No dedicaré aquest article a explicar l’evident, que ja ha motivat un piló de continguts als mitjans tradicionals i digitals i a xarxes socials: que la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, ha acabat fent allò que es va dedicar a dir per activa i per passiva des que va ser escollida segona institució del país que no faria. És a dir, que ha obeït, ja no un tribunal espanyol, sinó un òrgan administratiu parajudicial com és la Junta Electoral Central, cosa que no va fer ni el seu tan criticat predecessor, Roger Torrent.
Perquè la Presidenta del Parlament no va dir que obeiria el mandat del Parlament si el president de la Generalitat li donava suport. Per cert, que encara no queda clar què entenia Borràs amb la seva “ambiciosa estratègia (sic)” que ha de fer un Govern envers l’acta d’un diputat si es té un cert amor cap a la separació de poders. Potser podria donar ordres als mossos de no endur-se Pau Juvillà si s’encadenava a l’escó, però ni el diputat de la CUP va manifestar cap intenció de fer-ho ni això es va atrevir a plantejar-ho Junts la legislatura anterior quan l’inhabilitat va ser el President de la Generalitat, Quim Torra.
La Presidenta del Parlament tampoc no va dir que obeiria el mandat del Parlament si els grups d’Esquerra i la CUP li donaven suport, perquè va ser allò de què els abrandats de Junts (ella, Josep Costa, Francesc de Dalmases, Aurora Madaula i tants d’altres) es van queixar durant tota la legislatura anterior: que Quim Torra no va poder fer més perquè estava sol. No ha canviat res (a millor) des d’aleshores per contemplar la possibilitat de la unitat d’acció davant la desobediència, i per tant, quan un es compromet a desobeir (o a obeïr el Parlament, com ha apuntat sempre, eufemísticament), no ho fa donant per fetes coses que ja s’ha demostrat que no passaran.
La Presidenta del Parlament no va dir ni tan sols que obeiria el mandat del Parlament si seu partit li donava suport, que no n’hi ha donat el més mínim, l’han deixat més sola que la una. El que ha donat la cara per ella ha estat Jaume Alonso-Cuevillas, que va declarar que no era partidari de la desobediència.
La Presidenta del Parlament va dir que obeiria el mandat del Parlament i punt. I ho podia fer, com pot destituir la secretària del Parlament a qui atribueixen retirar l’acta de diputat de Juvillà. Altra cosa és la utilitat que pot tenir aquest gest. Però ella tampoc no va dir que obeiria el mandat del Parlament si el gest era útil. És clar, perquè si hem de valorar si un gest és útil o no, la promesa deixa de ser sexy.
Ja he fet com Laura Borràs i he fet una cosa que al anunciat al principi he dit que no faria, parlar del seu gest concret pel que fa a la inhabilitació de Pau Juvillà. Ho deia perquè el que em sembla més rellevant del que ha passat els darrers dies no és que Borràs no hagi dimitit com a Presidenta del Parlament. Sí, ho ha de fer perquè ha fet exactament el contrari del que va dir, allò que suposadament la feia diferent, punt, és igual que el gos se li hagi menjat els apunts, però això no és el més greu. El més greu és que ho fa perquè s’ha preocupat de collir una claca d’autèntics idòlatres (no només a Twitter) que li guarden les espatlles faci el que faci. I això posa Junts en la posició d’una secta, i això pot acabar per esfondrar-lo electoralment, perquè la capacitat de convèncer gent que estigui disposada a això és limitada i per necessitat un partit amb vocació de govern ha de tendir a l’expansió.
Perquè ronda per Twitter que la secta és Esquerra, però ara mateix els republicans no enganyen ningú ni tan sols amb els seus enganys. És a dir, que ja tothom sap que són capaços d’enganyar qui sigui per mantenir la pau autonòmica espanyola que els conserva els sous. Certament és pervers, perquè s’han inventat una mena de llenguatge invers, en què diuen una cosa sabent que l’electorat sap que ells saben que és mentida, però com que tots plegats estan d’acord en els resultats que dóna (gestionar el mentrestant), ja els va bé. Tothom ho entén: ells, els seus electors, tothom.
Però a Junts, el llenguatge amb el seu electorat és el del jugadamestrisme permanent, el de passaran coses que no sabeu, el de no s’han de donar pistes a l’enemic, per així rebre vots sense haver de retre comptes de res, perquè no donen cap argument polític racional a què pugui agafar-se, només la fe en unes persones (Carles Puigdemont, Quim Torra, Laura Borràs…) a les quals atribueixen l’única veritat possible i consideren insubstituïbles. Quan, precisament, la lluita com a la repressió s’ha de basar en el fet que som més de 2 milions d’independentistes i que no ens rendirem perquè sempre hi haurà algú que agafi el relleu que pot resultar per l’Estat més perillós que l’anterior.
