Ernest Hemingway va prendre una de les reflexions més inquietants del poeta pòstum John Donne per donar títol a la seua novel·la sobre la guerra del 36, Per qui toquen les campanes. Donne demanava a l’espècie dels seus congèneres que no preguntaren mai per qui ho feien: “la mort de qualsevol home em disminueix, perquè soc part integrant de la Humanitat. I, per consegüent, no enviïs ningú a preguntar per qui toquen les campanes; toquen per tu”.
Aquell conflicte humà, tan espanyol, tan africanista, dels tres anys, permetia a Hemingway prendre la reflexió del poeta i mossèn anglès i arribar a la conclusió que les campanes tocaven per tothom el 18 de juliol del 36. El toc de difunts es va allargar quatre dècades. Avui dia aquest toc, tan sòrdid, ja no assenyala res ni obri cap pregunta en poblacions on el cens del veïnat s’ha desbocat. Ningú s’escolta les campanes quan ja no coneix els veïns. Però l’essència d’aquell enfrontament és viva perquè els bàndols de la guerra dels tres anys mantenen les baionetes calades.
Hi ha, encara, generals patètics que demanen un colp monàrquic per tornar el poder d’on en realitat no s’ha mogut i hi ha les mateixes justificacions reaccionàries de la guerra mal dita civil per fer fora un govern felón. El neofalangisme és una constant en la dreta espanyola. La imbecil·litat de certa esquerra és un ingredient nou. En tot cas, els odis i les rancúnies són les de sempre.
Amb la seua darrera convulsió, els dos decrets sobre lloguers, el president del govern espanyol torna a demostrar la cara i la creu habituals. No se sap ben bé si Pedro Sánchez pretenia obtenir una darrera victòria parlamentària contra “la dreta i els fons voltor”, des de la ingenuïtat més absurda, o si tot plegat ha estat un càlcul ajustat que el portarà a eleccions amb la divisa “O jo o el caos”.
A Sánchez li és aplicable aquella portada que va publicar l’any 75 la revista satírica Hermano Lobo. Una il·lustració del dibuixant Ramón plantejava satíricament el gran dilema del franquisme agònic. Sobre un faristol un home amb levita es dirigia a la multitud i els advertia: “O nosaltres o el caos!”. Una gentada amb boina li contestava: “El caos, el caos!!”. I ell replicava: “Tant se val. També som nosaltres”.
Pedro Sánchez va fer servir aquella portada en una sessió al Congrés del 2018 per envestir contra el llavors president del govern: ““És o jo o el caos, senyor Rajoy? Com deia l’acudit d’El Roto. Vostè, senyor Rajoy, és el caos”. Sánchez es va equivocar de dibuixant, error atribuïble a la imperícia juvenil pròpia o a la ignorància dels seus col·laboradors, però la idea, més encertada, se li ha girat en contra. Ell és el caos i contra ell també hi ha el caos.
Sánchez és el caos perquè no es poden sumar números amb lletres. Ja no es pot sumar Junts amb Sumar, que també tenen nassos els noms. I ell no se n’ha sortit. Encara menys quan ara tothom olora sang de difunt i alba electoral i els dos partits han fet més clar i agre el seu discurs. Sumar, des de dins el govern, és l’opció que es vol molt més d’esquerres que el PSOE per ser tinguda en compte, i Junts, des de fora, ha deixat de costat l’eix nacional i s’ha aferrat al social. Als antípodes de Sumar. Això no són sumands. Això són enemics.
Els diputats que van fer president Pedro Sánchez ara l’han abocat a eleccions avançades. Immediatament després de fer-se públic el rebuig del partit de Carles Puigdemont als dos decrets que el govern de l’Estat havia aprovat en un enèsim intent d’aquietar llogaters i evitar desnonaments, les xarxes socials van esclatar des de Madrid: “29 de novembre, eleccions. Aquest és l’escenari”. “N’hi ha que apunten el 6 de desembre, per donar-los forma de constituents”.
Aquesta vegada la brama va molt més enllà de confondre els propis desigs amb la realitat o de generar cruixit de dents i d’ossos per desestabilitzar el govern. A Espanya el cruiximent de dents s’ha fet bruxisme. Aquesta vegada sembla que la cosa té fonament perquè tots els pedaços de Pedro Sánchez s’han esquinçat. L’invent del front anti PP ja no permet més retòriques ni falses esperances. La majoria parlamentària s’ha badat i aspirar a recompondre-la és una fal·làcia que ja no es creu ni el més terròs. Pedro Sánchez ha tornat a demanar una pausa –aquesta vegada només un cap de setmana– per prendre una decisió. Els seus experts en volantins electorals i els seus savis demoscòpics faran hores extres.
Totes les pressions que aquests dies han desplegat els partits a l’esquerra del PSOE perquè Junts acceptara els decrets no tenien aquest objectiu. L’objectiu no era aconseguir-ne el suport ni recompondre la unitat parlamentària contra el PP i VOX. Només volien demostrar que a Espanya el dilema sagnant és dreta o esquerra, barbàrie o civilització, i que el partit de Carles Puigdemont, com tant ha anhelat Gabriel Rufián, és la dreta. La dreta catalana, tan bèstia com l’espanyola.
Junts ha rebutjat el primer decret bé perquè ha de demostrar que tot el que havia promès Pedro Sánchez és fum de botges, començant i acabant per la llei d’amnistia, bé perquè ha assumit que el seu perfil serà aquesta vegada exclusivament ideològic i que l’enemic a substituir és Sílvia Orriols. Junts vol substituir Aliança Catalana i no derrotar Esquerra Republicana. Les prioritats ara són unes altres. Potser han errat el càlcul i aquesta decisió se’ls girarà en contra. Ho sabrem aviat.
Siga com siga, no és gens temerari afirmar aquesta vegada que les eleccions són imminents. I no perquè Pedro Sánchez haja renunciat a la gran divisa d’acabar la legislatura, que encara no ho ha fet, sinó perquè previsiblement aprofitarà aquesta derrota parlamentària per demanar més confiança: “Llogaters i llogateres del món, uniu-vos amb mi contra Feijóo i Abascal. Si em feu més fort, la pròxima vegada no necessitaré crosses”.
Les campanes toquen per Pedro Sánchez. Però potser John Donne tenia raó i toquen per tothom.
