Un dels acudits més freqüents a les xarxes consisteix a recordar els polítics que dimitir no és un nom rus. És veritat, si ho fos, seria impronunciable perquè el nom rus és Dmitri i qui pot pronunciar Dmitri?
Als polítics espanyols i catalans no els agrada gens Dmitri. La prova és que gairebé mai no ho fan i, quan ho fan, no en saben. La vicepresidenta Díaz s’ha ficat sola en un embolic que qüestiona la seva legitimitat per als càrrecs dels quals no ha dimitit per la falta de representativitat sobrevinguda a causa de la seva pròpia decisió. No sé si m’explico; ella, per descomptat, no
L’altre exemple és la dimissió in pectore i per temps d’Oriol Junqueras. La fugida orquestrada d’Aragonès, Rovira i Sabrià es va veure com una conjura de la guàrdia pretoriana per forçar la dimissió del Cèsar. Nimietats: en lloc de dimitir, aquest va procedir a suspendre’s a si mateix com a president del partit per iniciar un pelegrinatge de sis mesos a la recerca de la nova unció del seu poble.
Però en sis mesos hi poden passar moltes coses. Hi pot haver fins i tot noves eleccions, com a prova evident d’aquesta ximpleria que el poble mai no s’equivoca.
La constitució de la Mesa independentista ha estat el primer fruit de l’esperit d’unitat que es vol regni endavant. Per a desesperació dels Comuns, que no veuen arribar el moment de posar fi a l’hidra independentista i recuperar Catalunya per a la nació que ens vam donar entre tots.
Així és, un esperit d’unitat que vessa en un tuit de la diputada republicana Najat Driouech Ben Moussa en què felicita els dos representants del seu partit a la mesa del Parlament, però no els altres. Perquè Déu, o Al·là, també està en els detalls dels bons creients.
Constituïda la Mesa, el camp està llest per a la investidura. Qui hagi de ser el primer candidat ho decidirà el MHP Rull. No és una qüestió formal per diversos motius, entre d’altres, per donar temps a un retorn de l’MHP amb un mínim de garanties de no tornar a dormir a una altra presó. Cosa no impossible, atès que la Brunete judicial ha desplegat les seves bateries i el magistrat Llarena, que cada vegada s’assembla més al jutge Roy Bean, el té a la recerca i captura.
En principi, els jutges no es poden saltar la llei i, si ho fan, han de deixar de ser jutges. Però, com que Espanya és diferent, ningú no pot excloure l’impensat i impensable. Mitjançant sofismes, el ministeri públic pot destil·lar un delicte fora de l’abast de l’amnistia i del qual pugui acusar el president Puigdemont. Heus aquí uns fiscals disposats a veure l’amnistia com el procés per l’ombra d’un ruc. Fins i tot, disposats a fer una ritirata all’Aventino, com a valerosos defensors del lawfare,
La possibilitat d’un govern independentista amb l’abstenció del PSC és remota pel que ha dit taxatiu el senyor Illa en quatre o cinc idiomes, sens dubte perquè acabem de passar la Pentecosta. Però no ho és més que la del PSC de formar govern pel seu compte amb els Comuns i contra els independentistes.
Queden dues opcions i és ERC qui ha de prendre la decisió, ara que té el seu líder de pelegrinatge festejant les bases. Tripartit o noves eleccions. El tripartit ja ve anunciat amb l’acord municipal que ha brollat com un bolet miraculós l’endemà de les eleccions, però té l’inconvenient d’enfonsar definitivament el pedigrí independentista d’ERC, raó per la qual les bases comencen a agitar-se inquietes. I, a sobre, sense que sigui garantia de l’estabilitat del govern d’Espanya, sotmesa a una pressió creixent d’uns Junts frustrats que poden elevar de franc la seva exigència de referèndum, deixant ERC a la lluna de València.
La presidenta interina republicana diu que no té por d’unes noves eleccions catalanes. Traduït: és l’última cosa que desitgen. Amb tres derrotes a l’esquena, el pont de comandament dimitit, el líder de pelegrinatge, sense un candidat versemblant, sense un programa específic i una imatge de derrota, ni el capità Nemo s’embarcaria en aquesta aventura. Ni Jack Sparrow. Aquestes eleccions, a més, així han vingut les coses, serien una ocasió d’or per a una candidatura de l’MHP Puigdemont a la Generalitat, sempre que no es produeixi cap episodi judicial rocambolesc.
No em sembla aventurat suposar que en qualsevol pugna electoral entre un candidat d’ERC i el president Puigdemont, aquest guanyarà folgadament. Per això em sembla que la millor opció seria que es presentés una candidatura unitària, conjunta, amb Puigdemont de candidat a president i el d’ERC, a vicepresident.
Cal unitat.
