Als Estats Units l’OPA del BBVA contra el Sabadell hauria remogut una pila de travesses que haurien tocat el cel aquesta setmana amb l’episodi final del serial. No és imprudent afirmar que, considerant com és Espanya –“España y yo somos así, señora, proclamava el capità Diego de Acuña”– i quina és l’estratègia financera de la Unió Europea, les juguesques s’haurien decantat majoritàriament per l’èxit de l’operació. I no.
L’OPA ha fracassat quan hauria d’haver triomfat, i Carlos Torres encara se’n fa creus. Santander, BBVA i CaixaBank són els tres asos que articulen la gran banca espanyola. El govern de l’Estat els assisteix perquè les tres entitats són Estat. Potser són més Estat que el mateix govern. Com és possible, doncs, que l’equip de Pedro Sánchez hi haja posat traves i que la majoria dels accionistes al remat hagen arribat a la conclusió que més val sols que mal absorbits?
Hi han confluït una pila de factors que els capitosts del BBVA no van considerar. Ara és Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora. El sol va declinando”. Ben declinat ha quedat en aquest episodi. És difícil de calcular quant es gasta en assessoraments Carlos Torres, però la supèrbia és enemiga de les bones estratègies. Més encara quan és imperial.
Políticament, sembla evident que el govern de Pedro Sánchez ha actuat com ha actuat per una triple pressió. La de Junts, la d’Esquerra i la del mateix PSC. En qualsevol altre context polític potser l’interès dels socialistes catalans no hi hauria prevalgut, perquè la gran banca encara és més Estat que ells, però els suports parlamentaris que aguanten el PSOE han trenat una pinça efectiva. Es va pensar el president del BBVA que el seu interès estava per damunt de les necessitats del president del govern? Ni als casinos la banca guanya sempre.
L’oposició de la petita i mitjana empresa, dels sindicats, de la gran patronal, de la premsa i de totes les entitats que es fan i es desfan a Catalunya és una altra cosa. Tots plegats no alcen un gat per la cua. Els poders de l’Estat se’n foten. Madrid, més. Ja poden cantar missa. Ells i tota la tropa del Pont Aeri –que ara deu anar en tren–. El seu rebuig coordinat a l’OPA no deu haver despentinat Carlos Torres, que sap qui mana i qui es fot. En tot cas, hi eren i hi han sumat detracció.
En tot cas, també, aquesta vegada la decisió no depenia, com ha estat habitual, de l’Estat, sinó del contribuent. Concretament, dels accionistes del Sabadell, que són molts i molt repartits. Aquests accionistes podien haver estat porosos a l’esquer d’un gran banc que els ha repetit i masegat que l’OPA era la gran operació de la seua vida. No n’han fet cas. Insòlit.
Per què els accionistes del Sabadell no s’han venut les accions com reclamava ofuscat el BBVA? Potser aquí sí que ha tingut influència l’ambient general hostil que a Catalunya l’ha acompanyada, aquesta OPA. Potser les opinions d’empresaris, sindicalistes, premsa i venedors de teuladins contraris a la venda sí que han amarat els accionistes del Sabadell a Catalunya. A Madrid potser la tropa catalana no mou un paper de fumar del terra. Ací és una altra cosa.
Potser també hi ha influït un altre factor. Els responsables del Sabadell no se n’han aprofitat gens, però hi és i pot fer mal segons com. Una part indeterminada d’aquest accionariat –l’armada Brancaleone– es pot haver cregut que la maniobra dels tercios del BBVA afeblia encara més l’estructura financera catalana, que sucursalitzava més el país. Era aquesta una constatació implícita en general, però explícita en xarxes i altres albellons. I de vegades aquestes reaccions funcionen.
Convindria saber on ha estat més el rebuig a la venda. Quina diferència –si n’hi ha hagut– singularitza Catalunya respecte a l’Estat. Si això és així, que podria ser així encara que no ens ho diguen, hi ha un orgull tribal que s’ha alçat contra l’OPA.
El Sabadell s’ho hauria de fer mirar. Va ser –com no podia ser d’una altra manera– de les empreses que van decidir traslladar la seu social durant el procés. Però no només això. Al marge de procés, processistes i antiprocessistes, fa temps que l’entitat vallesana va desviar armes i bagatges decisoris cap a Madrid, on van contractar una tropa de perdonavides. Per jugar la Champions. Amb un equip local. La Champions mossega i corroeix. Ara sembla que ho han vist clar.
Banc Sabadell té sentit com a entitat catalana, ancorada a Catalunya i no escorada cap a Madrid. L’experiència ha estat amarga, però els responsables del banc haurien de saber a partir d’ara en quin camp juguen i quina és l’afició que els aguanta. Encara que vulguen fer partits a Xangai. La maniobra s’ha de revertir i el poder que se’n va anar cap al carrer de Serrano hauria de tornar cap a a la plaça de Sant Roc de Sabadell. Perquè ha estat a Sant Roc on s’ha defensat la posició. I no a Serrano.
