No seré gaire polèmic si constato cert procés d’acceleració de la història. La crisi política, social, intel·lectual, existencial, també de model econòmic ens afecta globalment, a occident, i de manera particular a Catalunya, un dels països on la globalització s’ha experimentat amb major intensitat, i els seus efectes, també. Acostumats a mirar el nostre melic, no sempre som conscients que els problemes que ens afecten –identitat, habitatge, desclassament, absència de propòsits i perspectives– no deixen de ser el reflex d’un procés global que marca estar començant a pagar els errors del passat en la forma d’incerteses de futur. Errors del passat en forma de desregulacions neoliberals, en forma de desindustrialització, de renúncia a la planificació econòmica, encara que també de pèrdua de control de les fronteres, de regles del joc formals i informals, de formes de relacions socials i familiars, i sobretot, una gran pèrdua de sobirania. L’angoixa, cada vegada més present en la conversa pública, sobre la viabilitat de la nostra nació, podria fer semblar que el futur de Catalunya, com a nació, com a voluntat de permanència en el temps, com a afirmació col·lectiva, corre el risc d’esvair-se com llàgrimes en la pluja. Tanmateix, aquest és un problema transversal a les societats europees, molt lligades i interconnectades entre si. El Regne Unit es troba en descomposició; França es troba estirada al divan del psicoanalista, fins i tot el nacionalisme espanyol, que té com a principal element identitari l’odi a Catalunya, sembla més perdut que fa deu anys, en ple procés independentista.
“El món serà català o talibà” va afirmar el ja expresident Bill Clinton, en una visita a Barcelona, el 2001. Més enllà de l’elogi oportunista i diplomàtic, la idea resultava interessant. La possibilitat de resoldre conflictes mitjançant la política i les complexitats de la democràcia, o la llei de la selva, la intransigència, la brutalitat dels atavismes històrics, la incapacitat de resoldre obstacles sense l’ús de la força. Ja en ple procés independentista, Julian Assange va advertir que la forma de resoldre la voluntat sobirana del poble català, expressada en un referèndum organitzat pel seu govern (sembla mentida que molts en pretenguin l’oblit) aniria molt més enllà d’una qüestió puntual. Implicaria el futur d’un món occidental que semblava renunciar a tota la seva retòrica de drets humans i de la carta de les Nacions Unides, i com ja anticipava Clinton dècada i mitja enrere, cauria sota el control de la barbàrie talibana que nia en el cor d’Estats com Espanya i en les tenebres de la Unió Europea. I certament, la no independència de Catalunya, la imposició de l’statu quo borbònic mitjançant la repressió, va ser un preludi del que va venir després arreu. De la mateixa manera que Catalunya va ser una de les primeres a combatre el feixisme amb les armes el 1936, el nostre país sembla el primer capítol d’una tragèdia on les porres, les togues militaritzades i la propaganda s’imposen a les urnes i la raó. En qualsevol cas, aquests darrers anys han estat invertits a desacreditar l’intent de canvi d’estatus mitjançant les regles democràtiques i de convivència, a partir de difamar l’independentisme en una obscura campanya de desinformació i desmoralització, a mitges entre l’Estat profund espanyol, i l’Estat profund de la Unió Europea. Són aquests espais els qui han impulsat, per la seva por a la democràcia i la seva intransigència contra la raó, els qui, amb les seves decisions, han impulsat la crisi sistèmica a occident. No han refundat el capitalisme, i sí han reconvertit el sistema polític en democràcies de fireta.
És tot això el que cal considerar a l’hora d’entendre que tot ha canviat, si bé el fons (la urgència de l’autodeterminació nacional i de sobirania popular) continuen igual. Les regles i circumstàncies han canviat força respecte a l’etapa del procés, entre 2010 i 2017. Això no vol dir que haguem de menystenir el passat, el procés que ens va generar un gran impuls nacional. Simplement que amb només alguns elements com els partits polítics o les entitats socials, encara necessaris, si no hi ha canvis estratègics, de contingut o de filosofia, ens mantindran en el cul-de-sac que caracteritza el període 2018-2026.
