El feminisme modern va cridar amb la seva habitual histèria davant les primeres informacions que van aparèixer sobre l’assassinat de Victòria Bertran a mans del seu marit, Alfons Quintà. Van estirar-se els cabells perquè els mitjans no titllaven Quintà d’assassí, insinuant que, d’alguna manera, estaven tenint-hi una deferència. Les feministes, tan curtes de mira, no van entendre que els periodistes han d’esperar algun tipus de confirmació oficial abans de dir que una persona ha comès un assassinat, ja que, sentint-ho molt per elles, l’home no és culpable per defecte.
Un cop confirmat que l’animal era Quintà, el feminisme va trobar una nou camí per alliberar la seva psicosi paranoica. Ara, les xarxes supuraven ràbia perquè els mitjans no deien el nom d’ella i li paraven molta més atenció a ell. S’ha d’estar sota els efectes del deliri per pensar que els mitjans estaven sent masclistes quan, en realitat, no coneixien el nom de la dona. A més, sovint els familiars de les víctimes demanen discreció. A més, Quintà era una persona pública i Bertran no, i per tant els mitjans tenien molta més informació d’ell que no pas d’ella. Si Bertran hagués estat la persona coneguda, no patiu que haurien parlat més d’ella que d’ell, idiotes.
Aquest cas demostra fins a quin punt el feminisme modern pateix d’una mania persecutòria autodestructiva. Inventant ofenses i discriminacions, redueixen les dones a éssers de cristall que mereixen ser protegides de tot. Talment com si fossin princeses o infants. Aquestes són les dones que han de liderar empreses i governar països? Aquestes dones que es passen el dia fent el ploramiques i reclamant escortes legals i socials són les que han de baixar a l’arena del món real per competir amb els homes? No, no s’ho mereixen.
Paradoxalment, el feminisme és una màquina de crear dones fràgils. Dones capaces de deixar-se maltractar i matar. Que ningú m’entengui malament: el culpable d’un assassinat és l’assassí. Ara bé, en un món de dones fortes no hi hauria lloc per al masclisme ni per a la violència de gènere. A les dones fortes ens peguen un cop. A la primera hòstia, fora.
El feminisme modern vol fer créixer bledes. Les molt reines no demanen igualtat, demanen privilegis que les protegeixin de la seva pròpia fragilitat. Una fragilitat que donen per descomptada, com si vingués amb el paquet de la cigonya, juntament amb els pits i la vagina. És ofensiu. L’única discriminació positiva que em sembla justificable és la protecció davant la maternitat, en tant que nosaltres som les úniques que podem parir i no és just que això ens resti oportunitats professionals. Per a tota la resta, igualtat absoluta: ni quotes ni peixets. Sóc una dona, no una nena ni una discapacitada mental. I si vull prou i en sé prou, feministes d’occident, puc arribar on a mi em doni la reial gana.
