Diu la llegenda que, fa molts anys, un ambaixador francès a la cort castellana li va fer a la reina un regal que devia considerar elegant i glamurós. Unes mitges dignes d’una reina. De poc li va anar que no li tallen el cap o qualsevol altra cosa allà mateix, escandalitzats per una ofensa imperdonable: “Monsieur”, li va dir amb severitat algun d’aquells cortesans vestits de negre, “heu de saber que la reina d’Espanya no té cames”. Hi ha diferents versions de l’anècdota, que si el regal venia dels britànics o potser d’uns comerciants amb ganes de quedar bé, i qui sap si no és inventada, però en tot cas és boníssima i mereixeria ser totalment històrica.
El mateix està passant aquests dies amb el biquini de la princesa, fotografiada per uns paparazzi a una platja d’una antiga colònia americana. La reacció, després d’intentar censurar les fotos com si fossin obra del diable, ha derivat cap al piloteig dels bavosos cortesans: la princesa del biquini és “una dona de bandera” (capteu el doble sentit?), “sana, guapa, lliure i espanyola”. Apa.
Sí, d’acord, però… més enllà del fet que la princesa és força normaleta, per molta bellesa espaterrant i militaritzada que li vulguin adjudicar, com es diu la princesa de les fotos?
A Madrid ho tenen claríssim: Leonor. A Catalunya, en canvi, ho tenim fosquíssim: Elionor.
El mateix ens passa amb la resta dels membres de la molt francesa Maison de Bourbon: els coneixem com “els borbons” o els menyspreem utilitzant expressions com “el borbó”. Sí, com si fossin reis catalans, reis de casa nostra. Més equivocat, impossible.
Juan Carlos “el campechano” és, segons les convencions lingüístiques imperants a Catalunya, “Joan Carles”. Felipe VI és “Felip”, que sona fins i tot entranyable i la mar de català. Leonor esdevé “Elionor”, un nom de reina catalana, mare del darrer rei, Martí l’Humà… Elionor té una ressonància històrica molt diferent que Leonor i ens l’empassem com si res.
Es veu que la correcció lingüística (ja em perdonaran, força demencial) obliga (?) a posar noms catalans als reis castellans. No dubto que hi hagi criteris científics, acadèmics o astrològics que avalin aquesta tradició tan nostrada, de la mateixa manera que no dubto que siguin una autèntica barbaritat, que consolida la submissió a la monarquia borbònica. Catalanitzar els borbons és una arbitrarietat que s’imposa amb naturalitat i que els normalitza com si fossin membres d’una inexistent dinastia catalana.
Fins i tot em sembla una falta de respecte: si Felipe VI i Letizia haguessin volgut tenir una hereva catalanitzada, es diria Montse i seria una de les operacions d’imatge més brillants i agosarades d’una monarquia que sap que es va acabant. Però no es diu Montse, sinó Leonor, i és hereva (no gaire constitucional, oi?) d’una dinastia iniciada pel rei Felipe V, en castellà, o Philippe, en francès, que era l’única llengua parlava aquest monarca de tan bona memòria per als catalans. Com en el cas del “Josep Lluís aquí o a la Xina Popular”, la princesa Leonor es diu Leonor. I punt.
És això un tema menor? Aparentment sí, mira que amb les coses que passen, perdre el temps discutint quin és el nom real d’una princesa…
Però la funesta mania de catalanitzar els noms dels reis castellans no és gens anecdòtica ni neutra, no és una insignificant qüestió d’estil, sinó que ajuda a camuflar la realitat, a fer que semblin royals més propers, més de casa. Gairebé com si fossin catalans, més nostres que el fuet. Res més lluny de la realitat, per si no ens n’havíem adonat encara.
Què estem fent catalanitzant reis que són genèticament anticatalans, des del naixement fins a la tomba? El nom, en aquest cas, sí que fa la cosa. Sobretot si li posem el nom que li toca a la infanta del biquini i a la resta de parents borbònics: es diu Leonor, punyeta, i això ho diu tot. Va essent hora d’avançar en la descolonització mental, entre altres descolonitzacions pendents, i això comença per decisions tan bàsiques com dir les coses pel seu nom.
Els reis són “los reyes”, tinguem-ho clar. Porten noms castellans perquè són castellans. I no tenen cap mena de ganes de fer-se els simpàtics amb els seus forçosos súbdits catalans. Ni en el més esbojarrat dels seus somnis s’imaginen com a reis plurilingüístics i molt menys plurinacionals. Repasseu els videos del 3 d’octubre i a veure si a aquell rei amenaçador, que ens declarava la guerra des de la tele, li diríem “en Felip”…
Si és així, siguem coherents i comencem a parlar de Francesc Franc, no us sembla? Total, si feia de rei i va posar un rei, per la mateixa lògica bé el podríem catalanitzar…
