Vaig tenir el privilegi de tractar l’historiador llibertari Abel Paz, el pseudònim que s’amagava rere la identitat de Diego Camacho Escámez (1921-2009). Autor d’una bona colla de llibres, entre les quals la biografia canònica de Durruti, traduïda a catorze llengües, no va tenir una biografia fàcil. Revolucionari adolescent al 36; combatent al front al 38; exiliat al 39; tancat als camps de concentració francesos; reclutat a la força pels alemanys per a la construcció del mur atlàntic d’on s’escaparà; fugitiu i clandestí; perseguit pels alemanys, els col·laboracionistes francesos i els espanyols; guerriller urbà a la clandestinitat barcelonina durant el franquisme; empresonat i tornat a empresonar; fugit i tornat a fugir; practicant de diversos oficis; vivint en la misèria i la precarietat; a partir de la dècada de 1960 començarà la seva activitat intel·lectual que el portarà a publicar una desena de títols i alguns guions; llicenciat en Història a la Universitat de París VIII a la dècada de 1970 aprofitant que era a l’atur; retornat de l’exili el 78; reconeixement que li va arribar tard i limitadament, ja gran. Probablement va ser un dels intel·lectuals anarquistes més sòlids (no exempt de polèmica i caràcter difícil) de la seva generació, i un dels referents de la historiografia sobre l’anarquisme.
Ara bé, en algunes de les nostres converses, així com en les seves interessants memòries, hi havia un tema que em va interessar especialment. Nascut a Almeria en una família de jornalers, una escolarització precària i una pobresa absoluta, va instal·lar-se a Barcelona quan devia tenir al voltant de deu anys. I allà, el van matricular a l’escola Natura, coneguda popularment com La Farigola, del barri del Clot, que organitzava i mantenia una de les seccions de la CNT. Entrat a mig curs, i amb un clar desnivell respecte la resta de companys, el van assignar un alumne més gran que li feu de mentor i al cap d’uns mesos, es va posar al dia. En les seves memòries, així com en altres testimonis coetanis, més enllà del mite de les escoles racionalistes, el que hi havia era un culte a la ciència i les humanitats. L’estudi era exigent; la lectura, diària i en profunditat; la memorització, necessària. Música, arts, literatura, aritmètica, ciències, aquelles matèries que, simplement, il·lustraven les consciències d’infants i adolescents. A banda de les moltes coses que s’han dit sobre la pedagogia anarquista (que bàsicament equivalia al laïcisme i una certa laxitud respecte l’obsessió disciplinària de les escoles públiques i religioses del moment), el que hi havia de manera omnipresent era la idea de la ciència i el coneixement com a eines d’emancipació política, com a espai de referència, com “el coneixement de la llibertat”, que explicava la historiadora Dolors Marín a la seva tesi doctoral. De fet, un dels lemes de les dècades de 1920 i 1930 que apareixia a la revista Estudios de València, era “a la revolució per la cultura”, exemple de com s’associava l’emancipació dels treballadors a la necessitat d’igualar la societat d’acord amb l’alçada del cim de la piràmide, a partir de l’excel·lència. I precisament una de les activitats recurrents d’aquell centre que va tenir com a director Joan Puig Elías (posteriorment, president del CENU i un dels més reputats pedagogs del país), va ser l’organització de conferències dominicals a reconegudes figures del moment: astrofísics, meteoròlegs, escriptors, pensadors, sociòlegs i tot aquell que pogués il·lustrar una classe treballadora que havia estat exclosa majoritàriament de l’educació formal.
