Com a acadèmic, una regla no escrita d’un tàcit codi deontològic m’obliga a inadmetre teories conspiratives. Ara bé, la meva ascendència parcialment gallega m’empeny a la lògica de l’haberlas, haylas. Ens ha tocat viure uns temps tan confusos com perillosos. I sovint els problemes creixents no sempre encaixen amb les capacitats de què disposen les societats, les tecnologies i l’experiència acumulades per solucionar-los. Experimentem un problema extremadament greu de seguretat pública, en què els reincidents reincideixen, els delictes violents es multipliquen, les amenaces a la propietat o a la llibertat sexual estan començant a fer variar el capteniment de la gent, cada vegada més cautelós o intimidat, i s’estén una certa sensació d’impunitat respecte d’aquells individus creixentment incontrolables. Ens poden inundar amb estadístiques, tanmateix, la majoria amb ulls i orelles haurà percebut inequívocament una expansió de la indisciplina social, amb episodis de violència d’alta, mitjana o baixa intensitat, des de robatoris de patinets a plena llum del dia fins a escàndols sexuals força silenciats pels mitjans convencionals, com els de la DGAIA o els presumptes gangs de violadors al Regne Unit. I tot plegat contrasta amb la capacitat exponencial, per part de l’aparell de l’Estat, de mitjans de vigilància electrònica i tecnològica, control de comunicacions o rastreig. Avui, que un gos defequi a la via pública implica una anàlisi d’ADN que comportarà una multa segura al seu amo. Per contra, que una persona acumuli desenes de delictes sense que acabi engarjolat i fora de circulació durant una temporada, representa un misteri que, més enllà de raons objectives o subjectives, empenyen qualsevol a la lògica del “haberlas, haylas”.
No és un problema català ni espanyol, sinó global. Les taxes d’inseguretat pública i d’indisciplina social s’han generalitzat arreu del continent. I la seguretat és precisament una de les polítiques de benestar més essencials de qualsevol societat, perquè la seva degradació afecta principalment els més vulnerables. Això, afegit a la imatge d’impotència de les democràcies per fer front a aquest canvi de paradigma constatable en els darrers deu anys, és el que explica l’expansió d’allò que se’n diu la ultradreta, el feixisme, el populisme o altres denominacions del passat per descriure un fenomen present i encara necessitat d’interpretacions més precises i profundes. I la cosa va més enllà de delinqüència. La indisciplina social, el relaxament de les normes de convivència, empeny les societats a una espiral perillosa de degradació on, finalment la convivència es trenca perquè la indemnitat dels transgressors convida a participar en una llei de la selva on cap estat et protegeix del més fort. Que Nayib Bukele fos elegit president d’El Salvador, i que, en l’actualitat, segons les fonts, tingui una popularitat d’entre el 55% i el 85% es deu als mètodes brutals i arbitraris (i contra les més elementals normes de l’estat de dret) per posar fi contundentment al crim organitzat tot enfonsant els índexs d’assassinats. Aquest és un cas extrem i pertorbador, encara que prou alliçonador per advertir-nos dels perills que correm (el sacrifici de la democràcia i l’estat de dret) si les institucions són incapaces de protegir-nos.
A Europa som lluny, de moment, d’El Salvador. Tanmateix, quan parlem de degradació no cal posar l’exemple de la delinqüència, sinó de les dificultats de la vida quotidiana. Els usuaris de Rodalies o mitjana distància tenim tot el dret a queixar-nos dels problemes constants que fan dels horaris oficials una col·lecció d’unicorns. A Suïssa ja no volen trens procedents d’Alemanya perquè la gran majoria arriben amb retard. A França, el col·lapse ferroviari és evident. Renfe se solidaritza territorialment i no només maltracta catalans, sinó també espanyols. Al Regne Unit, el sistema sanitari públic es troba a l’UCI. Aquest setembre, a França, s’esperen mobilitzacions populars duríssimes contra un govern que planteja fer una retallada de 44.000 milions d’euros als pressupostos (mentre incrementen la despesa en defensa). És obvi que hi ha aquí un component de dèficit públic que s’explica de diverses maneres (cap de les quals coincident amb l’ortodòxia neoliberal). D’una banda, unes classes mitjanes minvants són les úniques que paguen uns impostos que, bàsicament subvencionen el dumping salarial que implica una immigració que, amb ingressos per sota del nivell de supervivència, s’han de complementar amb creixents subsidis públics, mentre alhora perpetuen la pobresa als països del sud a còpia de descapitalització humana. Els ultrarrics (els milmilionaris globals ja passen de 3.000) disposen de tots els recursos per desresponsabilitzar-se fiscalment de les seves societats. El vell món industrial s’ha reconvertit en un de tecnològic on els estats han estat incapaços de generar ingressos, per exemple, fent pagar impostos o seguretat social a la IA, la robotització o qualsevol innovació que deixa a la intempèrie els treballadors i genera un problema de perspectives desconegudes, i força distòpiques.
