Fins a la legislatura passada, les primàries de tots els partits catalans eren un pur tràmit que passava completament desapercebut i que generava molt poca participació. D’entrada, els militants només podien triar el candidat presidenciable. La resta de la llista es configurava a dit. A més, els remenadors de cireres del partit posaven la maquinària de la formació a disposició d’un dels candidats, fent de l’altre un ninot que havia de fer veure que era un contrincant. De vegades, com ha passat ara amb Pere Aragonès a ERC, ni tan sols s’hi presentava ningú més. De vegades, com ha passat ara amb Salvador Illa al PSC, ni tan sols hi ha un procés de primàries per triar el cap de llista.
La perversió d’aquest sistema partitocràtic ha quedat en evidència amb l’entrada en escena del model regeneratiu que proposa el moviment Primàries Catalunya, que si aconsegueix els avals necessaris es presentarà amb una llista immodificable que va ser triada de principi a final per tots els independentistes que hi van voler participar.
L’espai convergent, que té molta vista per identificar les bones idees i molta pràctica fent-ne còpies barates, ha fet unes primàries de cartró pedra de cara a les pròximes eleccions. Molt més guarnides per fora que les que feien fins ara però igual de buides per dins. Fan veure que es renoven per mirar de tapar l’autèntica regeneració, la que sorgeix de conviccions genuïnes.
A JxCat, el fet que el màxim rival de Laurà Borràs fos Damià Calvet, ja ho diu tot. Que a partir d’un cert lloc els candidats siguin triats a dit pel partit, també. Que Carles Puigdemont encapçali la llista sense haver passat per les primàries, per molt que no aspiri a ser ni diputat, és pervertir el valor del procés per poder fer electoralisme de curta volada.
Un altre dels actors de l’espai convergent, Demòcrates, també va voler treure pit de les seves primàries. Després de tota la promoció que van fer-ne i d’omplir-se la boca amb el seu suposat respecte pels vots de la gent, al final el vot dels militants que van participar en les primàries de Demòcrates ha estat completament ignorat. En un acord de despatx, els quatre de dalt de Demòcrates han accedit a no presentar-se a les eleccions a canvi de dos tristos llocs a la llista de JxCat -que els ha fet un llogaret a dit, per sobre dels vots de les seves primàries. De què van servir, doncs, les primàries de Demòcrates? Absolutament de res. Ni tan sols han respectat l’ordre que va triar la militància! És a dir, Antoni Castellà, que va quedar primer amb el 80% dels vots, tindrà el número 25 de la llista, 9 llocs per sota de la seva companya Assumpció Laïlla! Això no és fer política, és fer politiqueig. Tampoc és unitat, és un peix gran menjant-se un de petit. Tampoc és ser octubrista, és traficar amb el referèndum per seguir dins del business.
Com que Demòcrates, de paraula, va fer seu el projecte de Primàries Catalunya de fer efectiu el mandat de l’1-0, aquest pacte de despatx està pensat per intentar augmentar el pedigrí unilateralista de JxCat. Però en realitat, l’acord no fa millor JxCat sinó que fa pitjor Demòcrates. A canvi de dues cadires, el partit d’Antoni Castellà, el suposat octubrista que vol que es faci efectiva la independència, ha quedat absorbit per un partit que ni tan sols ha estat capaç de trencar el pacte amb els nostres repressors a la Diputació de Barcelona.
Només mirant com han anat les primàries d’aquests partits, ja es veu de quina pasta estan fets. Uns partits que no respecten els vots de la seva pròpia militància -i que no han respectat els vots que van rebre a les passades eleccions-, uns partits amb unes cúpules que fan i desfan a plaer, com han d’estar disposats a respectar el mandat dictat pels catalans en el referèndum del Primer d’Octubre?