Pensava en tot això mentre arriben notícies de la revolta educativa de França. No són inhabituals els moviments vaguístics als serveis públics en general, i al sistema escolar en particular, al país veí. El malestar que motiva les protestes és justificat. La desinversió endèmica –especialment ara, quan els europeus estem finançant la guerra amb Rússia per la porta del darrere– ha portat a un deteriorament dels instituts, la no substitució de les baixes dels docents genera greus problemes, uns horaris excessius i poc raonables, i la massificació de les aules són fets objectius, encara que una realitat que fa massa temps que dura. En un altre nivell, hi ha les queixes sobre el sistema d’accés a la universitat. I a tot plegat s’afegeix un altre element de més calat: les creixents desigualtats en el sistema escolar, traduïdes en una desigualtat d’oportunitats, que són més evidents segons el lloc de residència. Les banlieu, amb important presència de població estrangera i les segones, terceres, quartes generacions, se senten discriminades respecte allò que despectivament s’ha denominat com els français de souche, que es podria traduir com “francesos de soca-rel”. La lletra petita implica alguns matisos incòmodes: els de soca-rel de zones rurals i classes treballadores tenen problemes similars, i entre els descendents dels immigrants, no és el mateix el que passa amb els africans, que amb els asiàtics, que solen tenir un rendiment educatiu per sobre de la mitjana, tal com posa de relleu la lletra petita dels informes PISA. I que ens remet a l’època de l’Abel Paz estudiant. Dins d’un sistema injust, la mentalitat, l’ambició i la guerra a la resignació és l’única cosa que pot actuar sobre les desigualtats de partença.
Hi ha altres ingredients en aquesta protesta que, almenys als nostres mitjans convencionals, no acaben d’explicar-se o interpretar-se. En els incidents, hi ha hagut entre 400 i 500 centres que han patit desperfectes, danys materials, i en alguns casos, incendis. També s’han registrat 147 persones, entre docents, directors i treballadors dels centres, que han estat agredides o ferides per oposar-se al bloqueig i tancament dels centres, o mirar de separar els manifestants violents de la resta. També hi ha hagut 200 estudiants amb ferides de diversa consideració, 800 policies atesos pels serveis mèdics, 6.900 manifestants detinguts, 2.300 dels quals hauran de fer front a responsabilitats civils o penals per participar en destrosses col·lectives i agressions. Contràriament al que havia passat en dècades anteriors, on les protestes i vagues de lycéens resultaven habituals, aquesta vegada hi ha indicis que, més enllà de les sempre previsibles infiltracions policials per justificar la repressió, hi ha la novetat d’imitar el patró que es repeteix en les protestes violentes de les banlieu de les darreres dècades, com les de Clichy-sur-Bois el 2005 arran de la mort accidental de dos delinqüents perseguits per la policia, que van comportar tres setmanes d’aldarulls nocturns, 10.000 vehicles cremats i 6.000 detinguts; Villiers-le-Bel el 2007; detonant similar, ús d’armes de foc contra la policia, incendis en comissaries, estacions de tren i edificis administratius o l’esclat arran de la mort del delinqüent menor d’edat Nahel Merzouk, tirotejat en un control policial, que també va comportar un esclat als suburbis d’arreu de França, amb 3.500 detinguts, 5.000 vehicles cremats, 1.000 edificis incendiats, entre les quals 250 comissaries.
És per això que és difícil separar la frontera entre una protesta educativa legítima i la mena d’insurrecció recurrent entre un perfil determinat de francesos que se senten abandonats de la República, i que en molts casos acaben controlant mitjançant la violència i la intimidació bona part del territori francès, on el combustible sol ser el ressentiment, la sensació d’abandó i la ràbia contra el que representa l’ideal republicà en un país profundament dividit.
No se’n parla gaire, d’això, a casa nostra, encara que existeix el perill latent que tot això es reprodueix a determinats indrets del nostre país (a Salt ja s’hi han produït alguns conats), de la mateixa manera que incidents similars s’han produït arreu d’Europa occidental, normalment protagonitzat per segones i terceres generacions de persones que, per diversos motius, decideixen no formar part de la nació, ni de la seva cultura, ni valors, ni consensos. A França, per contra, el debat és ben viu, perquè com ja han assenyalat escriptors com Michel Houellebecq, ja fa temps que es viu una mena de clima de preguerra civil. Tradicionalment, especialment quan hi ha l’educació entremig, es tendeix a evocar el record de maig del 68. De fet, la generació que el va viure, la major part el 15% de les classes benestants que aleshores anaven a la universitat, sempre han mostrat certa tolerància i admiració per la rebel·lia juvenil. Tanmateix, les coses estan canviant. Aquella generació que no va trigar a prendre les brides del poder –de fet no s’explica el neoliberalisme sense aquells aprenents de revolucionaris i devots lectors del llibre vermell de Mao– són en vies d’extinció biològica. Per contra, aquesta visió romàntica està canviant. Ja durant el 40è i el 50è aniversari del maig francès, s’ha revisat una història que considera que aquell esclat juvenil va servir per destruir l’esquerra i el moviment obrer, bescanviant-lo per una mena d’hedonisme meliquista avui dominant, i va reconvertir el debat públic a partir de certa tolerància al dogmatisme i al nihilisme moral necessària per a un capitalisme i una societat desregulades.
