Segur que la majoria heu rebut alguna vegada aquell insult disfressat de compliment; “Per ser català, trobo que ets molt simpàtic!” A alguns la conya fins i tot els feia gràcia, com si aquesta suposada manca de catalanitat els fes més agradables al comú dels mortals, o si més no al comú dels espanyols. L’obsessió per no resultar antipàtic, en la mentalitat dels que sortim malparats a les enquestes d’opinió espanyoles, ha estat una obsessió crònica. Fins als anys noranta fins i tot es muntaven exposicions sobre les bondats de Catalunya, que recorrien la península tot recordant que la fàbrica d’Espanya havia fet tant i tant per al bé col·lectiu… Per fortuna ja no es fa gaire això, tot i que sempre hi haurà el despistat que convoqui una beca per tal que els hispano-escrivents de les Amèriques facin elogis desorbitats sobre nosaltres.
Fa una generació, imperava la dèria de semblar agradables, o de posar-nos guapos, o de resultar atractius al món sencer. De vegades, la necessitat de ser estimats pel planeta es reduïa al planeta de parla castellana; de vegades només al planeta dels espanyols; i algun cop, tot just als espanyols que havien triat viure en terres catalanes. El cas era que no podíem generar rebuig, que havíem de persuadir tothom de les nostres virtuts, per tal que es dignessin a fer-nos el favor de residir entre nosaltres i de contribuir a disparar els lloguers encara més. En registres diferents i graus variables, això s’aplicava tant als turistes, com als expats, com als immigrants. Ens miràvem compulsivament al mirall i fèiem la pregunta de qui era la reina més bonica del món. A l’entorn del projecte olímpic es va gestar una indústria de la seducció del foraster. Veníem d’un complex de lletjos i enfadosos, segurament nascut a l’entorn del català fabril, pencaire, estalviador, industriós i partidari del “llevar-se ben d’hora ben d’hora”.
Amb el procés independentista, i l’anomenada revolta dels somriures, segurament vam escriure les darreres pàgines de la síndrome del català simpàtic. Fins i tot quan estàvem demanant el divorci, insistíem que ho volíem fer bé, de forma impecablement educada i feliç. El més mínim brot d’agressivitat, o sovint només de fermesa, era titllat d’impropi i contraproduent. El Tsunami democràtic, amb els fets de l’aeroport o d’Urquinaona, ja mostraven una altra deriva i, fixeu-vos-hi bé, van ser desqualificats pels representants del catalanisme benpensant. Allò era, segons deien, obrir les portes al terrorisme o a la mort mediàtica, amb imatges perjudicials que voltarien per totes les pantalles de la terra. Quan ben mirat, i amb la perspectiva del temps, allò que feia un cert aspecte d’Intifada o de protesta a la HongKong, potser era el que més s’assemblava a un autèntica revolució democràtica i radical, probablement necessària a l’hora d’assolir la sobirania per via popular.
Potser és en el terreny lingüístic on més podem observar els resultats, i valorar el balanç, del festival de simpatia catalana de les últimes dècades. Sempre s’ha insistit en unes formes impecables, en reaccionar al colonialisme idiomàtic amb jovialitat i paciència bíblica. Però al capdavall, la majoria dels catalans han acabat escollint la via més fàcil; si es tractava de ser cortès i acollidor, era molt més senzill passar-se a la llengua del nouvingut i deixar-se de punyetes. Tot el que no fos claudicar, era vist per molts dels nostres compatriotes com una falta d’educació o una tossuderia talibana que ens feia desagradables. I això estava prohibidíssim, i així anar tirant, fins adonar-nos que havíem ingressat a la reserva indígena, que al carrer el més normal i quotidià era parlar i ser espanyol a tots els efectes, perquè si no ho feies, acabaves esdevenint estranger a casa.
Amb tot, tinc la sensació que la mentalitat del català simpàtic està canviant. Potser no es tracta de cap evolució majoritària, però diria que m’ensopego més i més sovint amb actituds diametralment oposades a les de sempre. Alguns cops amb una formulació més elaborada, d’altres cops com un raig que brota de les vísceres, cada dia conec més catalans que n’estan farts i que es van passant al partit dels antipàtics. No és que ja no facin esforços per somriure, no és que ja no els doni la gana de claudicar reiteradament, no és que ja no tractin els nouvinguts a cos de rei. No, el que em trobo és gent que s’expressa amb hostilitat oberta sobre tot plegat, que vol fotre els que no parlen català a mar i que tot li pela d’una manera bàrbara. Pot resultar desagradable, sens dubte, sobretot si tenim certa edat i estem avesats a la moral polida del tiet circumspecte.
Però en el fons, ens agradi o no ens agradi l’aspror de certes persones, cal entendre que el que comença a passar és una reacció a la ineptitud del catalanisme flonjo. Hi ha cada cop més gent que s’ha afartat de ser simpàtica, o de fer l’esforç de semblar-ho. Els importa un rave quina imatge projecten al món, i més concretament als espanyols. No baixen del burro perquè no els rota i se senten millor actuant així. Perquè han entès que, forçats a triar entre l’extinció i la grolleria, es quedaran molt més descansats si trien la grolleria. Com a mínim no se sentiran còmplices necessaris de la desaparició.