Un dels defectes criticables del nacionalisme català és la seva bipolaritat, la seva exasperant tendència a passar de l’eufòria a la depressió amb tanta facilitat, a no reconèixer els mèrits propis –o a exagerar-los– i a menystenir o sobrevalorar les forces de l’adversari. Com en tota crisi local i global, som en època de canvis, i això també vol dir noves circumstàncies que cal administrar alhora que nous problemes i oportunitats. Un dels indicis més interessants de la darrera Diada no només té a veure amb un nombre creixent de les manifestacions, sinó el retorn d’una nova generació de joves a les mobilitzacions. També es percep que, malgrat algunes estadístiques preocupants sobre el català en plena ofensiva contra la seva presència pública i assetjament als catalanoparlants, la resistència és destacable. Vivim les conseqüències d’un dels creixements demogràfics més sobtats i abruptes de tot el continent, i això implica un descens relatiu (baixa el percentatge de catalanoparlants) amb un increment absolut. Els catalanoparlants, atiats per algunes entitats com Plataforma per la Llengua semblen decidits a passar a l’ofensiva pel que fa als drets lingüístics, malgrat que això generi conflictes. O, d’una altra manera, molts considerem que fer aflorar la confrontació, de provocar-la, pot resultar més positiu que amagar-la, com s’havia fet durant l’època del procés.
També cal constatar l’aparició de nous referents polítics i ideològics molt variats, i en aparença, molt diferents entre si. Cal parlar –no se’n parla d’altra cosa– d’Aliança Catalana, encara que també de grups com Impuls Nacional, com Alhora, com la revista Esperit, com el nou nucli al voltant de la Revista de Catalunya, com la Societat d’Estudis Militars, com moltes altres iniciatives fins ara poc publicitades i en estat embrionari. Si hi ha alguna cosa que uneixi totes aquestes iniciatives tan aparentment distants entre sí, és la seva voluntat d’un catalanisme sense complexos, amb una contundència que sí pren distàncies durant l’època del Procés, on el “ni un paper a terra” pretenia jugar –raonablement– d’acord amb les regles democràtiques en els termes que admirava Bill Clinton. De fet, iniciatives com les enumerades, trenquen diversos tabús del catalanisme forjat durant la dècada de 1960 i els consensos –forçats per les circumstàncies del franquisme– que van resultar funcionals… fins que el Borbó va reivindicar la seva genealogia heràldica i política. En altres termes, estem en plena transició entre el “ni un paper a terra” a un “preparem-nos sense manies, contemplant tots els possibles escenaris”.
Perquè, efectivament, els escenaris poden ser molts i variats. Al cap i a la fi, les circumstàncies que marquen l’aparició d’estats independents tenen a veure amb unes casuístiques concretes: una forta mobilització social que fa que la potència ocupant / colonial / opressora arribi a la conclusió que l’esforç per mantenir oprimit un territori resulta més onerós que deixar-lo anar; una pèrdua de control efectiu del territori per la determinació dels independentistes; una descomposició interna d’un estat a causa de múltiples raons; una crisi geopolítica on potències emergents i estrangeres facin de la secessió una eina d’afebliment de l’enemic. Segur que me’n deixo algun, tanmateix, aquests són els escenaris hipotètics que precipiten les oportunitats en l’inestable món d’aquesta dècada. Tanmateix, les oportunitats cal aprofitar-les, cal precipitar-les, i, en qualsevol cas, cal estar molt preparat per a quan es presentin. L’escenari de la separació amistosa, que és la primera que hem provat, no va funcionar. I no hauríem de retreure res a ningú perquè aleshores, la majoria de les persones pensàvem que vivíem en una democràcia, i no pas en un postfranquisme borbònic.
En qualsevol cas, i també com a constatació històrica, del 2018 ençà, Catalunya, i la immensa majoria de l’Europa occidental, es caracteritza per un replegament identitari intern, respecte al postnacionalisme propiciat per la il·lusió de la globalització. I, al nostre país, estem en una fase de superació del “seixantisme” nacional, és a dir, la idea de l’”un sol poble” que representava certa aliança tàcita entre persones de diversa procedència i cultures nacionals decidides a construir un futur habitable. Aquestes idees, des de la realitat actual, són molt criticades. Tanmateix, en el context d’aleshores, tenien força sentit. La immigració espanyola entre 1940 i 1970, des de la seva diversitat, tenien en el nostre país (també el seu) un projecte a llarg termini, una voluntat de permanència en un territori. La majoria de les persones que van protagonitzar aquest procés històric avui ja són mortes o en procés d’extinció. I molts dels seus descendents s’han incorporat de ple dret a la catalanitat, amb major o menor intensitat.
