A l’article anterior repassava l’ensorrament de l’ordre polític i moral de les nostres societats i la seua relació amb la deslegitimació dels actors polítics i la crisi de l’estat del benestar. Deia que, en aquest context, si volem salvar la nació ens cal fer viable un estat del benestar que funcioni per a la majoria social, inclosa la classe mitjana. L’alternativa és la demolició més o menys controlada de l’ordre democràtic i l’eliminació d’un estat del benestar que ha esdevingut inviable sense la contribució via impostos dels qui més tenen.
Així doncs, davant “l’Aliança que en cal” entre les classes populars i les classes mitjanes per salvar el país hi ha “l’Aliança que no ens convé”. És una confluència entre els interessos dels milmilionaris i la classe mitjana empobrida per retallar dràsticament els impostos i les polítiques de cohesió social. Un objectiu que només es pot assolir amb una dràstica retallada de les llibertats democràtiques perquè es basa en el poder d’una minoria. I malgrat tot, és una proposta que resulta temptadora per a molts en un context en què la gent està cansada de pagar cada vegada més a canvi de menys.
Ja avançava també en aquell article quina és la utilitat política de l’onada xenòfoba global en aquest escenari. Es tracta d’un instrument ideal per a promoure aquesta perillosa aliança liderada pels milmilionaris per defensar els seus privilegis, fent inviable cap política per reduir les extremes desigualtats que amenacen la democràcia. De fet, hi ha poques coses que legitimin i normalitzin més les desigualtats que el racisme i la xenofòbia. Bàsicament perquè fa plausible que qui no té dret a ser part de la comunitat no hi pugui participar ni rebre’n cap benefici.
Diguem-ho amb totes les lletres: evidentment, a l’Espanya que ens roba almenys 22.000.000 i als milmilionaris que han multiplicat per dos el seu patrimoni en 5 anys els va de conya que la gent pensi que la culpa del seu empobriment és tota dels immigrants. Els qui són incapaços de fer avançar el país cap a la seua independència ni de fer cap política redistributiva eficaç són els principals culpables que molta gent s’hagi refugiat en la xenofòbia. I de fet, els va tan bé que és inversemblant que no ho fomentin directament.
Diré més: a algú li sembla casual que Twitter estiga ple de missatges que fomenten l’odi contra els immigrants des que l’home més ric del món ho va comprar? No hauríem de ser ingenus. Els algoritmes que decideixen què veiem no són neutrals ni innocents. I vull recordar que abans llegíem la gent i els mitjans que havíem conscientment decidit que volíem seguir. Ara l’aplicació ha imposat la pestanya “per a tu” que decideix per nosaltres el que hem de llegir o veure al marge de si hem decidit seguir-lo o no.
Embarrancat el camí cap a la independència, que és el camí obvi dels catalans per deixar de pagar més a canvi de menys, sense que els partits tradicionals ofereixin res de nou, a ningú no li hauria de sorprendre res del que passa. Precisament perquè el procés independentista era liderat per l’aliança virtuosa de majories a la que em referia l’altre dia. La seua implosió deixa tot el camp per córrer a l’aliança contrària, que no ens convé com a país i que amenaça la democràcia a tot arreu.
Aquest no és un article per discutir si el creixement demogràfic de Catalunya és excessiu o és sostenible. Bàsicament intenta explicar tres coses: a) que el creixement demogràfic que és sostenible no és el mateix si tens un estat del benestar que funciona que si no el tens, b) que hi ha hagut èpoques de la història en què el creixement era més gran (per exemple, entre 2001 i 2008) i no era percebut de la mateixa manera i c) que resulta inquietant veure que qui fomenta la immigració és també qui intenta beneficiar-se de l’increment de la xenofòbia.
Com a nacionalista no vull renunciar a tenir una nació lliure i forta (ergo, independent), amb una cultura vibrant, una democràcia robusta i una societat cohesionada. I com a expert acadèmic en nacionalismes em veig en l’obligació d’insistir en l’advertència que el programa polític de la coalició entre milmilionaris i classe mitjana empobrida no ens interessa ni ens convé, perquè no ens acosta a res d’això. És molt bo d’entendre per què ara mateix té més èxit allò que no ens convé que no allò que ens cal. Per sort, però, també és fàcil de veure que a qui beneficia no és precisament a nosaltres.
