El 27 de març passat, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), que té com a lema “Els teus drets a l’audiovisual”, va emetre un comunicat adreçat a TV3 instant la seva direcció a reflexionar sobre “els criteris de difusió i promoció de llibres d’autors que tenen relació professional amb l’emissora, especialment en moments clau per al sector cultural com és la campanya de Sant Jordi”. No només això. En el seu comunicat, el CAC recordava al director de TV3, Sigfrid Gras, que el 4 de juliol del 2024 ja li havia tramès una carta referida a “la presència en la programació d’escriptors relacionats amb l’emissora” per les queixes que havia rebut sobre aquest tema. Van ser aquestes queixes les que van portar el CAC a fer-ne una anàlisi que va concloure que el 22% dels autors als quals s’havia donat veu en els programes de TV3 durant la diada de Sant Jordi de 2024 tenien una relació professional amb els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i, a més, un conductor de telenotícies diaris apareixia amb veu en quatre ocasions. La resposta de la CCMA ha estat que la informació emesa respon sempre a “criteris periodístics”. És una excusa cínica i ara en parlarem.
El dia de Sant Jordi de 2024, el TN Migdia de TV3 no només va promocionar el llibre del seu presentador, sinó que el va entrevistar en el mateix TN. Això no és res, però. Al llarg de l’any, tant TV3 com Catalunya Ràdio dediquen habitualment hores de la seva programació a publicitar els llibres dels autors que tenen un vincle laboral amb la casa. El 6 de maig de 2024, el TN Migdia va dedicar un reportatge de dos minuts al llibre de la seva corresponsal a Palma, a més de vint segons en el sumari inicial. El 2022, TV3 i Catalunya Ràdio es van fer un fart d’entrevistar el presentador del TN Vespre de TV3 i de passejar-lo, com si es tractés d’un circuit, per diversos programes televisius i radiofònics promovent el seu llibre. Fet, gràcies al qual, ves quina casualitat, fou el llibre més venut de Sant Jordi en la categoria de no-ficció. I, ves per on, el llibre de ficció més venut també era d’una altra persona vinculada laboralment a la ràdio i la televisió públiques. El 2024, el resultat va ser idèntic: els més venuts en ficció i no-ficció eren presentadors de la CCMA. Tots dos, no cal dir-ho, àmpliament promocionats.
Però tornem al 2025. El 19 de març passat, el TN Migdia dedicava 2 minuts i 10 segons a promoure el llibre de Toni Cruanyes, presentador del TN Vespre de TV3, i el 6 d’abril, és a dir, deu dies després del comunicat del CAC, el programa El Suplement de Catalunya Ràdio l’entrevistava i li dedicava mitja hora de programació. Exactament entre les 10:28 i les 10:58 hores, trenta minuts exactes. L’entrevista semblava talment una burla al CAC, ja que no s’amagava pas de ser una conversa entre companys d’empresa. El 12 d’abril, el mateix programa tornava a la càrrega, aquest cop amb 33 minuts (entre les 10.05 i les 10.38) dedicats a la promoció del llibre d’un membre de l’equip.
Josep Lluís Alay ho expressava així ara fa uns dies: “És vergonyós veure com cada Sant Jordi, 3Cat es converteix en una vulgar agència editorial”. Doncs sí. Som davant d’un cas de nepotisme, que garanteix la publicitat dels productes privats dels seus treballadors, pel simple fet de ser-ho, amb els consegüents beneficis econòmics i de projecció pública de la seva imatge. A més presència, més exposició de la persona, i, a més exposició, més grau de coneixement públic dels seus productes privats i més vendes.
Cal dir que els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio tenen tot el dret d’elaborar privadament tants productes com vulguin, no caldria sinó! Són TV3 i Catalunya Ràdio les que haurien de tenir uns principis ètics que impedissin el més mínim tracte de favor als afers privats del seu personal. Els treballadors de la CCMA, precisament perquè són ciutadans com tothom, no poden tenir garantit el privilegi de la promoció pública d’allò que fabriquen privadament. I no sols perquè això suposa un greuge comparatiu amb els escriptors que viuen d’allò que escriuen i no pas d’un sou de la CCMA, sinó perquè els mitjans públics són finançats per tots els ciutadans, inclosos els escriptors. En altres paraules, un mitjà públic no només ha de ser honest, també ho ha de semblar. I la praxi de TV3 i Catalunya Ràdio, en aquesta matèria, fa anys que és una praxi descaradament deshonesta.
