llenties esdevinguin “lentejas”. Qui està disposat a dir-los als catalans que sotmetre’s a la llengua espanyola és tenir la mentalitat i el posat del criat? No és amable, és clar. Sobretot, en una època on el polític (diuen) ha de caure bé i fer el mec a l’Instagram amb somriures de cartró pedra.
Com que personalment mai no he fet cap discurs per tal de caure bé a ningú, soc dels que poden dir aquestes coses. Perquè no tot el que fa i pensa el poble està bé. L’obligació de qualsevol dirigent és també assenyalar les mancances de la seva gent. Ha d’haver-hi una projecció i una vocació pedagògica en l’acció política que sempre queden fora de l’abast del gris funcionari que ocupa un escó.
Els 225 milions d’euros del pressupost anual del Pacte Nacional per la Llengua haurien d’anar adreçats fonamentalment a refer el caràcter dels catalans per tal que deixem de fer el ridícul a l’hora d’anar a comprar llegums. Qui voldria integrar-se a un país que es ven la seva llengua per un plat de llenties?
