Fa dues dècades, Naomi Klein va escriure un dels assajos que millor permeten entendre el contemporani. Amb La doctrina del xoc (2007) va fer una elaborada teoria, carregada d’exemples històrics, segons la qual el capitalisme era capaç d’imposar mesures d’una completa brutalitat –horrors econòmics, segons encertada expressió de Viviane Forrester– a partir de les oportunitats que oferien les catàstrofes, entremig de l’atordiment de les víctimes i la paràlisi que els moments d’excepcionalitat impedeixen o limiten la capacitat de defensa col·lectiva. I les catàstrofes podien ser naturals (el llibre exposa la privatització en massa de la costa que va seguir al tsunami d’Àsia de 2004 o el desmantellament del sistema d’escoles públiques de la ciutat de Nova Orleans a causa dels estralls de l’huracà Katrina, el 2005) o provocades (amb cops d’estat que van destruir els serveis públics a Xile i l’Argentina –1973 i 1976 respectivament–, amb la desaparició forçosa de líders comunitaris i sindicals i una política del terror, o amb guerres com les de l’Iraq –2003–, en què els ocupants nord-americans van substituir un dels estats àrabs més funcionals per una distopia neoliberal que va enfonsar la societat iraquiana).
Dins aquest apartat –la dels desastres induïts–, Klein va documentar les notícies falses que van escampar alguns analistes econòmics corruptes per obligar el govern canadenc a acceptar mesures draconianes contra la seva política econòmica. I aquestes mesures són sempre les mateixes, coincidents en formes i fons a les del consens neoliberal de Washington: privatització d’empreses i serveis públics, deslocalitzacions industrials, desregulació dels mercats, retallades de despesa pública, rebaixes d’impostos als més rics, pèrdua de drets socials i laborals, empitjorament de les condicions del mercat de treball i altres coses que dretes i esquerres han anat fent des que Margaret Thatcher va guanyar les eleccions de 1979. Es tracta d’una agenda política que es va aplicar a fons, també, en la crisi financera de 2008, amb els resultats que tots coneixem (enfonsament de les classes mitjanes, consolidació d’una casta d’ultrarics, governs impotents i inoperants, degradació de la democràcia i aprofundiment exponencial de les diferències socials). No s’explica el declivi d’occident sense aquestes polítiques. Tampoc no s’explica aquesta sensació col·lectiva de ressentiment que ens acosta a escenaris de polarització política i de flirteig amb les més variades i contemporànies formes del totalitarisme.
No es pot entendre la situació francesa sense tot això. Pensem que és al veí del nord on es va generar la crítica més elaborada al capitalisme neoliberal, durant la dècada de 1990, des dels cercles intel·lectuals parisencs al voltant de la revista Le Monde Diplomatique, i que va poder congriar un sòlid moviment antiglobalització. Aquesta centralitat en la dissidència també explica que, més enllà dels mites revolucionaris habituals (les revolucions de 1789, 1830, 1848, 1871 i 1968), la societat francesa hagi estat tan mobilitzada en les darreres dècades. I això inclou, des del mateix moviment antiglobalització del tombant del segle passat fins a les més recents protestes dels Armilles Grogues, i qui sap si les que poden succeir les pròximes setmanes, en un moment d’evident crisi política i social.
França viu avui una delicada situació, més que política, social o econòmica, existencial. Les perspectives de la majoria de francesos s’han anat enfonsant a càmera lenta, amb una sensació compartida de lenta degradació en tots els àmbits, també en els culturals, amb una societat creixentment dividida. Amb cinc primers ministres cremats en tres anys –quatre, des de les eleccions legislatives anticipades de l’any passat– és obvi que existeix un bloqueig institucional que en el fons formalitza un bloqueig molt més profund en el si de la societat francesa. El president de la República, Emmanuel Macron, va recórrer a mètodes pròxims al colpisme per imposar, contra la voluntat de la societat francesa i explícitament contra el poder legislatiu, l’endarreriment de l’edat de jubilació (de 62 a 64 anys) mitjançant els mecanismes excepcionals de la Constitució. Uns mecanismes que, com a excepcionals, podrien donar-se en cas de catàstrofe, guerra o situacions molt excepcionals. Tanmateix, Macron acostuma a fer servir aquesta via per aplicar la seva agenda globalista. Allò que finalment ha fet caure a Bayrou ha estat el seu fracàs a l’hora de presentar un pressupost que contenia retallades per un valor de 50.000 milions d’euros. El clamor a França és gran, perquè qualsevol que sàpiga sumar i restar haurà vist que les retallades socials contrasten amb una expansió de pressupostos de defensa (dictats per Donald Trump), mentre que es mantenen unes exempcions fiscals a les grans fortunes que podrien recordar a la situació prèvia a 1789, quan la noblesa no havia de contribuir a l’erari públic o a les aventures bèl·liques del rei de França. I és obvi que aquí no s’han practicat els necessaris mecanismes de contraenginyeria fiscal per fer que unes elits cada vegada més descontrolades, gràcies a les seves guinguetes financeres o les companyies tecnològiques, contribueixin d’acord amb la seva desmesurada riquesa.
