Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, les aristocràcies de la major part de les repúbliques de l’Amèrica Llatina venien a Europa i als Estats Units els recursos naturals dels territoris que suposadament compartien amb la major part de les poblacions. Alhora, a més, aquestes aristocràcies dirigien els països tot construint infraestructura d’estat amb el finançament vingut de fora. D’aquí esdevingué, d’una banda, el deute extern amb Europa, i de l’altra l’“Amèrica pels americans” dels Estats Units que els va permetre no només instal·lar una economia de dependència a l’Amèrica Llatina, de caràcter desenvolupista, sinó la possibilitat d’intervenir-la després políticament durant dècades.
Tot i aquesta història de recursos amunt i avall, i de sobiranies i intervencions, la major part de les poblacions, ara com ara, segueixen sense tenir dret ni accés als “recursos nacionals” i segueixen indexant elevadíssims nivells de pobresa.
Ho escric, tot això, perquè fa uns dies s’interpretava el triomf del partit polític de Milei, La Libertad Avanza, com una “aclaparadora victòria de l’extrema dreta, de Milei” i com el “desbancament del peronisme” en el lloc més estratègic del país: Buenos Aires. Penso, però, que hauríem de començar a filar una mica més prim quan parlem d’“extrema dreta” com si fos un nou fenomen, uns nous temps, una allau que no sabem ben bé per què, ara està creuant el món sencer.
Primer: molt significatiu i massa reiterativa la pràctica de parlar de noms de senyors en comptes de parlar de partits. Milei no va tenir una aclaparadora victòria: en tot cas la va tenir el seu partit. Segon, no som davant res nou: som davant d¡un retorn de cicle, en què el bé comú torna a ser engolit pel privilegi individual, i senyors com Milei el prometen, l’encarnen i el venen, aquest dret al privilegi individual. I això sí que ja va més enllà de l’Amèrica Llatina: massa caps visibles, al món sencer, s’han fet valents i han perdut la vergonya a dir en veu alta que existeix el dret al privilegi individual. I aquí, doncs, la “colonialitat”: com a estructura que permet afirmar-se uns quants en la negació dels altres (i, especialment, de les altres).
Senyors com Milei amb els seus partits s’apoderen del concepte de “llibertat” fent-lo propi: en el fons el que venen és un “tu segueix-me, que si jo guanyo, et faig un privilegiat perquè despullo els altres d’allò que tenen”. Malauradament, hi ha massa ànsia, massa gent perseguint una llibertat que vol dir privilegi.
El que segurament no saben és que cap d’aquests líders trossejarà els seus per a repartir-los. El que potser no saben és que d’aquí no res hi haurà nous deutes, noves prebendes i noves dependències que la major part de la població haurà de pagar.
