Feia una dècada que la Diada nacional de Catalunya no tenia un to tan autonòmic. Tant institucionalment com des de la societat civil. Des del Palau de la Generalitat, el president Salvador Illa ha deixat molt clar que el país ha retornat al carril del ‘cafè para todos’: “Catalunya no vol ser ni més ni menys”. I des del carrer, l’independentisme en guerra -tant els partits com les organitzacions cíviques- sembla que han decidit regalar la Diada al president Illa i reforçar la pax socialista per als pròxims quatre anys. Arribem a la Diada amb una guerra fratricida a ERC que s’allargarà com a mínim fins que es conegui la víctima, o els junqueristes o els Roviristes. Per altra banda, Junts i CUP estan pendents de redefinir la seva estratègia, i també els lideratges, en una travessia per l’oposició, sense cap poder institucional i amb un Govern de Catalunya que tindrà com a full de ruta únic la gestió de l’autonomia i el nul conflicte institucional, tot plegat, i de moment, amb la majoria absoluta que dona el suport d’ERC i els Comuns al Parlament.
L’independentisme polític no engresca. A hores d’ara no té cap altra proposta real més enllà la supervivència en aquesta travessia pel desert, sense cap gran debat ideològic que faci pensar al carrer que la unitat és possible i que els pròxims anys no seran nacionalment blancs. I amb un PSC i un PSOE que tenen el poder absolut a les institucions tot i governar en la més estricta minoria.
I al carrer, la societat civil organitzada -ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN- que mobilitza la ciutadania aquesta Diada, també ha contribuït a “regalar” la Diada al PSC i a Salvador Illa. La manifestació reclamarà un estat propi, és clar, però a la pràctica no serà una denúncia internacional -l’amnistia ha fet girar full a aquesta carpeta, malgrat que la repressió continua- ni una defensa de la sobirania de la Generalitat, sinó un llistat de demandes al govern espanyol de millores en la gestió autonòmica que en tot cas depenen de la voluntat de Madrid, com l’habitatge, infraestructures i Rodalies, sanitat, pagesia i desequilibri territorial. Naturalment, són aspectes clau per a la qualitat de vida dels ciutadans. Però justament aquests són els eixos que el govern Illa promet desencallar.
Eixos que no necessàriament estan garantits amb una república. En tot cas, no es pot culpar només la societat civil. La divisió permanent dels partits polítics, i la nova conjuntura política amb un govern unionista suportat per un partit independentista, no ha permès la construcció unitària del guió d’aquesta primera Diada postprocés.
