El delicat ecosistema democràtic necessita una altíssima dosi de lleialtat institucional entre poders. De fet, possiblement, la gràcia –i la debilitat de la democràcia– és el respecte que cada poder ha de tenir per la legitimitat dels altres poders. Un element clau i que guareix el sistema de contrapoders, partint de la base que allò que s’ha convingut a definir com els tres poders cal afegir que són separats, però no són, ni de bon tros, iguals.
Possiblement, els primers a perdre el sentit institucional de la seva capacitat de poder és el legislatiu. El respecte que ha de regir una cambra legislativa s’ha anat pervertint fins a convertir el Parlament de Catalunya o el Congrés en un extraordinari plató televisiu marcat per la duresa de la disciplina de partit, per la política de blocs i un dubtós rigor en l’elaboració legislativa. S’ha arribat a un punt tan extraordinàriament ridícul que a Catalunya, per exemple, que la gran majoria de diputats posen el crit al cel en defensa la sobirania de la cambra i de la democràcia, però, curiosament, han de demanar permís a un empleat del grup parlamentari per anar a fer un cafè amb un periodista.
El poder legislatiu ha diluït les seves funcions per la sobreexcitació que genera la política mediàtica. El parlamentarisme és legislar, orientar la política del Govern i la funció de controlar l’executiu. A Catalunya no hi ha hagut oposició, perquè el PSC ha posat en marxa allò que feia l’antiga Convergència a l’Hospitalet del Llobregat que s’anunciava amb el lema “l‘Oposició responsable”. Pel que fa a Junts, l’oposició ha estès inversemblant. És poc seriós (i creïble) estripar d’un consell executiu que has compartit i fer-ho només en el joc de regat curt de les preguntes a la sessió de control.
De fet, només els Comuns, al final del camí, han pogut fer valer (o li han deixat fer valer) el seu pes. La CUP prou feina ha tingut perquè la seva acció marcada per l’aritmètica ha estat bloquejada per les formacions dominants de la cambra. Ciutadans i Vox no són oposició, constitueixen una mena de Sindicats Lliures contra el catalanisme. I sort n’ha tingut el PP de la seva figura desacomplexada i d’oratòria agosarada i divertida.
Poca cosa més ha donat de si el Parlament que ha estat incapaç, fins i tot, de fer quadrar comandaments policials que, cridats a comparèixer, pronunciaven discursos més propers al règim de Veneçuela que no pas a un sistema parlamentari occidental. La por a no sortir a la foto, el desconeixement de la importància del poder legislatiu, la por reverencial al poder dels funcionaris de l’Administració i de la Justícia, la feble capacitat legislativa i l’automenysteniment amb declaracions polítiques que no arriben a ser ni simbòliques han desconstruït el pilar central de la democràcia.
La desfeta del poder legislatiu, la seva resignació a ser un espectador acomplexat del sistema, ha convertit el poder executiu en una maquinària de funcionaris i de gestors. La perillosa confusió entre la gestió pública i el lideratge polític mata el dret de representació política, ingredient fonamental de la democràcia. Ningú amb càrrec polític no fa res si no li ho permet el funcionari. És fàcil d’entendre, al meu poble, no posen una bombeta en un túnel, perquè, simplement, a l’enginyera no li dona la gana i cap dels 15 regidors, té prou gosadia per enfrontar-se. En definitiva, els polítics, en el millor dels casos, acaben fent de corretja de transmissió dels funcionaris o bé de funcionaris.
La flaquesa del legislatiu i l’executiu ha tingut un efecte evident i és la conversió del poder judicial en un legislador negatiu absolut. Un paper reservat al Tribunal Constitucional per preservar els drets fonamentals i, en alguna mesura, al Tribunal Suprem que acota i detalla jurisprudencialment, però que s’està estenent aplicant de manera general i generosa. En resum, ningú fa el que li pertoca i el poder de la toga, a priori el més petit, s’ha fet gran i omnipotent, traspassant els límits mentre el legislatiu i l’executiu els ha obert les portes de bat a bat. Una perversió absoluta que caldria tenir present a l’hora de votar. Possiblement, la fórmula sigui menys èpica i més democràcia.
