Els totalitarismes són un dels productes de la societat de masses, descrits per Gustave Le Bon, un metge i antropòleg francès, que va donar fonament científic al racisme i a la teoria de la inferioritat intel·lectual de les dones. La seva obra principal, Psicologia de les masses (1895), va ser un best-seller entre les classes dominants l’inici del segle XX. Freud se’n va servir per a la seva Psicologia de masses i anàlisi del jo, el 1921. El 1933, Wilhelm Reich li va donar una interpretació política a La psicologia de masses del feixisme. Tot un èxit.
La doctrina és avui saber convencional. A la societat de masses, les persones perden la seva individualitat, es converteixen en homes-massa, com deia Ortega el 1931. El raciocini individual és substituït per una consciència col·lectiva. El judici de les masses és voluble, com la dona a Rigoletto. Fàcilment influenciable per sentiments i prejudicis. És fàcil enganyar-les i manipular-les. Segons Le Bon, necessiten un líder que assenyali el camí i doni sentit a la seva acció. Al segle XX, trobem Mussolini, Hitler, Gandhi, Stalin, Khomeini, homes amb voluntat de poder nietzscheana que personificaven el somni de les masses: l’imperi, la raça, la llibertat, el comunisme, l’islam.
Vençut el monstre totalitari, Le Bon va caure en l’oblit. Però va ressuscitar a finals del segle XX, ja que una revisió desapassionada de la teoria demostrava que les conclusions eren vàlides en el temps dels mitjans de comunicació de masses.
Els mitjans de masses són els dictadors dels comportaments col·lectius. La seva missió és encunyar un consens social per interpretar els fets concrets en un sentit ideològic i encaixar-los en un determinat programa que, tanmateix, no es fa explícit. Perquè el triomf del pensament únic és que no se’n parli, que no se’l mencioni, que es doni per suposat. Només es parla de fets concrets en una perspectiva única, el fonament de la qual no es qüestiona.
El pensament únic no tolera cap debat sobre el multiculturalisme, que és un dogma, un a priori, una veritat apodíctica. Qui ho qüestioni patirà anatema. Raó per la qual la pregunta és pertinent. És possible la convivència de les cultures si una imposa el seu fetitxisme religiós a les altres i reintrodueix el suposat delicte de blasfèmia, avui anomenat islamofòbia? Una cultura que tracta les dones com a éssers de segona? Què construeix la seva xarxa de tribunals voluntaris i no oficials i aplica una llei que no és la llei a la Terra en espera de fer-la obligatòria?
Aquest debat està literalment prohibit als mitjans. La doctrina ve de l’estúpida i criminal consigna que no cal que els immigrants s’integrin, encara que provinguin de cultures, com la islàmica, en què la poligàmia, la pederàstia, la violació, el matrimoni forçós, etc., no són delicte. I no parlem dels refinats costums de degollar infidels o violar-los.
Quan aquesta alegre llibertat de no integrar-se recau sobre una o més comunitats que prefereixen ocupar-se dels seus assumptes i no plantegen problemes de convivència ni pretenen imposar-se, el resultat sovint és òptim. Però quan recau en una comunitat, com la islàmica, que té com a objectiu acabar amb les altres comunitats per imposar el seu domini absolut, el resultat no ho és, almenys per als que tenen com a destí ser convertits, explotats o morts.
La islamització progressiva d’Europa obliga a plantejar a les autoritats la pregunta sobre on exactament plantaran la línia de defensa de la nostra civilització, que es basa en la llibertat de consciència, la separació en l’Església i l’Estat i la igualtat davant la llei.
Tornant a Le Bon, els casos concrets de masses que estudia són quatre: les masses anomenades criminals, els jurats, les masses electorals i les masses parlamentàries. Que les masses poden ser criminals es veu dia a dia als carrers de les ciutats europees. Que ho poden ser els jurats i fins i tot els jutges, també és habitual. Gràcies a les taxes de natalitat, segons molts dels seus predicadors, en un temps hi haurà una majoria musulmana a la massa electoral. Això vol dir una majoria de diputats musulmans a la massa parlamentària.
Quina serà aleshores la situació de la minoria no musulmana?
Es pot dir que aquesta no és una crítica al multiculturalisme, sinó als que ho fan impossible. Exactament. La qüestió és si serem capaços d’identificar qui el fa impossible i defensar-nos-en.