Alain Finkelraut, un dels principals intel·lectuals francesos que van viure el maig francès amb divuit anys, escrivia la setmana passada a Le Figaro que aquesta revolta és fruit de la destrucció intel·lectual propiciada pel maig francès, en el sentit que les diverses reformes educatives neoliberals, destrucció del coneixement, educació competencial, el suïcidi de la institució escolar com a espai de transmissió de l’herència científica i cultural i encara pitjor, la pràctica extinció del rigor, la supressió de les repeticions, l’aprovat universal, un hiperproteccionisme de la infància i l’adolescència, havien extingit pràcticament tota possibilitat de rebel·lia juvenil, de capacitat d’interpretar el món i canviar-lo. Certes idees popularitzades com un igualitarisme mal entès, no pas actuant com a compensació de les desigualtats d’entrada –on precisament l’escola universal i exigent pren sentit–, sinó com a la destrucció de la meritocràcia i la reivindicació d’anivellar-se per baix, sense cap exigència i irresponsable queixa permanent, explicaven aquell conflicte. “Per suprimir els avantatges de qui posseïen l’herència, s’ha desheretat tothom”, concloïa aquest pensador d’origen jueu, que, a més, veia en el palestinisme militant dels manifestants aquesta estranya deriva de l’esquerra en l’antisemitisme sempre latent a França.
És obvi que aquesta confluència entre la protesta estudiantil i la canalització de la ràbia de banlieu té poc de casual i espontani. La major part d’analistes la vinculen amb la dura campanya electoral que, en pocs mesos, ha de decidir qui serà el proper inquilí del Palau de l’Elisi. Jean-Luc Mélénchon, el candidat de La France Insoumise –amalgama de diverses faccions de l’esquerra– mira de treure’n profit de les mobilitzacions per evitar el triomf d’un Reagrupament Nacional, amb Marine Lepen com a la candidata més probable. Mélénchon, com bona part del que molts anomenen “la nova esquerra”, en un sentit que apunta també al batlle de Nova York, Mamdani, o els alemanys de Die Linke, miren de mobilitzar la immigració poc o gens integrada a Europa per fer-se amb la victòria política. I és lògic que facin servir aquesta energia alimentada pel ressentiment. Ara bé, no ens enganyem, aquesta nova esquerra ètnica i antioccidental, es fonamenten en preceptes similars als que ha fet servir durant un segle els Germans Musulmans: assistencialisme, caritat, manipulació político-religiosa (per això la seva simpatia envers l’islamisme polític), i sobretot, el clientelisme. Aquesta aliança entre l’esquerra intel·lectual i guetos ètnics i culturals no és nova. És el que Michel Focault, sant patró de l’esquerra woke, va practicar amb la seva simpatia per Khomeini i la República Islàmica d’Iran mentre la policia religiosa imposava el vel i els aiatollahs afusellaven els progressistes urbans. No pretenen igualtat, sinó un ordre jeràrquic. I per això, prèviament cal acabar amb un sistema educatiu republicà fonamentat en la ciència i el coneixement. Més o menys el que han practicat esquerres i dretes des de la imposició del neoliberalisme.
És per això que pensava en Abel Paz i l’Escola Natura del Clot d’abans de la guerra, on l’educació i la cultura havien de servir per igualar per la part de dalt a partir de l’estudi, la raó, la ciència, i la voluntat de no ser menys que ningú. Sospito que, almenys avui, amb una esquerra que renuncia a portar astrofísics, meteoròlegs, escriptors i pensadors a les escoles, i que fa llegir Tolstoi o Balzac als joves, som molt lluny de la justícia i més a prop dels temps foscos.
