Contra vent i marea, el govern de Pedro Sánchez ha aconseguit ja de fet, fora de perill de l’últim ple de l’any, aprovar el seus pressupostos, fonamentats amb Unides Podem, Esquerra Republicana de Catalunya, Bildu i formacions menors. Malgrat el gran nombre de suports, 187, la veritat és que sens dubte han estat els comptes més complicadament elaborats, gestionats i debatuts en tota la Història. Però en fi, superat, doncs, aquest obstacle, només queda tota la resta. I fa l’efecte que aquest concepte, tota la resta, començarà a accelerar-se després d’unes vacances nadalenques que probablement seran les més difícils, potser tristes, de les nostres vides.
Gent pròxima al govern central suggereixen que Pedro Sánchez (i Pablo Iglesias, és clar) prenen com a referència les eleccions catalanes per al que diuen que serà ‘l’accelerada definitiva’ en la legislatura que l’executiu pretén prolongar fins als 2023 o, fins i tot, fins al 2024 . Llavors “serà molt el que haurà canviat”, et diuen … si és que els surten bé els càlculs, naturalment.
I és que, bé, aquest és, al menys, el full de ruta oficialment esgrimit en àmbits monclovites, segons els qui freqüenten aquests àmbits. Personalment, crec en les inevitables turbulències. La inestable relació política i personal entre Sánchez i Iglesias, que els porta a discrepar inicialment en gairebé tot, encara que després es posin més o menys d’acord en la major part d’aquest gairebé tot, pot ser el detonant d’algun moviment post pressupostari.
No són només els cercles de l’oposició els que creuen que, un cop assegurats els comptes de l’Estat i canalitzada la futura arribada dels fons europeus, la difícil relació interna al govern haurà de canalitzar-se per part de Pedro Sánchez. I a saber el que volen dir les fonts amb això de canalitzar-se. Personalment, no puc descartar una remodelació de Govern –més aviat tova– coincidint aproximadament amb el primer aniversari de la formació d’aquest executiu de coalició, que cau a mitjans de gener.
La qual cosa és abans, per tant, del 14 de febrer, és a dir, de les eleccions catalanes. En aquells dies, Pedro Sánchez i Iglesias volen haver dirimit les seves diferències sobre la reforma del poder judicial, sobre els desnonaments, sobre el termini de prolongació dels ERTO, sobre què fer amb els presos del Procés i fins sobre com tractar la figura del cap de l’Estat. I això últim, mentre a La Zarzuela s’interroguen fins sobre com ha d’enfocar-el missatge nadalenc de Felip VI, quan probablement el seu pare, Joan Carles I, ni tan sols pugui passar el Nadal a Espanya. Es palpa el desconcert en ambients del palau reial.
Veiem així que estem davant la tempesta perfecta. O gairebé. Les eleccions catalanes són, per a la major part dels observadors i, per descomptat, tant per al govern com per a tots els grups de l’oposició, part d’aquesta tempesta. En funció dels resultats –força previsibles, d’altra banda– d’aquestes eleccions i, per tant, en funció de com es formi el pròxim govern català –ara com ara, en canvi, qüestió certament imprevisible: gairebé tots neguen la formació d’un tripartit , encara que això sembli el més probable–, a Madrid es dissenyarà una o altra xarxa d’aliances o de picabaralles entre les forces polítiques. Sí, em refereixo a totes elles, no només a les que donen suport a el govern central, sinó també a la pròpia oposició. Perquè, per exemple, si Ciutadans obté els pèssims resultats que li auguren les enquestes a Catalunya, el Partit Popular tindrà més a prop el seu objectiu d’absorbir els taronges, amb la mateixa Inés Arrimadas al capdavant.
Cert: Sánchez ha aconseguit un gran pas en fer aprovar els pressupostos. Ha dissenyat un quadre de possibles pactes –que es jutgen força inestables, d’altra banda– amb Esquerra i amb Bildu. Ell creu, i els seus ho diuen, que passarà molts anys en el poder. Ara, com dic, li queda tota la resta. I quan dic tota, vull dir tota. És a dir, que gairebé qualsevol cosa pot passar després aquest Nadal celebrat amb atipament general. I amb la por al futur ficada al nostre cos.
1 
