Li ha costat un any, però al final el president del govern valencià ha dimitit. Semblava que el dolor de víctimes i familiars, la llarga agonia del procés judicial, les manifestacions massives al carrer i les revelacions cada cop més morboses sobre el 29 d’octubre del 2024 no farien fora Carlos Mazón ni amb aigua calenta. Però la pressió ha resultat insuportable, i el mandatari ha hagut de cedir el pas a un relleu que, sens dubte, acabarà sortint dels rengles del mateix PPV. Tot indica que s’ha esgotat la carrera d’un polític inefable, potser el més odiat de la història del País Valencià, que pot arribar a fer bona la memòria de personatges controvertits com Rita Barberà o Francisco Camps. La tragèdia dels 237 morts per la DANA pesarà com una llosa en el seu historial, així com tot el fulletó posterior que ell mateix ha alimentat amb mentides, fanfarronades i menyspreus.
Les preguntes més interessants, mirant d’entendre el procés polític viscut al llarg dels darrers mesos, serien dues; primer, com és que l’home ha trigat tant a marxar i, en segon lloc, per què sí que ho ha acabat fent ara, al cap d’un any. Segurament, tal com han indicat moltes veus, el desencadenant de la dimissió ha estat l’escridassada d’alguns presents al funeral d’estat d’aquest cap de setmana. Però realment podem pensar que els crits de gent dolguda, de familiars i amics dels difunts, del tot comprensibles en termes humans, hagin pogut desbancar un personatge que ha mostrat un nivell rècord de cinisme i d’impunitat durant un any sencer? Costa imaginar que les invectives contra l’assassí, l’inútil o el malparit (aquest darrer, clarament el més genuí i valencià dels insults), hagin assolit l’impacte que grans multituds de gent al carrer o mitjans de comunicació de masses no hagin pogut aconseguir. Quina espècie de màgia va fer girar la truita dimecres passat, a la Ciutat de les Ciències de València?
Crec que per entendre el que ha succeït, i com s’ha desencadenat tot plegat, hem d’anar al moll de l’os del que ha estat la cultura política a la comunitat autònoma de València, gairebé des que aquesta va ser creada durant la Transició. Per entendre’ns, s’hi ha imposat la cultura del Ventorro, dels pactes i repartiments fets en reservats obscurs, a l’esquena dels problemes del carrer. Podem donar-hi moltes voltes, però haurem d’admetre, ens agradi o no, que la Generalitat del sud no ha pretès mai ni defensar ni representar un país. Els que hi han manat han començat per rebutjar el mot i el concepte de país. És més; no els ha importat gens ni mica dinamitar les platges i el paisatge de la terra, la seva llengua, la seva cultura i el seu paisatge urbà. Les barriades on més mal van fer els aiguats n’eren la mostra més evident; una horta natural desfeta per grans superfícies asfaltades, talussos de vies ràpides, i blocs encabits en carrers estrets que han provocat riuades furibundes.
El protagonisme del PP en la societat valenciana, i el seu govern o desgovern, no han obeït a cap projecte de futur per a la comunitat -ni social, ni cultural ni moral. N’hi havia prou amb el llenguatge del poder, la proximitat a Madrid en tots els sentits i la desinhibida pertinença al nacionalisme espanyol. De Benidorm a Marina d’Or, s’ha imposat el discurs de l’enriquiment i la destrucció de tota identitat o de tot passat col·lectiu. Mentre els dirigents locals participessin d’aquesta antropofàgia voraç, i se’n beneficiessin, la cadena de transmissió funcionava. Només calia amanir el canibalisme amb un grapat de tòpics folklòrics sobre la paella, les taronges i les falles. A sobre, s’ha acusat sempre d’antivalencians aquells que proposaven algun projecte alternatiu, per molt que fos més meditat, solvent i sostenible que no pas la rapacitat de la classe dirigent.
A l’hora de mantenir-se a la trona, les elits valencianes no ho han tingut gaire complicat, encara que de vegades l’hagin fet molt grossa. Ben sovint s’han permès el luxe de menystenir les protestes de la gent treballadora, de les comarques o del món de la cultura. L’accident de MetroValència del 2007 va ensenyar amb crueltat les costures del model imperant, deixant un rastre devastador de 43 persones mortes i 47 ferides. Malgrat la tragèdia, a l’any següent, el PPV tornava a arrasar en les eleccions a les Corts Valencianes i a l’Ajuntament de València amb majories absolutes inapel·lables. Ni la catàstrofe del metro, sumada als escàndols de corrupció, la mala gestió o la dependència del PP madrileny, no va fer girar la truita. És cert que uns anys després, el pacte del Botànic va permetre una aliança de forces d’esquerra valencianistes, però el somni va durar poc i, en dues legislatures, les institucions de la Comunitat van tornar a la peculiar normalitat de l’anormalitat. La impressió és que els projectes alternatius al PP valencià són infinitament més fràgils, i que es desfan per molt menys que l’imperi dels habituals malparits del carrer de Cavallers.
Fer fora Mazón ha estat difícil i laboriós perquè tradicionalment, l’estat social del país pesa poc en la política dominant. És més rellevant, en les fortunes i els infortunis del PPV, allò que passa a Madrid, i la corretja de transmissió que estableix la sucursal valenciana. Dimecres passat, Carlos Mazón no va calcular bé la seva presència a l’acte de la Ciutat de les Ciències. Segur que no li van estranyar gaire els crits, sobretot de dones, mares, germanes i filles, que l’increpaven com han fet una pila de vegades en els darrers mesos. És evident que s’ho podia esperar perfectament, i que va decidir fer-hi acte de presència malgrat tots els advertiments. El que segurament no va capir és que, en aquella ocasió, es tractava d’un funeral d’estat, i per tant no era una concentració més de valencians de base emprenyats. Allà hi havia el rei, el president espanyol, el seu capitost del PP, i un llarg etcètera.
El Malparit del Ventorro hauria pogut aguantar mesos i mesos sentint imprecacions del seu poble, perquè en el fons, tant li fot el seu poble. I pel que fa a la sensibilitat general del seu partit, si fa no fa igual. El problema és que dimecres hi havia tot Madrid, no pas entès com a ciutat, sinó com a nucli de poder. I allà van rebentar tots els dics perquè la fortalesa dels governants valencians no depèn de la connexió amb el país, sinó de la seva connexió amb el poder espanyol. Va ser el poder, el de veritat, el que no va poder suportar els renecs de les víctimes. Va ser l’amo espanyol el que li va ensenyar la porta a Mazón, i finalment ell va haver d’acotar el cap i fer mutis.
