És molt freqüent que les situacions adverses -sigui quina sigui la causa de fons- provoquin divisions, debat intern i fins i tot ruptures entre els qui les pateixen. El moviment comunista rus post 1905, el govern britànic post setembre 1939 i pràcticament qualsevol partit polític després d’un resultat advers, ens en donen eloqüents exemples. No és estrany, doncs, que en l’actual situació hi hagi tensions internes a l’ANC (com en el passat n’hi hagué sens dubte) i que el gruix dels mitjans de comunicació unionistes -i, sorprenentment, una part dels independentistes també- hagin volgut sucar-hi pa. En moltes d’aquestes situacions adverses –molt propícies per a l’aparició dels qui en busquen culpables, fins i tot traïdors– també pot aparèixer qui posi en dubte la mateixa continuïtat de l’entitat on fins ara invertien els seus esforços, i opti pel foc nou. En una tercera categoria, encara, trobaríem els qui parlen d’un nou llarg cicle abans no es torni a parlar del tema de fons, en el nostre cas, l’independentisme. No sé què diria d’aquests darrers en Deulofeu, ha, ha! Jo, entre optimistes i pessimistes, em decanto decididament pels pragmatistes, pels picapedristes, pels qui saben que rendir-se no és una opció, com han evidenciat tantes causes que en el passat s’han donat per perdudes arreu del món, de vegades poc abans de reeixir o renàixer esplèndidament.
Jo soc dels qui pensen, vaja, n’estic convençut, que l’ANC -l’Assemblea Nacional Catalana- si no existís, l’hauríem d’inventar. Segueix sent una eina democràtica i reivindicativa poderosa en un temps en què, malgrat tot, aquesta mena de grups han tendit a perdre gas per l’enorme pes mediàtic i repressiu que han fet caure damunt d’ells. La prova de la continuada validesa de l’ANC la tenim en l’excel·lent nivell de les persones que generosament van decidir presentar-se a les darreres eleccions al Secretariat Nacional. Continua essent de les poques entitats fidels a l’1-O, amb una indubtable capacitat de convocatòria com es va veure a la passada Volta Ciclista o a l’estació de Sants el passat dia 5 d’abril, n’haguessin parlat amb justícia els mitjans o no.
La validesa i vàlua de l’ANC també la veiem en l’excel·lent feina que es va fent en àrees com la Comissió d’Incidència Internacional, principal baluard del país per resistir-se a la nefasta feina de castració política del país que realitza en l’àmbit internacional l’inefable conseller Duch. En parlin o no els mitjans, es fa molt bona feina en aquest i altres àmbits de l’ANC. El problema és que la majoria dels secretaris nacionals que van sortir elegits a les darreres eleccions van trobar-se en una situació que els conduïa -per mals costums associatius- a formar part d’un dels dos sectors diferenciats. És una gran pena que no s’haguessin blindat amb dinàmiques de grup tan interessants com les que van marcar la primera etapa de l’ANC, on la genial fórmula de l’anonimat propositiu va permetre que enemics irreconciliables s’encantessin mútuament amb les propostes d’altri precisament perquè no sabien qui era aquell altri que les havia fetes!
Bé, i quines havien de ser les posicions irreconciliables que un sector i l’altre amb tanta fúria havia de defensar? Jo crec que, més enllà de les reticències personals i els tristos rancors del passat –amb passats secretariats com a absurds camps de batalla–, realment no hi ha res que un equip professional de recursos humans i relacions internes d’una empresa qualsevol no resoldria en una setmana. En gran part, l’enfrontament es basa en la deformació de l’altre sector sobre la base de mitges veritats, que, com se sap, generalment són les més perilloses. Els d’un sector veuen els de l’altre com a empedreïts partidaris de la llista cívica, acusant-los d’haver invertit tots els esforços del darrer Secretariat a defensar-la. I els d’aquest segon sector veuen els de l’altre com a defensors dels partits polítics, i, doncs, com a “poc independentistes”.
Jo estic segur que el que caldria fer és foragitar aquesta infantil estigmatització de l’altre i desmentir aquestes asseveracions sobre la base d’observacions que he pogut anar fent. Em consta que en el sector caracteritzat com a pro llista cívica hi ha gent que clarament (ja) no hi creu. I m’arrisco a afegir: i què, que ho fes? Jo crec que quasi tothom té clar (i ep!, també hi ha membres de l’altre sector que no han descartat del tot una possible llista cívica en algun moment) que no ha de ser la mateixa ANC que formi aquesta llista vist el derrotisme absolut dels actuals partits independentistes. En tot cas, l’ANC no ha de ser un partit, i crec que quasi tothom hi està d’acord. Per altra banda, crec que és igualment incert dir que el sector majoritari sigui pro partits o poc independentista. El Full de Ruta que s’acaba d’aprovar i una ullada als comentaris a la xarxa X dels seus principals membres que crec que fan descartar del tot aquesta hipòtesi. En canvi, el passat temps ha demostrat sense cap dubte que, en molts moments culminants, el que defensen un sector i l’altre coincideix en gran manera, la qual cosa ha donat el fruit l’esmentat Full de Ruta que, com s’ha vist, gaudeix d’un ample suport de la base amb notables aportacions d’un sector i l’altre, ho hagin destacat o no la majoria de mitjans de comunicació de la grisa era Illa que ens ha tocat patir.
Del futur de l’ANC -que estic segur que tornarà a comptar amb cada cop més complicitats i adhesions socials- depèn que el país tingui una bona defensa dels drets nacionals i socials a casa nostra, que no ho dubti ningú. La prova d’això és que Madrid -amb la col·laboració del govern d’Illa- té molt clar quina entitat catalana porta encesa la torxa de l’u d’octubre. És lògic que centrin contra ella tota la seva fúria i arribin a incloure-la, fins fa poc, dins el catàleg internacional d’organitzacions “terroristes” -no és cap broma macabra-, quan l’ANC sempre s’ha destacat per la seva lluita pacífica. Per tant, és vital que es deixin de banda obscurs mantres i visions distorsionades per recuperar el bon clima en què es va crear l’ANC el 2012. Cal apartar-ne tota tendència a treballar en clau sectària. Hem de deixar de fer bugada fora de casa amb filtracions a la premsa dignes del CNI. Cap organització democràtica pot aguantar això, i menys si és independentista dins un estat tan putrefacte com l’espanyol.
Uns i altres hem de deixar de comportar-nos com la bíblica mare disposada a deixar que Salomó parteixi en dos el nadó en disputa. Partit en dos, ja no tindria vida. I és d’interès per a tothom salvar i fer créixer de nou l’ANC. No fer-ho en faria màxims beneficiaris els qui mai no hauríem d’haver perdut de vista com a únics enemics que tenim al davant: els foscos i antidemocràtics poders d’un Estat espanyol disposat a tot -amb Pegasus, piolins, lawfare, judicialització, Catalangate, inhabilitacions, repressió massiva i cultiu de l’odi- per impedir que siguem lliures. Volem el nadó complet perquè creixi i presenti de nou batalla. Per guanyar la nostra llibertat com a poble.
