Des del 2 al 9 d’abril hem presenciat la setmana més esbojarrada coneguda pels mercats de valors en tota la seva història. Una setmana que ha concentrat el fenomen que anticipàrem en aquesta columna el maig de 2022 amb el títol de La mort del minotaure global i que reconfigurarà les relacions comercials del futur, com a mínim, per als seixanta anys vinents. És la fi d’un cicle iniciat el 15 d’agost de 1971 quan Nixon decretà la no convertibilitat del dòlar en or i, amb aquesta decisió, unilateralment clausurà el sistema de Bretton Woods sorgit de la Segona Guerra Mundial. Aquest mig segle de construcció de la globalització s’ha ensorrat en una setmana i és del tot impossible refer-lo.
El pla de Trump, inspirat en el think tank conservador American Compass, era instaurar un aranzel universal del 10% per a tots els països, més un altre percentatge proporcional al dèficit comercial que els Estats Units mantenien amb cada país. Aquesta xifra era del tot absurda i tan ridícula que tots sabíem que sols era una reclamació extemporània feta amb l’única pretensió de retirar-la a canvi de concessions. El problema és que fer exigències grolleres amb una intenció transaccional no pot ser mai una amenaça creïble. Malgrat que molts experts pretenguin encara explicar que la UE, Japó o Vietnam han anat a correcuita a negociar amb Trump, els únics que han fet cas de les extorsions de Trump són els inversors en els mercats americans que varen entrar en pànic en veure l’atzucac cap on anàvem.
La situació era completament delirant perquè la gran majoria de governs no tenen res a negociar amb Trump. Per molts aranzels que imposi, la resta del món no pot comprar res als americans perquè són massa pobres per augmentar els seus nivells de consum. De fet, els Estats Units gaudeixen d’un superàvit espectacular en el sector de serveis que col·loca a tot el planeta, a excepció de la Xina, en una situació de mercat captiu. Aprofundir encara més en aquests desequilibres comercials és una idea pròpia d’un megalòman que es pensa que tota la humanitat respira gràcies al seu beneplàcit.
Sols la UE podia fer concessions en aquest conflicte i les paraules del president nord-americà han fet palès que un dels seus principals objectius és la destrucció de les institucions comunitàries. Més que Beijing, l’enemic és Brussel·les perquè Trump desitja crear un espai de lliure comerç occidental entre tota Amèrica i Europa on tots els agents econòmics estiguin subordinats a Washington; però el mercat europeu i l’euro són massa grans per integrar-los. En aquest nou espai de globalització mercantilista, entre l’euro i el dòlar sols hi pot romandre un dels dos. Com és evident, Trump esperava la promesa d’eliminar l’IVA a les empreses de serveis tecnològics, així com la seva total immunitat davant dels reglaments europeus.
La negativa de la UE a cedir, més la seva determinació per defensar els nostres interessos, han posat al descobert l’envit de Trump. Un cop els mercats varen entendre que Trump no podia obtenir cap avantatge tangible d’aquesta situació, començaren les vendes de deute públic del Tresor nord-americà. És cert que els inversors necessitaven liquiditat, però davant de les pantalles dels agents de borsa es podia observar l’agonia del Minotaure global: l’estalvi generat per l’economia mundial i canalitzat cap a Wall Street com inversions borsàries abandonava Nova York. Els capitals globals fugien del proteccionisme desfermat de Trump i el govern federal començava a sentir per primer cop a la seva història que podien patir una crisi de deute públic: anaven llançats a ser la nova Grècia.
El govern federal sempre s’ha finançat perquè hi ha una demanda global de dòlars. Com hem explicat en anteriors ocasions, el sobre consum dels Estats Units és finançat per l’estalvi de la resta del planeta. En ser el dòlar la moneda de reserva internacional, totes les transaccions entre països es fan en dòlars. Sempre hi ha demanda d’aquests papers i, per tant, la Reserva Federal sempre podia imprimir bitllets, perquè hi havia demanda. La paradoxa irresoluble és que els aranzels suposaven trencar amb la globalització que sostenia el dòlar com a moneda de reserva. Trump ha fet marxa enrere precipitadament per impedir l’agravació d’aquesta tendència; però ja és massa tard. Els mercats ja no poden confiar en el dòlar perquè Trump ha intentat transaccionar amb principis sagrats. La situació és, per tant, realment inestable. Els moviments de capitals apunten cap a una direcció clara: invertir en deute de països europeus i comprar euros. En un gir inesperat dels esdeveniments, l’etern debat sobre si les institucions europees havien d’emetre deute mancomunat sembla que serà resolt pels mercats. Els inversors en volen i, per això mateix, les institucions europees a contracor acabaran per emetre’n. Amb la simetria que sempre dona la lògica, els últims batecs del Minotaure global són també la mort del Tractat de Maastricht. El forrellat imposat pels alemanys al continent, el cinturó de castració que ha condemnat a dues generacions de joves a la deflació interna de salaris, es desfà davant dels ulls dels seus guardians sense que sàpiguen com impedir-ho. Sense voler-ho, Trump està alliberant a Europa de la incompetència de les seves elits.
