Tot apunta que a les eleccions europees la ultradreta serà la gran guanyadora. Ho serà per un increment, pel que sembla significatiu en nombre de vots, i perquè es preveu que el partit popular europeu trencarà el pacte tàcit que el duia a governar en coalició informal amb els socialistes. Això vol dir acabar amb el cordó sanitari amb aquestes forces per col·laborar-hi activament per dur a terme aquell conjunt de polítiques neoliberals que fa temps que desitja implementar sense les (tímides) resistències que plantaven els aliats actuals.
Ens obrim, doncs, a un escenari catastròfic, fruit d’una concatenació de circumstàncies i errors. En primer lloc, un dels defectes d’aquestes eleccions del 9 de juny solen fer-se sempre en clau estatal. I aquí, uns votants europeus enfurismats sobre com ha evolucionat políticament i socialment el continent (inflació, pèrdua de poder adquisitiu, gentrificació, desindustrialització, sensació de descontrol migratori, i sobretot, la no recuperació de la crisi de 2008-2012) pensen castigar els seus governs amb un vot ressentit. Probablement en l’inconscient col·lectiu de l’europeu emprenyat hi ha la (vana) esperança que amb un missatge com aquest, es podrà corregir el depriment rumb de les darreres dècades. Tenint en compte que el Parlament Europeu tampoc no té gaires funcions més enllà de fer de receptacle del lobbisme (la iniciativa legislativa prové de la Comissió), votar extrems i enviar-los a Brussel·les té un cert component de desresponsabilització si comparem en comicis del mateix ajuntament o país. En altres termes, les europees han estat tradicionalment unes eleccions on els votants busquen enviar un missatge als seus governs nacionals. A França, el partit del clan Le Pen podria guanyar. L’AfD alemanya podria superar tots els pronòstics i els partits d’aquesta mena de coalició del greuge podria, segons els sondejos, superar de llarg el grup socialdemòcrata. Ja veurem d’aquí a deu dies; tanmateix, l’aritmètica, més enllà del discutible pes del Parlament en el conjunt de les institucions europees, pot resultar dramàtica. De fet, es donen les condicions d’una tempesta perfecta.
Com hem arribat fins aquí? Servidor de vostès no ha deixat en aquests darrers anys d’assenyalar la responsabilitat de les esquerres, que encara semblen no haver entès res des de la caiguda del mur de Berlín. Amb un paradigma ideològic caducat, han mirat de reinventar-se diverses vegades fracassant amb intents i sense. Va fracassar el moviment antiglobalització (1997-2008), amb bones idees que van acabar en certa dispersió estèril de causes no sempre compatibles entre si. Va fracassar en moviments com el 15-M i el Occupy Wall Street (2011-2012), on si bé podien estar carregats de raons, van restar atrapades per una mística connectada amb l’estètica del maig del 68 i certa incapacitat d’articular-los en una opció coherent. Està fracassant a partir de l’emergència woke (una proposta cronològica podríem establir-la a partir de 2016, quan arran de l’assassinat de George Floyd s’enceta el moviment Back Lives Matter) i quan decideix associar l’esquerra a una amalgama de minories i causes particularistes, renunciant a un relat global o una alternativa socioeconòmica creïble i il·lusionadora.
Hi ha aspectes sociològics que ajuden a entendre el context actual. Com acabem d’assenyalar, i com fa molt bé de recordar-nos Emmanuel Todd al seu darrer llibre, el conjunt de les esquerres es fonamenta en un grup social majoritàriament elitista, universitària, desconnectada de les classes treballadores, i a qui li costa dissimular certa supèrbia alliçonadora (el wokisme seria la seva expressió més cridanera). Per posar un exemple, a casa nostra els estudis del CEO ens associen aquestes causes polítiques als sectors més educats de la sociologia. Per a molts, desconnectats, del món de les classes autòctones d’ocupacions precàries de baixa qualificació, la “classe obrera” representa més un mite dels llibres d’història que no pas una experiència real. De fet, a diferència del Parlament restaurat de la dècada de 1980, és molt difícil trobar diputats sense titulació universitària o que hagin passat pel món del treball manual. Això tampoc passa en uns partits polítics que semblen desconnectats d’uns sindicats de baixa afiliació i on dominen els pertanyents a sectors més qualificats. D’altra banda, el món polític i ideològic de les esquerres es fonamenta sovint en bombolles autoreferents amb certa aversió dels estrats socials que afirmen representar. I bé, Catalunya és potser una de les regions més europeïtzades d’Europa, de manera que al Vell Continent, amb tota la diversitat que vulguin, el panorama és similar.
