Lluís Llach ja fa un parell de setmanes que és president de l’ANC i, com ell ha dit, l’entitat inicia un nou camí. Caldrà, per tant, estar a l’expectativa. Però no és d’això de què vull parlar, sinó de nosaltres a partir de les tensions sorgides en les votacions prèvies a la seva elecció, ja que són força il·lustratives de la idiosincràsia catalana, una idiosincràsia procliu a la discrepància ni que sigui per qüestions de matís. Hom dirà que això és bo, perquè denota sentit crític i diversitat. Llach mateix, elegantment, va justificar la dificultat d’arribar a un consens dient que “som gent molt diversa”. I és cert. La diversitat és una riquesa. Però en el cas català va molt més enllà, atès que ens empeny a cercar constantment bons i dolents en tot i embolicar-nos en lluites fratricides que fan tan feliç l’Espanya que s’ho mira. La tendència a la disgregació i a la malfiança és un tret tan arrelat de la personalitat catalana que acaba fonent-se amb un caràcter vidriós, i aquesta vidriositat impossibilita, o si més no entorpeix, l’avenç cap a la llibertat del país.
Si, per posar un exemple il·lustratiu, fem un cop d’ull als governs en minoria, veurem el calvari que els suposa haver de discutir i discutir cada proposta al Parlament per aconseguir-ne l’aprovació. Els provoca un desgast tan gran, que de vegades, incapaços de suportar-ho, acaben convocant eleccions. De la mateixa manera, si traslladem aquest desori al si d’un país mancat de llibertat i el convertim en un tret caracterològic sistemàtic de la seva gent, el país en qüestió es bloqueja i els seus anhels esdevenen inassolibles. És això el que volem? Volem donar la raó a Sal·lusti, quan diu que són molt pocs els qui volen la llibertat, la majoria vol un amo? Ens cal reflexió, perquè aquesta tendència congènita nostra al desacord, aquest caràcter punxafigues que ens caracteritza, fins al punt de trobar pèls en tot i de voler fer esmenar la plana a aquells amb qui coincidim en l’essencial, no és un valor, és una xacra. I així és del tot impossible avançar. Absolutament impossible. És una situació malaltissa que acabem portant a l’extrem d’experimentar un plaer morbós fent-nos mal entre nosaltres o aigualint les nostres victòries –de vegades, fins i tot, comprant inconscientment el discurs espanyol–, sense pensar en la paràlisi que això comporta. Espanya també té, com tothom, divergències internes, però contra tot allò que pugui perjudicar, desacreditar, afeblir, menystenir o empobrir Catalunya manté sempre un consens que es fa palès en totes les institucions de l’Estat.
No estic dient pas que siguem així per naturalesa. Som així com a resultat del llarg procés d’aculturació que hem sofert i en el qual encara estem immersos. Som una civilització completament diferent de l’espanyola, tan diferent, que després de tres segles d’aculturació, Espanya encara no ha reeixit en el seu objectiu de fer-nos deixar de ser qui som. Però persisteix, i Déu n’hi do els seus guanys. Ho demostra el fet que el tarannà procliu a la refutació i al retret sistemàtic que ens caracteritza només apareix entre nosaltres i contra nosaltres, mai contra l’Estat espanyol. Ens queixem, sí; en sabem molt de queixar-nos, els catalans, però només en forma de plany, en forma de lamentació, procurant defugir sempre l’enfrontament directe amb Espanya. Si fóssim picallosos de mena, ho seríem amb tothom, amb Espanya també, molt més que amb nosaltres, perquè de motius en tenim a gavadals. Però no és pas així. Els catalans només ens mostrem replicaires entre nosaltres, i ens agradem tant en aquest paper que sovint arribem a la difamació, a la injúria i, en definitiva, al linxament de molts dels nostres empesos més per pulsions que no pas per fets i proves tangibles.
D’on surt tota aquesta ràbia?, ens hauríem de preguntar. D’on surt tota aquesta bilis que destil·lem i que només serveix per eliminar precisament les persones que més incomoden al nostre enemic? Per què esmercem tanta energia fent-li la feina bruta i aplanant-li el camí? I per què, per contra, ens mostrem tan submisos amb la seva opressió? Com és que tot el nostre nervi, tota la nostra bravesa s’esvaeix en un instant a l’hora d’enfrontar-nos a l’Estat espanyol? Si és un Estat opressor, si és un Estat absolutista, per què acatem les seves lleis injustes? Per què obeïm les seves regles de joc? En un règim d’esclavatge, la dignitat rau en la rebel·lia, no pas en la pusil·lanimitat. És prou sabut que de tots els esclaus, el qui defensa l’amo és el més covard. Diu molt poc de nosaltres que siguem tan gallets, a l’hora de blasmar els nostres, i tan porucs a l’hora de plantar-nos contra qui ens nega l’element més essencial de la vida, que és la llibertat. Quin sentit té la nostra existència, si deixem que transcorri dia rere dia, any rere any, segle rere segle, dins d’una gàbia?
Ja he dit que no som així per art d’encanteri. Som així perquè tenim una llarga història de captivitat al darrere i el nostre comportament no és fruit d’una manera de ser, sinó d’una conducta apresa. Hem nascut en una nació sotmesa, hem après des de la infantesa les regles de comportament dels nostres adults, les hem reproduït de grans i les hem transmès als nostres descendents. S’entén, per tant, que no tinguem l’assertivitat dels anglesos o dels francesos, per exemple. Els pobles, com tot ésser humà, traginen el pes de les seves vivències; i les nostres vivències ens remeten totes a la captivitat. Tanmateix, ves per on, és justament aquí on s’obre una via per capgirar aquesta situació. Vull dir que la nostra captivitat seria irreversible si ser submisos fos la nostra naturalesa. Però no ho és. Els nostres avantpassats de la Guerra dels Segadors o de la Guerra de Successió no tenien res de submisos. Tot al contrari. I és que els catalans no som submisos per naturalesa. Ens hi han tornat, que és molt diferent. Ens conduïm de manera submisa, perquè hem estat educats en la submissió. En altres paraules, la nostra conducta submisa és apresa. Però tota conducta apresa, precisament perquè és apresa i no pas natural, és també reversible, és també esmenable. De nosaltres depèn, per tant, que fem un cop de volant i agafem la drecera de la llibertat.
