Entre els cenacles del conspiracionisme, corre la brama que la primera dama de la República Francesa, Brigitte Macron, en realitat és un home transsexual. Sembla que tot plegat és una invenció –i de fet, s’ha arribat a publicar documents per provar el contrari–, tanmateix, la realitat és que la cònjuge del president és, si més no, un personatge poc convencional, 24 anys i 8 mesos més gran que Emmanuel Macron, que va ser mestra de l’actual inquilí de l’Eliseu, i que van iniciar la seva relació afectiva quan aquest era menor d’edat. A diferència dels nord-americans del segle passat, l’opinió pública francesa, caracteritzada per la immunitat als escàndols de llençols, no els ha interessat massa els afers privats dels seus dirigents. Ara bé, en l’ambient carregat del que sembla la fase terminal de la V República, caldria no menystenir aquestes brames. Com ens recorda Stefan Zweig en la seva esplèndida biografia de Maria Antonieta, les frivolitats de la reina, en la seva major part inofensives, van ser magnificades i manipulades per detonar una revolució que va posar fi a la dinastia borbònica i obrir una nova fase històrica amb un canvi radical de regles del joc (al preu de rius de sang).
Macron ho ha tornat a fer: quatre primers ministres en poc més d’un any. Unes eleccions on el seu espai polític s’ha anat desfent com un sucre entre la polarització de l’extrema esquerra i l’extrema dreta. I no m’estranya, tenint en compte que l’actual president, que va iniciar la seva carrera política (com el seu col·laborador Manuel Valls) al partit socialista fins a reconvertir les seves idees en neoliberalisme de ferro amb ensucrada retòrica globalista. Que Valls fes un trajecte similar ens hauria d’il·lustrar sobre la figura tràgica de Macron, que ni tan sols s’ha creat enemics, sinó que a la manera d’un Lluís XVI crepuscular, només fa que acumular menyspreus entre la ciutadania i les mateixes elits que havia mimat amb les seves polítiques.
Tornant als cenacles conspiracionistes, Macron, a ulls de molts francesos amb un nivell d’indignació creixent, és percebut com a líder globalista. El globalisme seria com la mena de praxi política revestida d’una retòrica política convencional, bones paraules, extensió de drets que no provenien d’aspiracions populars sinó de lobbies activistes (mesures ambientalistes, liberalització de conductes sexuals no convencionals, multiculturalisme, desregulació de la identitat nacional, dissolució de la sobirania) que es combina amb les més salvatges mesures del capitalisme neoliberal: desregulació econòmica, desindustrialització, deute públic elevat, retallades de despesa social, exempció fiscal de les grans fortunes… Ja sé que les comparacions les carrega el diable, tanmateix, la situació recorda a la caòtica situació de la monarquia de principis de 1789 quan era evident que l’exempció fiscal de la noblesa, acompanyat de les despeses exagerades de les aventures militars del regne, van comportar una situació límit que va fer dimitir els administradors més competents. I que es va arribar a un punt en què la reforma ja era impossible, i la ruptura amb el passat va resultar inevitable.
Amb la globalització neoliberal l’aristocràcia dels negocis, les finances i les grans empreses, mitjançant l’enginyeria fiscal, s’ha despenjat de la seva responsabilitat respecte al seu país, França. I s’ha promogut una economia en què l’eficiència consisteix a externalitzar la producció vers països amb costos laborals inferiors, a emplenar el país d’activitats econòmiques de baix o nul valor afegit que afavoreix l’economia informal (Amazon, Glovo, Uber en serien paradigmes). Això s’ha traduït en el fet que el creixement econòmic ha estat monopolitzat pel cim de la piràmide econòmica, mentre que els francesos, o bé s’han anat empobrint, o pateixen un estancament que contrasta amb aquesta aristocratització que recorda a tres segles enrere. L’expansió de la pobresa (sovint amb una immigració caracteritzada per una baixa taxa d’activitat econòmica i perceptors nets d’ajuts socials) per baix, ha implicat la multiplicació de les necessitats de serveis públics que, en reduir-se les classes mitjanes i la seva capacitat adquisitiva, i en evaporar-se la participació fiscal dels més rics, han generat un cert col·lapse en les finances públiques. Si a tot això afegim la retòrica globalista, amb l’assumpció de l’electrificació de l’automoció (que implica la més que probable desintegració de la potent indústria automobilística, que pot suposar la desaparició de llocs de feina ben pagats), propostes com les Zones de Baixes Emissions (que exclouen els vehicles diesel de les famílies treballadores que són imprescindibles a la majoria del país) o la retirada de l’estat de la França rural i perifèrica (tancant escoles, hospitals, oficines de correus, organismes oficials…), trobem els ingredients de la tempesta perifèrica.