I precisament, com la majoria d’estudis sociològics evidencien, allò que, per utilitzar un terme inexacte, encara que prou còmode perquè sigui entès, les “classes treballadores” acaben tenint unes preocupacions i una visió del món cada vegada més distant dels grups, partits i ideologies que els afirmen defensar. Hi ha, en primer lloc, una sensació d’imparable desclassament (que afecta sobretot a les classes mitjanes, aquell grup social el reforçament de les quals aferma la democràcia i la fragilitat de les quals les empeny vers la crisi). Qüestions com la inflació, l’ancoratge de la precarietat laboral, la no millora de les condicions laborals, les incerteses derivades de la irrupció de les revolucions tecnològiques i la intel·ligència artificial, la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne… no veuen una resposta o un pla mínimament coherent o que pugui ser percebut com a versemblant. En altres termes, la gent normal i corrent percep que, ni les esquerres, ni la dreta civilitzada (espai polític inexistent a Espanya) tenen ni la més remota idea de com fer-hi front.
I si en qüestions socioeconòmiques, les més rellevants de tota política, no semblen disposar d’un mínim pla de contingència, en els aspectes més simbòlics i morals, la cosa empitjora. Hi ha aspectes, derivats de la globalització neoliberal (i del declivi econòmic associat en forma de desindustrialització) com ara la gestió de la immigració, els desafiaments de la multiculturalitat o els plans tecnocràtics de fer servir l’ecologia com a excusa per procedir a un decreixement asimètric (especialment els Objectius de Desenvolupament Sostenible, l’Agenda 2030, on les classes mitjanes i treballadores són els grans perdedors), el naufragi és total.
Perquè, si bé la pràctica d’esquerres i dretes és exactament la mateixa, les segones ho defensen cínicament com si fos una mena de fatalitat històrica, una catàstrofe natural impossible d’administrar, mentre que les primeres ho presenten com si fos una benedicció, una oportunitat per poder demostrar la superioritat moral, pecat capital de les esquerres, d’un occident generós i èticament compromès (i que no sap on va).
Perquè, efectivament, en aquest moment tan delicat de grans transformacions d’ordre polític, econòmic, demogràfic, cultural i ideològic, les esquerres implementen una òptica ecumènica fonamentada en les bones intencions. Les idees d’obrir fronteres, la celebració de la diversitat cultural com a una fita de l’humanitarisme, la missió de preservar el planeta per a les generacions posteriors, són presentats com un mèrit. Tanmateix, la majoria de la gent no ho veu pas així. I si desposseïm la nostra visió de prejudicis o de lectures morals, veiem que no hi ha mèrits en situacions problemàtiques, i que aspectes com les grans migracions, el multiculturalisme, els desafiaments a la identitat, la destrucció dels lligams comunitaris, les amenaces a l’ecosistema no són positius o negatius, sinó fets objectius que es poden administrar (o no) en base a opcions diferents. I que aquestes decisions, com tot en política, tenen conseqüències en forma de guanyadors o perdedors.
Ara bé, el principal factor que ha propiciat aquesta desconnexió entre gent i política té a veure amb aquesta visió redemptora de què venen impregnats determinats discursos. Els votants perceben en algunes visions de l’esquerra les bones intencions que asfalten el camí de l’infern. Aquelles opcions que acaben tenint resultats indesitjats. Una sensació de greuge, real o imaginari, que quan es comencen a constatar-ne els efectes, poden generar aquest reaccionarisme que s’ensuma en l’ambient d’aquestes eleccions a un continent on la majoria de gent percep un futur incert.
