Aquests darrers dies estic llegint “El fascio de las Ramblas” un interessant assaig sobre l’origen de la ultradreta espanyola a càrrec dels historiadors Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal. El llibre parteix d’una tesi provocadora: el totalitarisme hispànic no sorgeix de la Falange castellana dels anys 30, sinó de molt més lluny en el temps i en la geografia. Concretament, des de La Havana colonial i la Barcelona de principis de segle XX.
La idea de la pèrdua de l’imperi va causar una ansietat profunda entre el que podríem denominar “la casta imperial”, conformada per militars, alts funcionaris i membres de la cort borbònica, a banda d’una mena de classe mercantil monopolística. De manera que qualsevol indici d’autonomia o de recerca de l’entesa amb la població criolla, no només comportava allò que en castellà en diuen “cerrazón” (terme difícil o impossible de traduir), sinó que no dubtaven a fer cops de força per destituir governadors colonials amb tarannàs dialogants, o simplement eliminar dissidents a còpia de trets, tortures o empresonaments arbitraris. Això volia dir que els militars (o el poder judicial i administratiu) feia i desfeia al seu gust, amb una gran capacitat d’amplificar els problemes; buscant la violència extrema contra els independentistes (voldria recordar que Espanya va inventar els camps de concentració a la guerra cubana de 1895-1898, amb centenars de milers de morts), amb els resultats que tots coneixem: la desfeta total de l’Imperi, la irrellevància internacional, i uns complexos bipolars d’inferioritat / supremacisme que afecten la psicologia del bon nacionalista espanyol.
El mateix patró es va seguir a Catalunya, quan bona part d’aquests militars sense colònies i alts funcionaris de mentalitat colonial van ser-hi destinats. Intransigència i violència contra tot indici d’allò que aleshores se’n deia “separatisme”, i que de vegades només volia dir l’ofensa que els catalans parlessin català en públic. Això incloïa les agressions físiques, detencions indiscriminades, repressió contra les expressions de catalanitat (el mateix Antoni Gaudí en va ser víctima), violència gratuïta i tracte colonial. També es podia constatar, per exemple, en la famosa “llei de jurisdiccions” que implicava que tota “ofensa a la pàtria” (de l’estil xiular l’himne espanyol al camp del Barça) pogués ser jutjada per tribunals militars. Per cert, que aquesta va ser una fita aconseguida després que brètols amb uniforme haguessin destruït les redaccions del Cu-Cut i La Veu de Catalunya el 1905. En altres termes, que el capteniment bàrbar i el posat poca-solta solien tenir premi, a condició de lluir una rojigualda ben grossa.
Quan el govern de Madrid enviava algun governador disposat a buscar l’acord amb les forces polítiques locals o tractar de fer de mediador amb l’imponent moviment obrer cenetista, era sabotejat de manera sistemàtica per militarots, policies i jutges, fins que, en aliança amb la burgesia catalana col·laboracionista, aconseguien imposar els seus interessos, estètica i concepcions polítiques. Això d’arrencar llaços grocs i agredir gent desarmada pel carrer ja ho feien els protofeixistes espanyols a principis del segle XX. Això inclou, per exemple, el sabotatge de la llei de la jornada laboral de 8 hores, arran de la vaga de la Canadenca de 1919, que es va impedir que fos efectiva per aquesta aliança protofeixista de forces vives industrials i forces mortes colonials. Una aliança, d’altra banda, que tenia les seves rèpliques entre els moviments proto-nazis a alemanya i les primeres experiències feixistes a Itàlia. En aquest sentit, els sabres feien i desfeien amb total impunitat fins a la República. Aquesta vegada, furiosos i histèrics, es van haver d’esforçar més i muntar un cop d’estat, una guerra civil, i uns 600.000 a 800.000 morts per imposar la seva voluntat. La diferència amb Alemanya i Itàlia és que aquestes institucions (exèrcit, policia i judicatura) no han passat comptes pels molts crims de lesa humanitat perpetrats històricament.
En la situació actual, l’exèrcit, malgrat els nombrosos nostàlgics que enalteixen la violència contra qui pensa diferent que ells (i davant la inoperància del poder civil, incapaç de fer complir la llei a segons qui), ja no té el paper que solia tenir. Tanmateix, l’alt funcionariat estatal, bàsicament l’estament judicial (i aquí el terme “estament” té tota la intenció historicista), sembla haver agafat el relleu. La “cerrazón” davant qualsevol possibilitat de negociació amb el que, a la pràctica, continua essent una colònia, una nació oprimida, un cos estrany a la seva nació, implica aquests intents de desestabilitzar el govern, de sabotejar les decisions del poder legislatiu o de fer servir la premsa afí per fer crides a la insubordinació davant un govern triat per les urnes. El colpisme de tota la vida, tot i que protagonitzat per jutges i fiscals, bona part dels quals ho són en base a connexions familiars i estamentals (de connexió amb l’antic règim imperial).
La qüestió no és menor. Els cops d’estat contemporanis, tret de l’Àfrica, ja no els solen protagonitzar els militars, sinó tribunals afins als poders fàctics, com s’ha pogut observar a Perú, Bolívia o Guatemala. O com miren d’intervenir en política a Estats Units, Regne Unit o França. Tanmateix, malgrat que les togues hagin substituït els uniformes, la cosa no és menys greu. La ultradreta té una agenda concreta que col·lideix amb els drets humans o fonamentals com són el dret d’autodeterminació, que també es pot llegir com el dret a què un col·lectiu nacional no sigui oprimit per un altre.
Probablement, la histèria d’aquests darrers mesos respon al fet que (per sort, i no se sap fins quan) no se n’estan sortint amb la seva. Que probablement s’han trobat al davant algú (en Sánchez, encara que també un Puigdemont que no es plega als seus desigs, i per això l’odien tant) que no es deixen intimidar. Els crits colpistes d’aquests dies, i les resades de rosari col·lectives també semblen un indicador d’impotència i constatació del seu fracàs. Cal prendre nota, perquè al final, el destí de tots els imperis és desaparèixer. I no hi ha togues o invocacions divines que els puguin salvar.