Una de les coses que més generen sentiment d’humiliació entre els francesos corrents és la supèrbia de les seves classes dirigents. El contrast entre aspiracions populars i polítiques públiques del macronisme recorden a l’anècdota (inventada, malgrat que propagandísticament efectiva) en què s’atribueix a Maria Antonieta, quan es troba el Palau de Versalles envaït per milers de dones que reclamen pa, la dita “si no tenen pa, que mengin brioix”. I, certament, la política francesa, i l’expansió dels extrems en l’espectre polític, comença a anar més d’emocions que de racionalitat. I, certament, Macron, amb aquesta mena de barreja de postmodernisme i tecnocràcia, ha estat el gran deconstructor de la República, indiferent a la voluntat dels francesos, i excessivament obedient respecte a uns poders fàctics cada vegada més escindits del seu país, participant d’una globalització que sovint fa servir la Unió Europea per practicar polítiques impopulars (sovint obscures, caòtiques i ineficaces) per mantenir el seu estatus privilegiat d’exempció fiscal i d’absència de responsabilitat política, social o nacional.
Alguns exemples que poden explicar la ràbia i l’orgull ferit dels francesos. La reforma de les pensions, que va implicar retardar l’edat d’accés a la jubilació dels 62 als 64 anys va ser en contra de l’assemblea nacional, fent servir un mecanisme excepcional de la constitució pensat per a situacions de guerra o emergència. Ras i curt: un cop d’estat constitucional! En certa mesura, el fracàs dels darrers quatre primers ministres ha tingut com a rerefons aquest pecat original. I seguirà així mentre no es reverteixi la mesura. La resistència a sotmetre’s a la voluntat popular (que bàsicament tindria com a conseqüència una reforma fiscal perquè es més rics tornin a participar en la fiscalitat nacional al mateix nivell que fa trenta anys, quan ja eren molt rics) és clau de volta. Tanmateix, França va començar a descarrilar molt abans, quan el 2005 va rebutjar en referèndum el Tractat Constitucional de la Unió Europea, i que les seves elits polítiques, a la pràctica, van fer cas omís de la voluntat popular amb els pretextos més inversemblants.
Macron ha de dimitir. Pel seu fracàs polític, per ser responsable de la paràlisi política, per la seva deshonestedat personal, per la seva evident incompetència. Ara bé, la deconstrucció de França ha anat tan enllà que això equival a deixar la República en mans de la nissaga Lepen (o els seus vicaris, atès que el poder judicial ha propiciat una d’aquelles inhabilitacions forçades pensades per treure’s de sobre rivals polítics). Certament, l’expansió de la ultradreta a Europa (ha caigut Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Polònia, Itàlia i, a mitges, Holanda i Àustria) sembla un efecte dòmino que probablement arribarà a París, i tot apunta que a Londres, també. És gairebé inevitable, tenint en compte el que ha succeït també a Washington. I tot per no haver actuat a temps sobre l’escissió de les classes privilegiades globalistes, és a dir, per no haver aplicat un impost a les grans fortunes com la taxa Zucman, que és el gran debat al país veí, i que consisteix a imposar una mena de fiscalitat als més rics que faci inútil tota la tasca d’enginyeria social. Perquè, fonamentalment, aquest és el gran problema europeu: un globalisme consistent a l’acaparament dels més rics de tot el creixement del darrer mig segle.
