Resultaria literalment inimaginable que un grup d’immigrants polonesos a Madrid muntessin un ciri en públic –i en polonès- perquè no parlar ni gota de castellà ni tenir cap mena d’interès per aprendre’l els provoqués una certa dificultat per trobar una feina a Madrid i que demanés tracte amb el públic, i que es presentessin com a víctimes d’una injusta discriminació, equiparable a ser exclosos pel seu gènere, la seva edat o el seu color de pell. I que en conseqüència els semblés intolerable i ridícul –tan ridícul que faria riure- que se’ls oferís la possibilitat d’aprendre la llengua que clarament necessiten per poder treballar. Encara resulta més inimaginable que l’Ajuntament de Madrid donés a la seva lamentació irada cobertura i altaveu i avalés, per tant, la idea que és discriminatori a Madrid demanar –no parlem ja exigir!- que algú per trobar una feina, i més si té tracte amb el públic, hagi de saber espanyol o, si més no, que manifesti una mínima voluntat d’aprendre’l. Estarem d’acord que això, a Madrid, no és només que no passa, és que no li passa a ningú pel cap: ni als immigrants polonesos ni als ciutadans madrilenys ni a l’Ajuntament de Madrid ni a la Comunitat Autònoma. Ningú en faria una obra de teatre, d’això. Cap institució la promouria, si algú la fes, en nom de la llibertat d’expressió. I això no és una raresa madrilenya. Si en comptes de polonesos a Madrid parléssim d’algerians a París o de turcs a Berlín seria igualment inimaginable. El que tothom consideraria normal a tot arreu és que per poder treballar en un país calgui saber-ne la llengua.
Llavors, per què aquestes actituds que resulten estrictament inconcebibles arreu del món, a Catalunya i en el cas del català siguin no tan sols perfectament imaginables, sinó que efectivament es produeixin, i algú consideri una discriminació intolerable haver de saber català per trobar una feina a Catalunya amb tracte amb el públic, es considerin ridiculitzables i abusives les ofertes a la gent per aprendre català i una institució catalana ho incorpori de facto al catàleg de les penes i les imposicions injustes i innecessàries que es poden associar al drama de la migració? No pas perquè la situació sociolingüística del país sigui única al món i profundament diferent de la de la resta dels països occidentals. No pas perquè aquí hi hagi més o menys immigrants que a Madrid, París o Berlín. Sinó perquè hi ha un component polític diferent. A la frase “per treballar a un país és convenient saber la seva llengua” hi ha una porta oberta per la interferència de la política: el sintagma “la seva llengua”. La seva definició jurídica.
Perquè la definició de quina és la llengua d’un país no està en mans dels lingüistes ni dels sociolingüistes ni dels historiadors. Està en mans del poder polític. És el poder polític el que decideix quina és la llengua del país, que sol ser la llengua del poder. A Catalunya no cal saber català perquè de fet, políticament, no és la llengua del país. La llengua del país és el castellà, i només subsidiàriament i de manera desigual ho és el català. I ho és i ho ha sigut el castellà no perquè sigui la llengua de moltes de les persones que hi arriben ara o d’una part important de les que hi viuen, sinó perquè ha estat i és la llengua del poder. Perquè era la llengua de l’imperi. Perquè aquesta decisió del poder es va prendre fa ja moltes dècades, quan pràcticament ningú al país parlava castellà i el català era la llengua familiar personal de la immensa majoria de la població. És el poder el que diu quina és la llengua del país, la que sí que cal saber, encara que sigui una llengua importada. És el poder el que diu quina no és la llengua del país, la que no cal saber, encara que sigui la llengua parlada durant segles pel conjunt de la població. És el poder polític el que consagra quina ha de ser la llengua de tots i quina n’hi ha prou que sigui la llengua d’uns quants i si pogués ser la llengua de ningú, a l’espai públic. És el poder polític el que crea una falsa jerarquia de les llengües. La Constitució espanyola, posem per cas. Sobre una feina política continuada durant més d’un parell de segles.
Els drets lingüístics són territorials. No estan vinculats a l’individu i li serveixen per a qualsevol territori on sigui. Si jo me’n vaig a viure a Estocolm, a Rabat o a Madrid no puc reivindicar el meu dret a ser entès en català o que els meus fills siguin escolaritzats en català. A Catalunya, sí. Les llengües generen aquests drets en els seus territoris, i els ciutadans que les parlen en són subjectes dins d’uns determinats territoris. Quins territoris? És el poder el que els marca i els ha marcat. Deia que no m’imagino uns polonesos que no parlen ni gota de francès ni el volen aprendre lamentant-se que això els impedeix trobar feina a París. Però sí que m’imagino a un grup de francesos queixant-se amb més o menys intensitat pública que no poden accedir a una feina a la sanitat marroquina perquè no parlen ni gota d’àrab o de berber i amb el francès n’haurien de tenir prou. La lògica colonial va interferir clarament amb la idea de llengua pròpia de cada territori. La llengua de la metròpoli va ser presentada i percebuda com a llengua del territori colonitzat, tot i que allà no s’hi hagués parlat mai. Perquè la naturalesa de la decisió és política. El que marca el perímetre del que és imaginable i del que és inimaginable és el marc polític dibuixat pel poder. El català no és diferent de les altres llengües. El que és diferent és el marc polític en què s’ha de moure. I en el qual s’ha mogut durant dècades.
L’equivalent lingüístic del que anomenem en altres àmbits el nacionalisme banal fa que allò que ens sembla natural i lògic en certs llocs i en certes circumstàncies ens sembli artificiós i intolerable en d’altres. Haver de saber, per treballar, la llengua del lloc, no és una discriminació individual. Si ho fos, ho seria arreu. Si no ho és, no ho és enlloc. No a segons quin lloc sí i a segons quin lloc no. En canvi, que en alguns llocs puguis viure sense saber ni voler saber la llengua del país, enfotent-te’n dels qui la parlen i dels qui l’aprenen i dels qui l’ensenyen, presentant-ho com una imposició indecent, sí que és una discriminació. És tota una llengua la que és discriminada. Tractada diferent, i pitjor, que les altres llengües. En aquest cas el català. I quan es discrimina una llengua es discrimina, personalment tots aquells que la parlen (i als qui la volen parlar).
