Tot i que en el món, avui, encara hi hagi paper, encara hi hagi cafè, vi d’aquest que no se sap si es podrà seguir venent als Estats Units, i algun bar d’aquells on anar a passar una estona per poder llegir, escriure, o per trobar-nos-hi amb algú, és evident que la vida cada cop transcorre més en un altre lloc i amb uns altres al·licients.
No sabem ben bé on, això sí, ni quins són aquests altres al·licients, tampoc, però el cert és que ara ja tot passa dins la mà de cadascú quan toquem la pantalleta i ens reconeix la cara per obrir-hi la darrera aplicació que hem fet servir.
Dins la mà de cadascú, a pràcticament qualsevol lloc del món, allò que passa per la pantalla és l’única realitat possible.
De fet, allò que no circula per les dades d’internet, no existeix.
A banda de la tristor que genera veure cada cop menys ulls quan una va pel món, i de la incomoditat que produeix haver d’anar escoltant les converses en volum alt o els tiktoks sense auriculars dels altres a tot arreu (al carrer, al metro, a l’avió, al bar!), el més dramàtic, com deia, és que la vida ja no succeeixi en el tu a tu, en la lectura pausada, en l’escolta tranquil·la o en la comunicació amable, sinó en les dades que circulen per internet.
És igual què escrigui una, si no ho fa visible l’algoritme que fa córrer els textos per internet. És igual què es compongui, es creï o es construeixi, si no se sent o es veu circular per les dades d’internet. I és igual què vivim, cadascú en singular, si no es comunica per Whats App, en el millor dels casos per missatge de veu i, en els pitjors, per cares pre-dibuixades.
Fa uns anys, quan va arribar la Telefónica al Perú – exempta d’impostos per les dècades següents, val a dir- una senyora que feia part de la xarxa de menjadors populars autogestionats em deia “vivimos en casas de paja y calamina, pero eso sí, nos han puesto teléfono a todo el mundo, solo que cuando suena el timbre tiembla la casa y se nos cae!”
Doncs això… que ara tenim totes i totes Internet a la mà, sobre el cos, però que ens tremolen i ens cauen les relacions humanes i la realitat que s’olora, la que s’escolta, se sent o s’estima.
