El 14 de desembre passat, a les nou de la nit, una família va anar a Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, conegut popularment com a Can Ruti, seguint les indicacions telefòniques del servei d’atenció de l’Institut Català d’Oncologia (ICO 24 hores). En l’esplèndid i documentat informe elaborat per aquesta família s’explica que després de passar per triatge es van esperar tres hores, fins les dotze de la nit, a ser cridats per la Consulta 3 d’Urgències on els va atendre una metgessa de guàrdia. Ells van començar explicant-se en català i la metgessa no els va deixar continuar. Els va tallar en sec tot ordenant-los: “Hablen en castellano”. La família s’hi va negar. Eren catalans, eren en un hospital de Catalunya i parlaven en la llengua pròpia del país. Davant la negativa, la doctora, que ho va considerar una insubmissió, els va dir: “Si no me hablan en castellano no puedo garantizar la seguridad de la paciente porque no puedo tener la certeza de haber entendido bien”. S’adona del xantatge, el lector? La metgessa es va servir de la posició de feblesa i del legítim desig de guarir-se de tota persona malalta per coaccionar-los.
La família, però, no va caure en el parany i es va mantenir en català. Davant d’això, la metgessa els etziba: “¿Es que no saben hablar castellano?”. Ells responen que sí, però que volen expressar-se en català. Estan en el seu dret. Tot és dir això que la metgessa, indignada, els expulsa: “De males maneres, ens fa fora de la consulta mentre diu que ja ens atendrà algú que entengui el català”. En aquest punt, torno a demanar l’atenció del lector per tal que vegi quin és el marc mental de la metgessa: engega la família a cercar “algú que entengui el català”, talment com si fossin a l’estranger i haguessin exigit ser atesos en català. La frase denota, a més, la creença que la llengua per antonomàsia és l’espanyol i que el català, per tant, és una extravagància que cal pidolar pels passadissos de Can Ruti.
Però no ens pensem que la metgessa estava sola. Tenia com a còmplice el mateix hospital, perquè és a partir d’aquí que l’hospital maltracta sense escrúpols aquesta família fent-los esperar i esperar (no hi ha a Can Ruti cap metge que parli català?) com si fossin uns indesitjables. No només això. El personal de l’hospital també es nega a avisar el responsable del Servei d’Urgències, com li demanen, i, per si no n’hi hagués prou, sense haver-hi estat presents, fan costat a la metgessa negant que els hagi denegat l’assistència mèdica (!). Arribats aquí, vull fer constar la violència que mostra aquest hospital contra uns pacients criminalitzats per parlar en català. D’un hospital se n’espera humanitat, no pas violència. Can Ruti, però, sembla que no hi està d’acord.
L’única solució que Can Ruti dona a la família agredida entre aquelles quatre parets és el full de reclamacions al qual, naturalment, no hi renuncien. El resultat d’aquest full és que l’endemà reben una trucada del Servei d’Atenció a l’Usuari que els dona la raó, però només de manera verbal, perquè callin i no vagin més lluny. És el vell truc de donar la raó en la intimitat per tal que el qui realment la té se n’oblidi i deixi de “molestar”. Per això l’hospital no els proposa absolutament res ni els anuncia cap mesura contra la metgessa ni contra la connivència del personal que hi havia de servei i que els va menystenir vergonyosament. Res de res. Només violència institucional. Violència d’un centre hospitalari que la va exercir fins a l’extrem que entre les 12 de la nit i les dues de la matinada es va negar a atendre aquella família amb l’excusa que no trobaven cap metge que parlés català. Cap metge que parlés català! Dues hores maltractant aquelles persones pel sol fet de parlar en la llengua pròpia de Catalunya.
Per contra, el comportament de la família agredida va ser realment exemplar. Diu això: “Vam tenir la temptació de rendir-nos. E.F.L. tenia dolor i com que no teníem ningú de la família que es pogués quedar amb la nostra filla, que dormia a casa, vam haver de demanar-li el favor a una veïna i amiga del barri. I ens sabia greu per tot plegat. Però si callem, fem creure que tot funciona bé i, el que és més greu, perdem la dignitat i ens haguéssim sentit encara pitjor que no pas per l’absència de son l’endemà al matí”.
En fer-se pública aquesta agressió, l’hospital no ha tingut més remei que dir-hi alguna cosa. Però s’ha limitat a espolsar-se les puces dient que establirà contacte amb la metgessa “per esclarir els fets i, si s’escau, emprendre les accions necessàries”. Exactament igual que si s’hagués tractat d’una manca de paper a la fotocopiadora. Senyors i senyores de la direcció de Can Ruti, de quines accions parlen? D’una recomanació a la metgessa, a porta tancada, dient-li: “Afluixa una mica, si us plau, que ja veus que ens compliques la vida”? Aquesta metgessa no pot continuar treballant a Can Ruti. No pot de cap de les maneres. De fet, ja no hauria d’haver estat contractada, atès que embruta i desacredita la seva professió, i també el nom de l’hospital.
Repassem els fets:
1) No parla la llengua del país on treballa.
2) Exigeix als pacients que li parlin en la seva.
3) Els expulsa de la consulta si no ho fan.
4) Té un comportament autoritari i despòtic amb els pacients que no se li subordinen lingüísticament.
5) S’aprofita del càrrec i de la dependència dels malalts per imposar-los la seva ideologia totalitària.
6) Mitjançant ardits dialèctics, coacciona els pacients amenaçant-los de fer-los un diagnòstic erroni si li parlen en català.
7) Viola els drets humans i el jurament hipocràtic, que l’obliguen a no discriminar cap pacient per raons ideològiques.
Heus aquí els principis del jurament hipocràtic, tant del clàssic com del modern, que la metgessa viola:
1) No portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts, cuidant molt de no cometre intencionadament faltes injurioses o accions corruptores.
2) Recordaré sempre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament.
3) Practicaré la meva professió amb dignitat i consciència. La salut dels meus pacients serà la prioritat de la meva feina.
4) No permetré que prejudicis d’edat, raça, sexe o orientació sexual, malaltia o incapacitat, origen ètnic, nacionalitat, creences, afiliació política, classe social o qualsevol altre factor s’interposin entre el meu deure i la meva consciència.
Una metgessa que agredeix verbalment els pacients no és una metgessa, és només algú que porta una bata blanca. I si, com diu la dita, l’hàbit no fa el monjo, tampoc la bata blanca no fa el metge. És obvi que el Col·legi de Metges hauria d’actuar en conseqüència i que també ho hauria de fer el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’hospital de Can Ruti, el departament de Salut i la Generalitat són responsables dels fets del dia 14 de desembre, perquè sense la seva complicitat res d’això no hauria passat.
De la mateixa manera que un requisit bàsic per a exercir la professió sanitària en qualsevol país és el domini de la seva llengua pròpia, també a Catalunya ho ha de ser. El desconeixement del català viola el dret dels pacients i aquesta violació viola, al seu torn, un dels preceptes bàsics de la professió mèdica. Contractant facultatius que no parlen català, la direcció de Can Ruti és també la promotora de gravíssimes situacions com la descrita en aquestes línies. I, com dic, també ho és la Generalitat, ja que aquestes agressions no es produeixen només a Can Ruti. La premsa se’n fa ressò contínuament de situacions similars en altres centres. Es pot ser metge a Alemanya, a França o a Anglaterra, però no s’hi pot exercir sense parlar alemany, francès o anglès, respectivament. Per la mateixa raó, es pot ser metge a Catalunya, però no s’hi ha de poder exercir sense parlar català. El respecte pel dret i la dignitat dels malalts depèn de l’observança d’aquest principi.
