Estem assistint aquests darrers mesos a una ofensiva que qüestiona la viabilitat del sistema públic de pensions i que posa una diana a l’esquena dels boomers. Servidor és historiador i amb prou anys per recordar altres conjuntures similars on s’assenyalava la impossibilitat de mantenir ferm aquest pilar de l’Estat del Benestar. Els arguments solen ser similars; les circumstàncies històriques poden variar. Som en un moment en què la bombolla de la IA sembla a punt d’esclatar –fent que s’evaporin milers de milions d’euros– i on les esbojarrades aventures geopolítiques, amb guerres a Orient Pròxim i Rússia han fet encarir la factura del petroli propiciant una deriva inflacionària perillosament incontrolable. Hi ha, també, aquest tast de realitat de les conseqüències d’externalitzar la nostra indústria a la Xina, i com ara som incapaços ni de fabricar coses tan sofisticades com mascaretes sanitàries. Tot plegat implica, no pas que tinguem menys diners, béns o serveis que obliguin a fer reformes del sistema de pensions, sinó com moure els recursos per tal de mantenir el nivell de beneficis de les nostres elits, que addictes a la precarietat dels seus empleats i a l’enginyeria d’evasió fiscal veuen perillar el seu estatus i la capacitat d’acumulació que el fonamenten.
És tot aquest rerefons el que es troba en el rum-rum provocat sobre les pensions. Una ofensiva concertada amb els arguments habituals (decalatge entre població activa i jubilada, generacions joves poc nombroses…) amb altres de més perillosos: un enfrontament atiat entre generacions, burxant en el ressentiment dels més joves (que raonadament poden estar molestos pels sous baixos, precarietat laboral i impossibilitat d’emancipar-se a causa de l’habitatge car). Una guerra que assenyala els boomers i pensionistes com a culpables i responsables del desastre, i unes noves generacions crescudes en el narcisisme que ingènuament pensen que un joc de suma zero podria beneficiar-los-en (espòiler: deteriorar les pensions només beneficiarà una ínfima minoria). En certa mesura, la tècnica de manipulació mediàtica (els boomers, responsables) no és massa diferent de la que es fa servir responsabilitzant de tots els mals a la immigració estrangera, tot confonent efectes amb les veritables causes, que no tenen a veure amb la demografia, sinó amb la ideologia i la distribució material, no pas entre generacions, sinó entre grups socials que poden evadir impostos i altres que no.
Qui això escriu no té una gran formació econòmica ni financera. Tanmateix, la qüestió del sistema de pensions de jubilació té a veure més amb la moral, la justícia social, la legitimitat de l’Estat i la democràcia que no pas amb l’art de la comptabilitat. També té a veure amb un element essencial de pragmatisme econòmic. Més enllà de la justícia de persones que han fet llargues carreres laborals, la majoria de més de quaranta anys cotitzant en un acte de solidaritat amb les generacions precedents, resulta que no pot considerar-se com a despesa, sinó com a inversió. Molts economistes enganxats a l’Escola de Chicago i alguns indocumentats criptobros pretenen fer-nos creure que cada euro que cobra un jubilat va directament a una mena de destructora de paper, s’esvaeix misteriosament. El principi elemental de la física és que la matèria ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, amb alguns matisos (el deute els crea i la confiança els manté), es pot aplicar als diners. Això vol dir que la immensa majoria de diners que reben els pensionistes van directament a béns i serveis. Sobretot, serveis. I aquests fan que l’economia continuï funcionant, com la sang que circula per les artèries. I que bona part d’aquests diners retornin a l’Estat en forma d’impostos, ja sigui de la renda, del consum, del patrimoni, o de qualsevol manera, en una mena de sínia que és el que permet que el mateix capitalisme i l’economia de mercat pugui rutllar. L’excepció seria, per exemple, que el pensionista residís en un altre país (representaria una transferència de rendes i impostos vers una altra economia) o adquirís un bé fabricat a l’estranger (tot i que a partir de determinada edat solen deixar de fer-se grans inversions econòmiques). En altres termes, les pensions són com la sanitat, l’educació o les carreteres: inversions pures. Els economistes intel·ligents, ho saben. Són plenament conscients que en determinades circumstàncies (per posar un exemple, la pandèmia), cal injectar diners a l’economia per evitar que s’enfonsin. Les transferències que es van fer durant l’aturada d’activitat de 2020, no només va permetre que famílies i negocis poguessin tirar endavant, sinó que va protegir l’economia en el seu conjunt d’una situació excepcionalment perillosa. Allò que sí és ruïnós és, com està passant ara, bombejar 235.000 milions d’euros de la UE a la maquinària bèl·lica que es perd en la neu i el fang d’Ucraïna.
Imaginem, per un moment, que aquests anarcocapitalistes tan furibundament anti-impostos i anti-pensions se sortissin amb la seva, i deixessin de pagar impostos. I que els pensionistes deixessin de percebre les seves pensions (o les col·loquessin per sota del seu nivell de supervivència); o deixéssim d’invertir en sanitat pública, en educació o en carreteres. No cal ser una llumenera per endevinar les conseqüències. Sense consum, molts negocis haurien d’abaixar definitivament la persiana. Sense sanitat, els treballadors pobres tindrien pitjor salut, serien menys productius i més absentistes. Sense educació, directament no tindrien treballadors mínimament qualificats. Sense carreteres, no podria haver-hi activitat comercial ni industrial. L’alternativa a aquest capitalisme fonamentat en la intervenció estatal en l’economia és, directament, la barbàrie: senyors de la guerra que fonamentarien el seu benestar a partir de la capacitat de robar o extorquir a la resta, en un joc de suma zero. És el que més o menys funcionava arreu del planeta abans de l’aparició del capitalisme. D’altra banda, si, malgrat tot, hem viscut els vuitanta anys més pacífics i amb menors conflictes bèl·lics de la història, té a veure amb aquest pacte tàcit, entre classes, entre països i entre generacions.
