L’escàndol dels funcionaris que cobren sense anar a treballar no és una anècdota o excepció. És la regla a una situació de corrupció avui generalitzada al si de l’administració pública i la vida política catalanes. En plena glòria de la Generalitat “republicana”. Imagineu que aquesta gent ens dugués a la independència. Seria la república independent més corrupta del Mediterrani; la república de la cosa nostra.
“Nosaltres no robem” deia Junqueras, l’autonomenat “bona persona”, referint-se al romanço dels vuitanta anys sense cap cas de corrupció. Quan el que passa és que ERC és un partit estructuralment corrupte, que “canibalitza” l’administració pública a l’estil del vell PRI mexicà; una fórmula intermèdia entre les democràcies liberals i els Estats totalitaris. El seu objectiu d’hegemonitzar l’independentisme vol dir exactament això, patrimonialitzar les institucions, posar-les al servei del partit. És a dir, una política de corrupció si per corrupció entenem fer servir recursos públics per a interessos privats i recordem que un partit és això, una associació privada.
L’escàndol és especialment greu perquè deriva d’un acord que legalitza la corrupció. El privilegi en el seu sentit més pur, etimològic, una llei privada, per a interessos privats. En aquest cas, els dels funcionaris que vulguin fer-ne ús. Sembla que va ser un acord tancat el 2008 entre ERC, CiU i PSC, la consolidació d’una partitocràcia que era i és (i ara es veu per què) constitutivament contrària a la independència. En assolir el seu somni de controlar la Generalitat, ERC s’ha trobat amb la complicitat dels antics convergents reciclats com JxC i la partitocràcia s’ha mantingut.
Aquesta pràctica pot ser legal, atès que la capacitat dels interessats per retorçar normes i reglaments al seu benefici és incommensurable, però és injusta, iniqua i il·legítima perquè legalitza un privilegi. I hauria de ser considerada nul·la de ple dret. Per descomptat, els responsables polítics haurien d’assumir la seva responsabilitat davant del malbaratament dels diners públics i, en conseqüència, dimitir si ocupen càrrecs públics o apartar-se de la vida pública si no ho fan. Precedits pels genis que han escrit el comunicat oficial d’ERC on aquest partit demana ara que es posi fi a la corrupció que ell mateix va encetar als feliços temps del tripartit, quan es podia robar impunement.
La reforma acordada per la MHP Borràs, sense dubte amb la millor intenció del món, perpetua el robatori una miqueta retallat. En línia amb les excuses donades pel senyor Ernest Benach, responsable de l’abús, quan parla del comitè d’empresa i el conveni col·lectiu, la presidenta argumenta que ha calgut negociar amb els treballadors. S’ha deixat entabanar pels experts interpretes de normatives. No cal negociar res. Aquesta norma és iniqua i una ofensa directa a tots els treballadors públics que no tenen aquests privilegis i hi han de treballar per una fracció del que els privilegiats del parlament s’emporten. És, fins i tot, inconstitucional perquè va contra el principi d’igualtat.
Es tracta d’un robatori especialment brutal que privilegia a uns funcionaris públics en perjudici d’altres. Aquests salaris que van des de 4.000€ mes per a uixers fins a gairebé 20.000€ per a alts càrrecs són literalment un insult en un país en què els metges, els sanitaris, els professors, etc, estan mal pagats. I ja no hi parlem del que està passant amb els autònoms que, en teoria, pertanyen a una altra banda d’aquest desgavell. En un país on no hi ha diners pel sistema sanitari o educatiu perquè els polítics responsables d’administrar-los mirant pel bé comú els malbaraten en privilegis.
I és el mateix amb els mitjans públics de comunicació, controlats pel partit hegemònic, on es compra a pes d’or el silenci del personal i on un uixer guanya més que un professor d’universitat. Gent comprada és gent callada. Es dona doncs la paradoxa que, amb un govern independentista, els mitjans i les institucions autonòmiques siguin al servei de l’espanyolisme on, com passava en temps de Franco, la incompetència està mitigada per la corrupció.
Un darrer tribut a tots els que fa temps que han denunciat la impostura de l’independentisme dels partits i han patit campanyes brutals d’assetjament per part de la màquina d’un partit de govern amb control absolut dels mitjans de comunicació.
“La veritat prevaldrà sempre que ens esforcem per treure-la a la llum”, deia George Washington.
