La política catalana i espanyola viuen uns moments d’una extraordinària efervescència, amb titulars transcendents gairebé cada dia, entre votacions, moviments parlamentaris i l’inici del temps d’aplicació de la llei d’amnistia. Són rellevants els resultats electorals de les catalanes i les europees, és rellevant l’elecció de Josep Rull com a president del Parlament –de la que personalment m’alegro molt, per ell i pel país- però queden amb unes quantes incògnites pendents, com la investidura del president de la Generalitat o l’evolució de la legislatura al parlament espanyol, també de gran transcendència. Entre tantes coses concretes importants, de vegades es fa difícil observar els moviments, sempre més lents, dels grans corrents de fons, en tots els àmbits. També en el de les actituds a Catalunya i Espanya sobre el que podríem anomenar el conflicte català, que de fet és també el conflicte espanyol.
Al meu parer, els grans corrents de les actituds a Catalunya sobre aquest conflicte, el xoc entre l’existència d’una personalitat nacional catalana i la imposició d’un model d’Estat espanyol que no ha reconegut mai plenament aquesta realitat nacional (perquè afecta també la seva concepció sobre la nació espanyola) van quedar dibuixats per Joan Maragall a finals del segle XIX amb la seva formidable “Oda a Espanya”. Aquella que comença dient “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” i acaba dient “Adeu, Espanya”. La poesia és de vegades l’expressió més lúcida de les realitats polítiques. Maragall li diu a l’Espanya sortida de la guerra de Cuba que ha d’escoltar Catalunya –que li parla en català i que li proposa uns canvis substancials en la seva relació- i que si Espanya no ho vol escoltar i no fa aquests canvis, Catalunya haurà de dir Adeu a Espanya.
A partir d’aquesta demanda, hi ha tres actituds a dins de la mateixa Catalunya, que travessaran tot el segle XX i arribaran fins al segle XXI. Una actitud és la que diu que Espanya ja està bé com és i com ha estat sempre, que Catalunya és una realitat regional més en aquesta Espanya com ho pot ser la murciana o l’extremenya, i que, per tant, no ha d’escoltar la demanda maragallina de canvis profunds. Una altra actitud a Catalunya és la que té la convicció que Espanya no canviarà mai en aquesta direcció, perquè ni vol ni pot, i que, per tant, l’única solució realista és anar-se’n i dir adeu a Espanya. I finalment hi ha una Catalunya que creu que el canvi d’Espanya és possible, que pot haver-hi una Espanya que escolti a Catalunya i la reconegui, que faci les reformes en profunditat que calen, i que llavors Catalunya hi podrà viure còmodament, en un estat plurilingüe, plurinacional, democràtic i modern. Per tant, des de Catalunya s’ha d’impulsar aquest canvi espanyol i comprometre’s amb els qui diguin que el volen fer.
Aquestes tres Catalunyes han existit sempre. Però han anat canviant les seves proporcions. La Catalunya a la qual ja li està bé ser com Múrcia –amb tot el respecte per a Múrcia- existeix i ha existit, però ha estat sempre molt i molt minoritària. L’independentisme ha existit sempre, amb una força variable, però només ha esdevingut el corrent principal en els darrers anys. Durant tot el segle XX i bona part del XXI el corrent majoritari del país (i del catalanisme) ha estat el que ha tingut l’esperança de ser escoltada i reconeguda per una Espanya disposada a canviar en profunditat. Aquest ha estat durant dècades el corrent majoritari, tot i que no gens uniforme: no tothom qui hi participa està d’acord que vol dir canviar en profunditat ni quina quantitat de canvi caldria. Per alguns, molt pocs, l’Espanya de les autonomies amb cafè per a tothom ja podia ser suficient. Per altres, ja era massa. Per a la majoria, no era prou. En qualsevol cas, entorn del 2010 les proporcions entre aquestes tres Catalunyes es van capgirar. El que era el corrent majoritari –apostar per canviar Espanya- es va aprimar fins a gairebé fer-se imperceptible. El cansament pel dèficit fiscal, la castració a Madrid del nou Estatut proposat des de la presidència de Pasqual Maragall (que era una aposta per canviar Espanya), l’actitud de la dreta espanyola buscant una involució del sistema autonòmic que afectava a alguns dels trets essencials de la identitat catalana com és la llengua, van fer pensar a molts catalans que Espanya no canviaria mai, perquè ja s’agradava tal com era.
