Aquest dimecres és 1 d’octubre, vuitè aniversari d’aquell octubre que va començar amb una revolta i va acabar amb una derrota i una rendició sense grandesa, més aviat mesquina. Sense oblidar, per descomptat, ni la violència dels piolins, avalada i emparada des de les més altes esferes del poder estatal, ni una repressió venjativa, calculadíssima i destructiva.
Vuit anys després de la revolta d’octubre del 17, hem tornat allà on érem, a tot allò que volíem escombrar. O potser hem anat a parar a un lloc encara pitjor, una mena de purgatori on, la veritat sigui dita, ens estem podrint sense gaires esperances de sortir-ne.
Tan enllà com somiàvem anar i tan curts com ens vam quedar. Vuit anys de teràpia de realitat crua, amb alguna sobredosi de misèria d’aquella que et trenca el cor i et fa pensar que d’aquesta no en sortirem.
El renovat orgull en la defensa del català, per exemple, és un símptoma esperançador, que va a més. Quan veus com s’emprenyen perquè senzillament no t’arronses ni t’agenolles, descobreixes que et tenen més por del que sembla. I la llengua més ferma, més exigent, menys sotmesa, no és l’únic senyal del canvi de vent. N’hi ha molts més que indiquen que no se senten gens segurs de la submissió d’aquesta Catalunya estabornida, dividida i humiliada: no ens podem refiar d’aquests catalans, perquè tard o d’hora hi tornaran… Ells ho saben millor que nosaltres i mouen les seves fitxes perquè no sortim mai del forat, amb la nostra entusiasta col·laboració, sumada a la dels col·laboracionistes descarats o camuflats.
Allò del divide et impera, tan suat i tan savi, serà infal·lible per als poderosos fins al final de la humanitat. De la mateixa manera que, si ets feble, sempre funcionarà el contrari: uniu-vos i guanyareu. Just el que a Catalunya estem entestats a ignorar, abraçats tossudament a la millor manera de fracassar pels segles dels segles: la divisió, la fragmentació.
I aquí és on comença a tenir sentit trobar una mirada diferent per enfocar els futurs aniversaris de l’1 d’octubre, que hauríem de celebrar lluny dels partidismes, lideratges de cartó pedra i ganivetades que enfanguen les neurones, lluny de les velles retòriques que ja no serveixen.
Si vam arribar a prop, molt a prop, de la independència va ser perquè existia una notable unitat. Perfecta i a prova de bombes, no, com ja hem anat veient, però ha aguantat força. Ens va portar a descobrir una cosa que abans era impensable: guanyar a Castella/Madrid és possible. Complicat, dolorós, car, sens dubte, però possible. Això, abans de l’octubre del 17 i dels esclats del tsunami, estèrils i a destemps, era absolutament impensable. Continuem atrapats en la moral de perdedors, sí, però ja hem tastat la victòria, encara que no l’hàgim culminat ni de bon tros.
Vam travessar aquell mes d’octubre tot veient que la revolta trontollava per tot arreu i no se la creien els falsos capitans, incapaços de mirar els ulls de la gent, perduts entre mentides i estratègies de pa sucat amb oli. Havíem arribat a ser dos milions, amb una unitat més que acceptable, però també anàvem aprenent que, d’entre totes les coses que caldria fer diferent en el futur, n’hi havia una de dolorosament indiscutible: calia, cal i caldrà una unitat eixamplada més enllà dels dos milions, molt més enllà.
I aquí és on començarà el futur, construint una base que ara mateix sembla també impensable a Catalunya i als Països Catalans, a partir de nous pactes que ni seran ni còmodes ni fàcils. L’alternativa a això serà l’enfonsament, lent, potser fins i tot dolç, d’una nació que ha de decidir si vol ser més gran o ja li està bé anar fent i batallar per les engrunes.
Aquest és l’instant de llum que cal preservar amb l’1 d’octubre. No els vuit segons d’estafa, no la rendició, no la divisió, sinó aquella veu que encara diu que romandre espanyols no és inevitable i que ells no són invencibles. Amb això n’hi ha prou per sobreviure a la melancolia dels mesos d’octubre que encara vindran, a allò de si haguéssim fet tal o tal altra cosa, al si aquell o aquella haguessin estat a l’altura o si haguéssim tingut més pebrots o ovaris… Retrobar aquella llum d’unitat i de construcció d’una majoria més gran, complexa i potent és l’únic que ens retornarà al camí que un any no molt llunyà ens ha de portar a celebrar el Dia de la Independència.