Bayrou, en els debats parlamentaris, ha anunciat les pitjors catàstrofes en el cas de la negativa a acceptar aquests pressupostos regressius. De fet, els grans especuladors internacionals han fet algunes maniobres per apujar la prima de risc com a mecanisme d’extorsió habitual ja practicat durant la crisi financera de 2008-2012 contra Itàlia, Espanya o Grècia, amb conseqüències més que negatives. Es tracta dels mecanismes com els descrits per Naomi Klein. No responen a cap realitat objectiva, sinó al desig de sotmetre nacions senceres a les voluntats del gran capital internacional, cada vegada més emancipat de les societats i nacions de les quals forma part. I cada vegada més irresponsable, molt a l’estil dels plutòcrates que voleien al voltant del president Trump i que no han fet altra cosa que generar caos, o catàstrofes, al més pur estil doctrina del xoc.
Més enllà de les especificitats franceses, la possible evolució del que passa a França és tan imprevisible com perillosa. A principis de segle, podíem parlar del clàssic antagonisme entre esquerres i dretes. Avui, les velles etiquetes no sé si són del tot aplicables a un panorama completament diferent, on juguen molts altres factors, des de la reaccionarització de la societat fins a una perceptible bretxa que separa diverses generacions, fins a la dissolució interna que propicia un creixent comunitarisme ètnic i religiós en el si de les societats europees. Les darreres eleccions legislatives franceses, anticipades precisament per la dimissió forçada del primer ministre, van portar a una majoria relativa del front d’esquerres, malgrat que el Reagrupament (antic Front Nacional) va ser la llista més votada. El líder parlamentari dels ultradretans, Jordan Bardella, malgrat molta ambigüitat i dosis elevades d’oportunisme, ha votat diverses vegades per abrogar la reforma de les pensions. Tanmateix, Macron, que és percebut de manera majoritària com a titella de les elits europeistes i globalistes, ha acabat imposant primers ministres que han de defensar una agenda política i social completament contrària a la voluntat popular.
En qualsevol cas, l’antagonisme entre dreta i esquerra més aviat es va reconvertint en una guerra oberta entre globalistes i antiglobalistes. I això ha comportat, per exemple, algunes resolucions parlamentàries contràries a l’Agenda 2030 (paradigma del globalisme) com, per exemple, la derogació de les Zones de Baixes Emissions, que tant perjudiquen les classes mitjanes i treballadores, i alguns dels tractats de lliure comerç, per exemple Mercosur, que perjudica la pagesia europea i que acaba encenent el camp, no només a França, sinó arreu d’Europa. Aquest antagonisme és més que complex, perquè les fronteres ideològiques no estan gaire ben definides i els partits acaben tenint fortes contradiccions internes. I tot plegat fa difícil posar-se d’acord sobre alguns temes essencials, com ara en les creixents polèmiques sobre immigració (La França Insubmisa defensa la societat multicultural, mentre que les dretes són creixentment identitàries). Això genera un cert caos que va molt més enllà de França, que està desgavellant els sistemes de representació política arreu i que obre tota una autopista a aventurers sense gaire escrúpols morals. A tall d’exemple, mentre que allò que per comoditat anomenarem ultradreta governa ja a Roma, a Budapest i a Amsterdam, al Regne Unit, el partit Reform UK, fundat per Nigel Farage, artífex del Brexit, lidera les enquestes i podria dinamitar el tradicional bipartidisme britànic amb majoria absoluta. Per cert, la seva proposta política és carregada d’ambigüitats i indefinicions; tanmateix, està sabent canalitzar el ressentiment de la munió de perdedors que la globalització acumula.
A diferència de Las Vegas, el que passa a París, no es queda a París. França ha tingut tradicionalment una capacitat d’irradiació europea i mundial que li permet sacsejar la política occidental. El que pugui passar en els pròxims mesos, i probablement cap a 2027, quan s’acabi el mandat de Macron, tindrà una rellevància i influència arreu molt superior al que podríem pensar. França sempre ha tingut vocació de metàfora.