En aquell moment, aquesta convicció va alimentar les altres dues Catalunyes. Sobretot a una, que va pensar que com que l’Espanya on Catalunya es podria sentir còmoda no existirà mai, el que calia era marxar-ne. Però també una altra: tot i que la seva opció seria la d’una Espanya més o menys canviada, si aquest canvi no es produïa mai; tot i això, preferien mantenir-se dins de l’Espanya de sempre (sovint per raons identitàries) que no pas optar per la independència. No és estrany que el moment de ruptura es produís exactament després d’un petit període polític en el qual tots els poders d’Espanya i de Catalunya eren en mans del partit socialista. Els qui llegien el món només en termes de dretes i esquerres, van adonar-se que el problema de fons persistia quan les esquerres havien desallotjat les dretes de tots els governs. D’aquí va néixer la decepció de molts que els va empènyer cap a l’independentisme. Però també la decepció d’uns altres, que es pensaven que el conflicte era fruit només una dèria pujolista, i que no van pair que es mantingués amb un govern socialista. D’aquí va néixer i va créixer Ciutadans.
Durant el temps del procés, les tres Catalunyes queden en la pràctica en dues. La via del mig, la que es va aprimar, exigia que existís una Espanya –com a mínim una- que volgués canviar, pel que fa a la relació amb Catalunya. Tornem a la poesia: Machado parlava de les dues Espanyes. Aquestes dues Espanyes que han estat a matadegolla entre elles gairebé sempre. Tenien aquestes dues Espanyes, avui encarnades en el PSOE i el PP, dos models prou diferents de relació amb Catalunya? Durant el procés es va veure que en absolut. Que les dues Espanyes es podien barallar en gairebé tot, però que tenien el mateix model d’Estat, el model del 155, en la relació amb Catalunya. Podien tenir diferències de llenguatge i d’estratègia, però no pas d’objectiu: mantenir aquella Espanya de sempre en la que la catalanitat és una peculiaritat regional i políticament li toca el mateix cafè que a tothom. Si la teoria parlava de l’existència de tres Catalunya i dues Espanya, la pràctica en el moment àlgid del procés dibuixava un panorama amb només dues Catalunya i només una Espanya. L’opció de reformar Espanya en profunditat no es contemplava ni aquí ni allà.
Venim d’aquí. Però som encara aquí? Els resultats electorals, la possible presidència socialista de la Generalitat, els moviments de Pedro Sánchez semblen apuntar a un revifament de la Catalunya que creu que Espanya pot canviar. Si Illa aconsegueix la presidència de la Generalitat amb un tripartit actiu o passiu, estarem en una situació molt similar a la del 2004: tots els governs en mans d’un partit socialista i amb Zapatero dient que acceptarà la proposta d’Estatut que surti de Catalunya. Les victòries socialistes a les eleccions catalanes i europees a Catalunya semblen avalar aquest retorn al de l’anterior al procés: confiem que Sánchez, com es va confiar en Zapatero, crearà des de dalt aquesta segona Espanya disposada a canviar en profunditat la relació amb Catalunya. Però aquest model ja va fracassar llavors. Perquè ni la voluntat de canviar Espanya era sincera ni els canvis que s’oferien eren suficients. És molt difícil que la decepció de llavors es reencarni ara en una nova esperança, sobretot si existeix la sospita que Sánchez no té al cap objectius diferents que signifiquin canviar a Espanya sinó una estratègia diferent (més amable) per aconseguir que es mantingui com estava i com ha estat sempre. En qualsevol cas, en aquestes setmanes es decidirà en els corrents de fons si hi ha tres Catalunyes o només n’hi ha dues (sense la que creu sincerament que Espanya pot ser reformada en profunditat) i sobretot si en la relació amb Catalunya hi ha dues Espanyes que tenen dues propostes de fons diferents o una sola Espanya on conviuen enfrontades dues estratègiques que malgrat tot comparteixen objectius: que tot continuï com sempre.