No crec, tanmateix –potser soc ingenu–, que sigui un problema de mala fe. Crec que és un problema molt més profund i que es fonamenta en una manca de reflexió de la CCMA sobre si mateixa, sobre el que és i el que representa. És obvi que fins ara no hi ha hagut ningú en els seus òrgans directius que s’hagi plantejat mai que TV3 i Catalunya Ràdio són un servei finançat amb diner públic, no pas una plataforma de difusió d’allò que els seus treballadors produeixen a casa seva. Si s’ho hagués plantejat, hauria tallat dràsticament aquesta praxi deshonesta. El company de feina, si te l’estimes, el convides a sopar a casa, si vols, però no pots publicitar el seu llibre en un programa de l’empresa pública en la qual tots dos treballeu. No pots servir-te’n per enfortir els vostres llaços, encara que sigui de bona fe. S’ha plantejat algú quin cost tindria, en euros, els minuts i les hores de què gaudeixen els productes privats d’aquests treballadors, si aquestes promocions s’haguessin de pagar en termes publicitaris?
En l’entrevista que li feia el programa El Suplement, Toni Cruanyes confessava el següent: “Això de sortir al Telenotícies i ser a casa de la gent porta a coses estranyes. M’he convertit en un moble, en part de l’escenari de la vida familiar”. I, inquirit sobre si havia “deixat de fer gaires coses pel fet de ser una persona pública a Catalunya”, ell responia: “Vigilo. Miro de no travessar el carrer amb el semàfor en vermell, perquè penso en què diran”. És clar, ser una persona pública, que entra cada dia a casa de la gent té unes servituds. I la del semàfor en vermell seria la més banal. La més important seria no aprofitar-se de ser treballador d’una empresa pública per ‘col·locar’ un producte propi. La principal servitud a respectar seria conformar-se a ser un més dels autors que facin el que facin, independentment de la qualitat i de l’interès de les seves obres, no es desperten ni despertaran mai l’interès de TV3 i Catalunya Ràdio pels prejudicis que tenen contra ells. La llista és ben llarga.
Cal, doncs, que TV3 i Catalunya Ràdio deixin de comportar-se com si fossin mitjans de comunicació privats. Potser respondran que saben de sobres que són emissores públiques. D’acord. Però si ho saben, per què es comporten com si fossin privades? ¿No pensen que hi ha malversació de cabals públics en l’ús de l’empresa per afavorir privadament persones que hi treballen? ¿Ignoren, potser, que ‘nepotisme’ és el “nom donat a qualsevol abús de poder comès a favor d’amics i de parents”? Esmorzar, dinar, berenar o sopar cada dia o cada setmana amb una cara o una veu de la televisió o de la ràdio públiques fa que aquestes cares i veus, a més de ser-nos familiars, esdevinguin una marca comercial, una marca comercial que amb la seva sola presència a la ràdio o a la televisió publiciten indirectament les seves activitats privades, sigui un bar, un restaurant o un llibre. Fixem-nos fins a quin punt són una marca comercial, que hi ha editorials que els proposen directament d’escriure un llibre –el contingut no importa– pel sol fet que el seu nom ja garanteix una bona promoció a TV3 i a Catalunya Ràdio amb el consegüent bon volum de vendes.
Soc conscient que aquest article no servirà de res. La CCMA continuarà vulnerant els principis ètics aquí exposats i promocionant els llibres dels seus treballadors. La prepotència és així. Però com deia Manuel de Pedrolo, cal queixar-se encara que no serveixi de res. Abans he dit que l’excusa de la CCMA al CAC, en el sentit que la promoció dels llibres del seu personal respon a “criteris periodístics” és cínica, perquè és mentida. El criteri que fan servir no és periodístic és de tracte de favor, ja que no és el tema del llibre sinó l’autor, la raó per la qual en parlen. Si aquell llibre, aquell mateix llibre, l’hagués escrit una persona aliena a la casa, no n’haurien dit res. I és que allò que determina si se’n parla o no se’n parla és el nom de l’autor i el seu estatus a l’empresa, no pas el llibre. És, per entendre’ns, una promoció de companyonia, amb el benentès que quan arribi el dia que el promotor publiqui el seu llibre serà l’autor avui afavorit qui el promourà. Tot entre companys de feina. Avui per tu, demà per mi.
