Recordem el cartell electoral d’Artur Mas a les eleccions catalanes del 2012? Una imatge ben calculada: el candidat apareixia amb els braços oberts, sobre un fons de senyeres esquitxat amb algunes estelades. Poques, però visibles. Eren els temps del dret a decidir i Mas intentava presentar-se com el líder messiànic que hauria de portar Catalunya a travessar les aigües del Mar Roig.
Després de l’èxit indescriptible de la ridícula aristocràcia del “govern dels millors”, sense deixar d’anar de sobrat i d’hereu del pujolisme, què podia sortir malament?
Un moment, que se m’escapa el riure…
Messiànic ve de messies, que en hebreu significa l’ungit. Escollit directament per Jahvè per restaurar la nació i el regne de David. Però la imatge electoral de Mas perfilava més aviat un Moisès, el gran profeta jueu conduint el seu poble a través del desert cap a la terra promesa, després de passar infinites penalitats. Una imatge típica de l’art cristià, que va esdevenir icònica amb l’actor Charlton Heston a la pel·lícula “Els deu manaments”.
El gest d’alçar els braços davant del poble és poderós: convida a callar, a aplaudir i a seguir el camí que marca el líder. El líder que parla directament amb Jahvè, poca broma. O el que dialoga de tu a tu amb el dret europeu i les essències democràtiques universals. Poca broma, també.
Tot va començar amb un Moisès a qui el càrrec li va pujar al cap i acaba amb un Moisès que no veurà la terra promesa, a la qual ell va renunciar quan s’enfrontava al repte suprem. Molt bíblic, tot plegat.
Qui tanca ara el cicle és un segon Moisès, Carles Puigdemont, amb el seu retorn a contrapel i a deshora, peti qui peti, d’acord, però amb una èpica més aviat justeta després de tantes giragonses, trampetes, mentidetes i martingales. I pactes discrets sota mà amb el govern espanyol, que ja veurem què donaran de si. Hi ha un escenari teatral, una mica sobreactuat, i unes corredisses i maniobres entre bambolines i a les fosques, que poden facilitar un aterratge complicat però potser no totalment catastròfic. Ho podrem veure en pocs dies…
L’escenari pot ser menys gloriós del que anuncien els profetes menors i els seus corifeus, davant d’un poble que n’està fins als nassos de tots ells. El relat de David contra Goliat demana que l’heroi planti cara de veritat al gegant. No va d’exilis ni de presons, ni de batalles jurídiques que es van plantejar quan els van tremolar les cames, quan no prepararien res de res i s’havien resignat a què sigui el que Déu vulgui.
Clara Ponsatí és qui ho ha dit més clar: no hi havia res preparat. Anaven al desastre i a la rendició i ho sabien. Com els germans Marx o l’exèrcit de Pancho Villa. I a sobre se’n reien del brutal esperit conqueridor i dominador (“ardor guerrero”) de Castella, pobres il·lusos i venedors de fum.
Per tot això, perquè el relat no quadra per enlloc, Puigdemont s’ha anat tornant cada vegada més espès en els seus missatges i reflexions. La seva lluita d’exiliat invencible és lluminosa, potent, i ha comptat amb un suport massiu i sòlid com una roca. Però el seu missatge polític és obscur, de llengua de fusta, de peus de plom i de càlculs partidistes. Ha tingut el caliu, l’afecte i el vot de molta gent que s’ha empassat moltíssimes coses. Ha tingut agraïment i reconeixement per la seva resistència, per la seva lluita. Però s’ha embolicat amb la politiqueta de partidet durant massa anys i ara tornarà com a líder de partit. Ja no de país. Ja no.
Puigdemont va començar a perdre estatura política a l’octubre del 17, quan va fallar i va decebre a la immensa onada d’esperança i força política que empenyia Catalunya cap a un xoc frontal dur, que certament hauria tingut duríssimes conseqüències. Un xoc que, si s’hagués preparat com tocava, hauria pogut sortir bé. Repetim-ho, perquè això ho sabem tots, en el fons: hauria pogut sortir bé. A un preu molt alt, sens dubte. Amb sang, molta més sang, amb morts, amb més dolor i destrucció i molta més violència espanyola.
Però el que no va ser, no va ser. Ho serà algun dia? Sí, segur, perquè el camí ha quedat obert i és més clar que mai que Castella no és invencible, tot i que és un enemic temible.
El retorn ja no serà una victòria, diguin el que diguin els propagandistes amb fe de pedra picada. Serà un aterratge, molt incert, en un país que ja no és el del 2017. Poden empresonar Puigdemont? Segur que ho intentaran, no han fet tot el que han fet per quedar-se sense la seva foto final, sense el trofeu. I possiblement veurem a continuació maniobres estabilitzadores i moderadores per calmar una mica les aigües: jocs de mans, una vegada més, al caire de l’abisme.
El viatge de l’heroi s’acaba, com s’acaben els profetes quan Jahvè no compleix les seves profecies. La terra promesa és més enllà i no la veurem ni ell ni molts de nosaltres. Però de les derrotes se’n pot aprendre, de les cendres en surten espurnes i guspires, el futur obrirà noves oportunitats. Acabem ja el teatre dolent d’una punyetera vegada, si us plau, posem Moisès al lloc que li pertoca al museu i anem per feina, que tenim un gran país per construir sobre fonaments nous, sobre idees noves, amb moral de victòria, sense partidismes estèrils i sense profetes. Una nova renaixença ens espera, si la volem.
