Diu que els argentins sempre es mouen entre dues pors; la por als xarlatans i la por a les veritats. Les darreres eleccions presidencials al país austral, de resultats sorprenents, han fet bona aquesta idea. Les urnes han donat uns resultats a la primera volta que expressen, d’una banda, el pànic al carismàtic Javier Milei, percebut com a foll i imprevisible. Aquest líder, que es defineix ell mateix com anarco-capitalista, ha tret el 30% dels sufragis i ha quedat per darrere del candidat oficialista, el ministre d’Economia Sergio Massa, que n’ha tret el 36,7%. Cap dels dos ha obtingut prou suport i caldrà anar a una segona volta el 19 de novembre. A veure quina por guanya.
El candidat peronista, Massa, s’ha revelat com un estratega intel·ligent i pacient. No s’ha esverat enfront del seu volcànic rival, i ha reivindicat la bandera del seny. Ha desafiat les enquestes i ha obtingut un suport inesperat. Cal tenir en compte que ja fa un temps que està al govern, i que ningú no representa millor que ell els problemes actuals del país; una inflació anual del 150% i una taxa de pobresa del 40% de la població, davallant en quasi tots els indicadors a nivells tercermundistes. L’home es va atrevir a presentar-se quan tothom el donava per mort. Però s’ha fet seva la província de Buenos Aires, on ha arrasat, i ha aprofitat amb enginy les excentricitats del seu contrincant principal.
Ha sabut explotar, doncs, la por atàvica als xarlatans, dels quals la història argentina n’ha anat ben servida. Ha fet gala de ser un home reposat, amable i previsible. Res a veure amb la tradició històrica del seu partit peronista, amant de les grans èpiques a càrrec d’il·luminats o il·luminades des dels temps del matrimoni Perón. Massa ha esgrimit la màxima que més val boig conegut que savi per conèixer, i ha trobat ressò en les ànimes escarmentades de bona part dels seus compatriotes. Fins a cert punt, podem dir que el fogós candidat alternatiu li ha fet la feina.
Milei és una figura nova en el panorama polític, i té una certa semblança amb els busca-raons característics del segle XXI; Bolsonaro, Trump, Boris Johnson… A la manera argentina, o sigui encara més psicoanalitzable. Ha estat definit com a ultradretà, populista, pallasso, i mil adjectius més. Certament, s’ha fet fotos memorables amb els líders de Vox, s’ha pronunciat contra l’avortament i la correcció política. Però sobretot ha fet honor a la seva condició d’enrabiat, amb una gestualitat radical i propostes volcàniques com eliminar l’estat, cremar el banc central, convertir el peso en la versió local del dòlar nord-americà, permetre la venda lliure d’armes i d’òrgans humans…
Sobretot, Milei ha advocat per fer fora la casta política, amb un llenguatge que no resulta del tot estrany a les nostres latituds. Ha volgut connectar amb el tradicional relat argentí; que aquell país havia estat el millor del món, i que podria tornar a ser-ho, si fessin fora la casta parasitària i xorra que ha arruïnat el paradís. Seria la versió austral del “Make America great again”, barrejada amb el nostàlgic “No ploris per mi Argentina”, rematat als mítings amb una contundent coça al cul per als polítics barruts i corruptes –dels quals ell se suposa que no en forma part. Per als que volien quilos de churrasco picant, Milei els ho ha servit a canonades.
Ara bé, sembla que el seu discurs ha resultat excessiu fins i tot per als argentins, o molts que no s’empassen més sopars de duros, i prefereixen afrontar la dura realitat… per molta por que els faci. És evident que no tot ha estat culpa només dels polítics (que també). El passat daurat dels anys de Perón mai no va existir, i els anys quaranta i cinquanta, de fet, van ser dècades en què la formació de l’estat paternalista va ensorrar les finances nacionals. Una economia que havia prosperat molt a partir de l’agricultura i el bestiar, va caure a les mans d’uns messies que van prometre el jardí de l’edèn als seus descamisats. Durant uns anys ho van aguantar, però es van polir els estalvis i la quimera es va enfonsar. Ja no ha tornat a emergir.
Ja veurem qui guanya l’enfrontament decisiu, d’aquí prop d’un mes. Els argentins tenen l’oportunitat de rebutjar la desagradable realitat o bé de descartar l’enèsim venedor de loció capil·lar. Aneu a saber si per una vegada, i sense que estableixi precedent, escolliran la prudència i entendran que no poden viure més de contes de fades.