I en tot aquest panorama desolador, l’haberlas, haylas. Tothom es queixa del paper de les xarxes socials per canalitzar la ira de l’exèrcit de perdedors d’aquest sistema. De la impotència de les democràcies liberals per fer front a aquesta mena d’incendis econòmics i socials de cinquena generació. De les disfuncions institucionals del sistema. I això, paral·lelament ve acompanyat per l’expansió de propostes polítiques extremistes, com la del ja esmentat Bukele, com la de Milei, encara que també les que veiem a Hongria, com les que avancen a França, Espanya, Portugal, Alemanya i fins i tot al paradigma liberal, Regne Unit, on les enquestes donen al partit de Nigel Farage (l’artífex del Brexit) Reform UK, una majoria absolutíssima. Tot plegat em recorda al que fa poc va dir Josep Costa, sobre que no hi ha cap sistema polític ni ideologia que pugui resistir un retrocés perceptible en la prosperitat material de la majoria social, i que les lliçons morals no poden aguantar un sistema que no funciona.
Quina lògica es desprèn de tot això? El consens socialdemòcrata que va portar l’estat del benestar que permetia l’ampliació de classes mitjanes, dret per als treballadors, serveis públics… en resum, seguretat, ha estat desballestat. El neoliberalisme va trinxar tot això. I les democràcies semblen incapaces de fer coses tan simples com empresonar delinqüents o que els trens arribin a l’hora. És fatalisme o un procés més o menys deliberat? Els votants que van portar Trump a la Casa Blanca no van seguir cap mena de lògica? És com si els votants hagin estat empesos a triar entre ordre + neoliberalisme implacable i caos + impotència de la democràcia. Una democràcia, al meu entendre, sabotejada des de dins, pels mateixos beneficiaris d’una mena de nou ordre que s’està constituint entre nosaltres entre certa inòpia col·lectiva.
Fa uns dies vaig llegir un interessant article del politòleg turc Bülent Kaya que analitzava un dels principals ideòlegs de Trump, Curtis Yarvin. Kaya exposa que el pensament de Yarvin és ben simple: reemplaçar les democràcies per una mena de neoreaccionarisme en què les institucions funcionin amb la lògica de les empreses. No és una idea nova, els neoliberals dels 80 i els neoconservadors de l’inici de segle ja havien experimentat amb aquesta temptació. Es tractaria de substituir la figura d’un president sotmès al sistema de contrapoders legislatius i judicials per un CEO amb carta blanca per prescindir de qualsevol topall normatiu o moral, sostingut, això sí, per un nombre considerable de persones empeses per la por al desclassament o a la inseguretat. Això vol dir governar per decret (en el cas de Trump, via ordres executives presidencials), acomiadar qualsevol que presentés objeccions o tebior, generar un clima de terror entre l’administració, abusar de la teatralitat (com la cacera, estadísticament limitada, dels immigrants o les humiliacions als aliats europeus) i molta comunicació pública. De fet, estaríem parlant d’una CEOcràcia, on les societats són governades com start-ups on les diferències d’ingressos entre el cim i la base de la piràmide creixen exponencialment, on no hi ha cap mena de consideració moral, ni tan sols política, i on tot se sotmet a una teòrica productivitat, acompanyada de la reducció de l’Estat a la mínima expressió (o a la seva expressió més repressiva) i a desfer-se despietadament del llast (és a dir, persones i drets individuals i col·lectius).
No s’hauria arribat fins aquí sense una degradació constant i planificada de la democràcia a occident. Des de la pèrdua de les formes polítiques, les retallades dels serveis públics com a una fórmula de deslegitimació progressiva del sistema, la primacia dels diversos oligarques que li donen suport (que amb un estil similar al de Putin, després són anorreats sense compassió, com li ha passat a Musk) i sobretot, i sobre la base d’una pacient tasca d’infiltració i minatge, el desmantellament i inutilització de l’esquerra, avui reduïda a una caricatura completament allunyada del mínim sentit de la realitat. Una esquerra que ha renunciat a l’anàlisi, a la disputa ideològica, al combat polític a canvi d’una pulsió estètica i moral tan estèril i montypythoniana com la flotilla comandada per Greta Thunberg.
