Dimecres passat, pocs dies després de la caiguda del llamp prodigiós que va provocar una avaria a la línia R2 Sud de conseqüències encara indeterminades, un incendi elèctric va deixar fora de servei un comboi a l’estació de Manlleu. Les imatges que un usuari va escampar per les xarxes permeten veure l’esclafit i com els pocs viatgers que hi havia al vagó afectat en fugien espantats. Un altre usuari, però no de Renfe, sinó de Twitter, aquest valencià, va acompanyar les imatges amb una sentència carregada d’ironia autòctona: “Els catalans mos volen furtar les mascletaes”.
La suma -multiplicació- d’avaries en el servei de Rodalies de Catalunya ha desbocat de nou els comentaris i les especulacions sobre les causes de la plaga que no s’atura. Si Renfe o Adif tingueren com els restaurants uns fulls palpables de reclamacions, no hi hauria prou boscs a la Península per a fabricar-ne el paper. Els usuaris del servei de Rodalies de Renfe a Catalunya -que cogestionen l’Estat i la Generalitat- pateixen de fa dècades un viacrucis que els ha fet passar a la categoria de transits. Penitents escarnits que no escarmenten mai. Poca alternativa tenen, a més, quan alcaldesses com Ada Colau encara els compliquen més la vida convertint Barcelona en un parany per a vehicles de quatre rodes.
Arran de la nova polseguera, un expert dels de debò, Jordi Julià, aclaria desapassionadament aquesta setmana al programa televisiu El Pentàgon la situació. Segons Julià, l’Estat no va invertir durant dècades ni un duro en el sistema de Rodalies, perquè, amb gran goig i alegria, va dedicar totes les partides ferroviàries pròpies previstes i tots els ajuts europeus a fomentar la xarxa radial de Gran Velocitat. Molt bé. Això ja ho sabíem. Com també sabem que els compromisos paral·lels i reiterats de José María Aznar, Jose Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy d’inversions milionàries en Rodalies a Catalunya mai es van concretar.
El que no se sap tant, però, és que ara Pedro Sánchez sí que sembla que compleix. Aquesta vegada hi ha un pla d’inversions a Catalunya que contempla 3.000 milions d’inversió entre el 2022 i el 2025, dels quals 1.000 ja s’han fet efectius. Així ho proclama, ben pagat, el delegat de Rodalies de Catalunya, Pere Macias, ben conegut pel rodal després d’una llarguíssima trajectòria política convergent que va encetar com a regidor de l’ajuntament d’Olot i va acabar com a diputat al Congrés.
Diu Macias que aquests 3.000 milions permetran desactivar el problema, una afirmació que no comparteix Jordi Julià, segons el qual caldrien quinze anys d’inversions continuades i tres vegades més pressupost per a recuperar tots els llençols perduts en una bugada tan allargada. L’Estat va deixar d’invertir en Rodalies des del 1996. Per tant, aquesta nova empenta arriba amb tres dècades de retard. Les obres ni es poden improvisar ni es poden accelerar sense afectar greument el servei més encara -més esclafits encara-, perquè s’han de fer mentre els trens compleixen recorreguts i horaris. Caldria mantenir el mateix ritme d’inversions que hi ha ara durant deu o quinze anys per revertir del tot l’empastrada.
Oh, paradoxes cruels de la vida! És precisament la nova actitud del govern de l’Estat la que amarga més la trista existència dels usuaris del mal anomenat servei de Rodalies a Catalunya. Perquè la inversió es tradueix en obres i les obres es tradueixen alhora en més precarietat. Mentre n’hi haja, les probabilitats d’avaries i incidents encara es disparen més. Si l’actual govern de l’Estat haguera mantingut la desídia de tots els seus antecessors, la xarxa de Rodalies de Catalunya s’hauria cucat i hauria mort podrida. Com que sembla que pretenen salvar-la, l’intent comporta molèsties puntuals i allargades tant com dure. Això no ho ha dit ningú com cal als usuaris, que desconeixen que el seu patiment durant els pròxims quinze anys -si es prolonguen les aportacions de l’Estat- tindrà una justa recompensa que veuran els seus fills o els seus nets.
El sistema de Rodalies de Catalunya, a més d’una congestió, és una cogestió. Des d’una perspectiva pragmàtica, absurdament raonable, quan el vent de ponent bufa més o menys a favor, com és el cas, el que cal és la màxima col·laboració, la màxima complicitat. Puntualment, com el moment electoral que vivim, això no pot ser. Les avaries habituals són aprofitades ara per la Generalitat per a denunciar la mentalitat colonial també habitual del govern de l’Estat. I són rebotades pel govern de l’Estat amb la displicència de sempre i per a acusar la Generalitat d’electoralisme, victimisme i el rosari de misèries eviternes. En tot cas, si es pretén que la xarxa millore, només hi ha una fórmula: col·laboració.
Després de la transferència, i malgrat traves i més traves, la Generalitat té una arma carregada de futur: canviar de gestor. Substituir la Renfe. Això sí, sobre les vies d’Adif. Però no pot fer-ho d’un glop. Ningú, ni la Societé Nationale des Chemins de Fer Français podria aspirar a aconseguir-ho. Encara moltíssim menys els mateixos Ferrocarrils de la Generalitat. Perquè no tenen els 1.500 combois que els espanyols han desplegat a Catalunya. S’ha de fer a poc a poc. Començant per les Rodalies de Lleida i el tram de l’Aeroport a Barcelona. Aquesta arma, de gros calibre, demana temps, calma, habilitat i encert en la tria. Que la Generalitat ho haja entès i que serà prou hàbil per desgranar-ho és una incògnita. Tant de bo ho entenga i ho faça.
3
10