Les coses, a data d’avui, ja no són així. L’economista i analista Bernat Mallén ha estudiat la nova immigració i ha trobat un fenomen totalment nou. Més enllà de la condició d’estrangeria, de les persones empadronades a Catalunya el 2011, el 74% n’han marxat. La meitat dels qui ho estaven el 2020, també són a fora. Per cada tres nous immigrants que aterren a Catalunya, en marxen dos. La nova immigració veu literalment Catalunya com a “terra de pas”, o en termes contemporanis, com a terminal d’enllaç. El nomadisme s’imposa. Tant a dins de Catalunya, com de mobilitat per Espanya, o anant i tornat d’altres indrets de la geografia occidental, o fins i tot de retorn al seu territori d’origen. Bona part dels problemes educatius que pateix el país, tenen a veure amb aquesta mobilitat que impedeix el mínim arrelament. Si no tens previst romandre en un territori fins a decidir morir-te aquí, la teva relació i compromís amb el país on t’instal·les canvia radicalment, i l’esforç per formar part de la comunitat nacional, també. La globalització implica precisament aquest desarrelament perpetu (amb els problemes de tota mena que això comporta en el sistema educatiu o la salut mental). L’”un sol poble” ha caducat, no per un excés de nacionalisme català, sinó per un defecte de voluntat de permanència.
Això ens obliga als catalans que, més enllà de la nostra genealogia, sí que mantenim un projecte de continuïtat de la nació, a un replantejament. El replegament identitari sí que pren completament el seu sentit. Ens obliga als catalans a mantenir la nació, no pas de manera declarativa, sinó a partir de l’esforç planificat i continu, de la voluntat de ser, resistir i prendre les brides de l’existència col·lectiva. Allò que per a Ernest Renan resultava definitori d’una nació: un plebiscit quotidià.
Més enllà de totes aquestes disquisicions metafísiques, anem al terreny de la concreció. Aviat tindrem un mapa electoral ben diferent del que estàvem acostumats, amb nous actors polítics com AC. Toca la pregunta leninista del “què fer?”. La globalització ens ha acostumat que les eleccions són cada vegada menys una tria de projectes polítics com una mena de gran enquesta sobre l’estat d’ànim de la societat. Malauradament, ens hem acostumat que els governs i els parlaments no prenen les decisions, sinó entitats supranacionals i grups globals de pressió com els assistents al Fòrum de Davos. Això no vol dir que votar sigui inútil. Al contrari. Els conflictes són els que propicien els canvis. Al modest parer d’un servidor, amb AC o qualsevol altre actor polític, el que cal és posar-los a prova. Obligar-los a mullar-se en elements definitoris com la sobirania o en el model de societat que proposen, si és que en tenen cap. Més enllà de la seva antipatia manifesta pel món àrabo-musulmà i el seu neopairalisme, què pensen fer per impulsar la llibertat nacional d’aquest país? Seria injust fer exclusivament aquesta pregunta a aquests nouvinguts de la política institucional, perquè la resta de partits independentistes han tingut prou marge per demostrar què han fet al respecte. El neoliberalisme econòmic d’Aliança tampoc és massa diferent del practicat per Esquerra o Junts, amb les seves dèries per les privatitzacions o els salaris baixos (com han demostrat a bastament amb els treballadors públics), l’absència de polítiques d’habitatge dignes d’aquest nom, o l’absència de determinació en la defensa del català. O, pitjor encara, en la capacitat de donar suport a un govern presidit per un PSC que ha tingut com a projecte a llarg termini la descatalanització del país, com s’ha vist d’una manera molt evident en els mitjans de comunicació públics.
Tanmateix, la vida va molt més enllà de la política institucional, important, encara que no decisiva. La fortalesa del moviment independentista s’ha expressat en altres entitats, formals o informals, tradicionalment encarregades d’organitzar mobilitzacions (ANC, Òmnium, CDRs) o de preparar una institucionalitat paral·lela (Consell de la República), a banda de les noves iniciatives ja citades. Ara bé, tornem a la qüestió dels mecanismes per obtenir la independència efectiva (mobilització, confrontació, oportunisme), que requereix un punt de determinació, caos i imaginació. Això pot implicar polítiques diplomàtiques agosarades (fer-se fotos amb adversaris geopolítics de la Unió Europea, enemics tradicionals d’Espanya o qualsevol altre que posi neguitós l’establishment). Això va funcionar raonablement bé en els moviments de descolonització durant la guerra freda. O prendre iniciatives que posin en evidència i facin dubtar el col·laboracionisme privilegiat a casa nostra. La tan mitificada unitat política sol estar sobrevalorada. Només resulta útil en el moment precís del trencament. Que hi hagi contradiccions en el moviment pot ser un element d’allò que sempre hem defugit: un maquiavel·lisme que es troba a faltar en la política catalana.
El procés independentista està canviant. Presenta una imatge aparent de fragilitat política. Més aviat, aquesta etapa de replegament interior està oferint indicis interessants d’un enfortiment tàctic i intel·lectual… si és que sabem llegir el país, el món, i les circumstàncies presents.