Aleshores, si tenim en compte aquesta veritat absoluta que les pensions i els seus sistemes de solidaritat d’inversió estatal garanteixen pau social i fan la vida més fàcil a la majoria, per què estan essent qüestionades en l’ara i l’aquí? Haurem de recórrer a la meva pregunta llatina preferida: cui prodest?, a qui beneficia? El primer sospitós és el món financer, el principal interessat a crear sistemes paral·lels de pensions privades. És cert que hi ha alguns exemples exitosos de sistemes mixtos (aportacions privades amb control i supervisió estatal), on se m’acudeixen els exemples de Noruega i Suïssa. Tanmateix, aquests són excepcionals. La major part de casos, començant pels mateixos Estats Units o el cas de bona part dels països llatinoamericans (especialment emblemàtic els de Xile) tenen un component de jugar a la ruleta russa. Si el fons on has dipositat el teu estalvi particular fa fallida, ja sigui per la incompetència dels gestors, ja sigui per les recurrents crisis econòmiques del capitalisme, el desastre és còsmic, i les víctimes, gent gran indefensa i estafada. I això, sense comptar que en un país com el nostre, on el salari més freqüent, el que cobra al voltant del 40% de la població oscil·la entre els 1.500 i 1.700 € mensuals, faria impossible per a la meitat de la població de disposar d’una jubilació que impedís caure en la pobresa més absoluta, com fa quaranta anys, quan molts boomers miraven de començar les seves primeres experiències laborals en una època amb un 40% de desocupació juvenil, un 80% de feines temporals o certa tendència de molts empresaris de no donar d’alta a la seguretat social (i que molts descobreixen astorats, encara avui, massa tard, mentre sol·liciten un informe a la Seguretat Social). És clar; propiciar fons de pensions privats implica inundar amb diners de treballadors que van més que justos a uns gestors d’un banc que tendeixen a arriscar-se més, sovint de manera suïcida, quan els entren força diners de cop, i quan saben que fallides fruit de la seva irresponsabilitat les pagarà el contribuent en forma de rescat bancari, de retallades, atur i patiment de la majoria social. I ho sento pels economistes, tanmateix, els historiadors tenim més criteri per opinar en aquesta mena d’afers. D’altra banda, aquesta ànsia per carregar-se el sistema de pensions té a veure amb la mutació experimentada per les elits econòmiques europees en general, i espanyoles en particular. Hem passat de burgès industrial, que podia fabricar samarretes, bicicletes, automòbils, ferrocarrils, complements electrònics o mascaretes quirúrgiques (fet que implicava capacitat d’iniciativa, esperit innovador, certa responsabilitat social) a reconvertir-se en rendistes, especuladors, portant els seus diners a fons d’inversió (sovint voltors, especulant amb béns de primera necessitat), criptomonedes, o qualsevol altra cosa que no impliqui haver de barrinar gaire ni fer pràcticament cap contribució al benestar general. Són elits malcriades, amb un Estat sempre disposat a salvar-los el cul de les seves males decisions, addictes a la precarietat laboral i salaris baixos (i sovint a determinades substàncies, com saben a la City). I en aquest paradigma de capitalisme de col·legues, que explica el declivi econòmic europeu, han tendit a contemplar l’Estat com el seu caixer automàtic particular, per exemple, subvencionant a còpia de salaris baixos i habitatge car uns treballadors que perceben rendes del treball inferiors al nivell de supervivència, mitjançant subsidis oberts o encoberts. Tot allò que economistes com Miquel Puig han explicat tan bé al seu Informe Fènix. El sector carni o el turisme en serien clars exponents.
Ara bé, en tota aquesta guerra ideològica que ens han declarat, hi ha un component que hauríem de tenir en compte. De la mateixa manera que bona part de l’esquerra ha hipotecat la seva viabilitat política assumint una agenda identitària que no interessa pràcticament ningú, llevat dels estudiants de sociologia, la dreta que mira de manipular l’opinió pública sembrant dubtes sobre el sistema de pensions ha caigut també en el parany del wokisme. Un wokisme de dretes, que l’aïlla i l’allunya del conservadorisme clàssic, dels valors del cristianisme, de les idees d’ordre, contenció i estabilitat, i que practica irresponsablement les seves guerres culturals. La idea de privatitzar les pensions, d’erosionar-ne la seva quantitat, d’endarrerir l’edat de jubilació, forma part d’aquesta nova dreta woke on duu el nihilisme moral del primer neoliberalisme al flirteig amb el posthumanisme que constitueix els rengles de l’extremisme dels tecnooligarques i d’una extrema dreta que, més enllà de determinades exageracions en el debat polític, efectivament existeix. Una extrema dreta que no dubta a mirar d’excloure aquells col·lectius que li fan nosa, entre els quals, els pensionistes o tots aquells que requereixen la intervenció estatal per poder gaudir d’una vida digna. Com a wokisme de dretes, la seva apel·lació a suposats valors com l’austeritat, la responsabilitat individual, el rigor o la disciplina; i determinades creences com que “no hi ha prou diners”, o a favor dels impostos mínims o cap impost, sí que representen una estafa piramidal. Es tracta de la crueltat i anòmia moral que caracteritza personatges com Milei o Ayuso, que precisament actuen –en termes de Peter Thiel– com a una mena d’Anticrist, perquè contràriament al missatge evangèlic, fan servir certa retòrica religiosa per desresponsabilitzar-se de les seves comunitats. La seva dèria contra les generacions dels seus avantpassats els retrata com el que són: egocèntrics, narcisistes i irresponsables.
