Deixem de parlar de la casa Orsola, ja que ja ha quedat prou identificat, descrit i desqualificat aquest tacticisme mancat d’estratègia de futur amb què s’ha volgut descol·locar sense èxit la colla de gent que ens diu que el principal problema de Barcelona és l’habitatge. Som ben conscients que el de la majoria és la creixent pèrdua de poder adquisitiu, sobretot entre les classes mitjanes, objecte d’una gegantina presa de pèl: esforç fiscal desmesurat amb retorn en serveis públics que per a aquest minvant sector social sempre és precari, si no directament nul. Bé, excepte si li toca la loteria de viure a la casa Orsola!
Dels dos temes friquis de la setmana, els Premis Goya o Montoya, amb quin quedar-se? Tots dos ens recorden que la tele continua fent miracles orientant els ulls del personal cap el dit que assenyala la lluna. Els Premis Goya no necessitarien més comentari que una nota a peu de plana remetent a Ricky Gervais quan va exhortar els guardonats amb un premi a agrair-lo en mig minut i “anar a la merda”, versió escatològica de fer mutis pel forro. Però clar, aquest cop va ser encara més patètic per la covardia del conjunt que en una gala, llarga, previsible i autocomplaent, ha parlat molt de Palestina i poc de Karla-Sofia Gascón, ja que ara toca tractar-la com una empestada; fins i tot els dos més llestos (és un dir) es van posar convenientment malalts amb força antelació per no haver d’anar-hi, i així estalviar-se la xapa del milionari activista que ha vingut a viure a Espanya, no pel Jabugo, sinó, diu, a solucionar el sensellarisme.
I prou, que fa pena veure l’art soterrat per discursos interminables i retòrics, tots ells absolutament fora de lloc (sí, inclòs el de la productora de La Infiltrada) Per què no callen d’una vegada? Com diu Gervais, què m’importa a mi el que pensen Tosar, Vilarassau o Miguel Ríos sobre temes que no són de la seva competència? Per què no parlen del cine que vindrà amb IA, o de quan deixaran de rebre subvencions o de la precarietat de molts d’ells que ahir no hi eren? És que algú pensa que qui viu de diners públics mossegarà massa la mà que li dona menjar?
Però la sessió suprema de manipulació no ha estat als Goya, clar, que tothom sap que va de broma. Ha vingut d’un programa que la gent creu que és real, que hauria d’estar prohibit per exigència ciutadana, començant per les feministes, i que ens troleja amb un paio què s’estreba la samarreta en directe escandalitzat en veure que la seva xicota no és tan fidel com ell pensava. Portentosa interpretació aquesta del tal Montoya i no la de Demi Moore. Qui, per cert, es queixava de no haver rebut premis fins ara, quan la realitat és la següent; ni ha fet fins ara cap interpretació memorable, ni en “La substància” és altra cosa que ella mateixa, obsessionada sempre per la perfecció del cos. Per què en això sí que els dels Goya, el de Montoya i la Moore coincideixen: quants dels que surten en la pantalla han resistit la temptació d’emprar alguna substància per semblar més joves del que són? Si sabessin que tota la matèria d’aquest trosset nostre de l’univers cap dins d’una maleta…de cabina…
