Durant el temps més intens de l’anomenat Procés independentista, es va atribuir al director d’un diari de Madrid la frase “la unitat d’Espanya està per damunt de la veritat”, que teòricament hauria dit després que quedés clar que havia publicat informacions objectivament falses però que s’havien construït, divulgat i explotat amb èxit amb finalitat polítiques partidistes. No crec que es pugui donar per cert que la frase va ser pronunciada. Però certament la pràctica va existir: va haver-hi qui va considerar que la veritat es podia sacrificar sense manies al benefici d’una causa política que els semblava sagrada i justa. I estem parlant de la veritat dels fets, no pas de la llibertat de les opinions o de les interpretacions. El principi era francament inquietant, en mans d’un periodista sobretot, però en general en mans de qualsevol persona que consideri vàlida aquella màxima del vell periodisme segons la qual els fets són sagrats i les opinions són lliures. I representaria la seva substitució pel lema de les fake news: és indiferent que els fets siguin sagrats, només cal que siguin versemblants, i no hi ha distinció entre fets i opinions. Tot és el mateix. Tot es pot confondre. No és important el que és, sinó el que sembla.
Des d’aquell episodi fins avui, no he sentit repetir la frase atribuïda al periodista espanyol, certa o no, però sí que, en canvi, tinc la sensació que la pràctica a la qual es refereix s’ha anat considerant més legítima i que hi ha més gent que considera que la veritat dels fets es pot sacrificar, fins i tot que cal sacrificar-la, al benefici de la Causa pròpia, que òbviament cadascú considera que és la justa i la noble. Una Causa sagrada. Certament, això ha passat sempre. Però diria que últimament es produeix d’una manera més desacomplexada i sistemàtica, o si més no que es recuperen pràctiques desacomplexades i sistemàtiques del passat.
Una de les possibles raons d’aquest desacomplexament és l’evolució pràctica del concepte de postmodernitat cap a allò que Ferran Sàez qualificava molt enginyosament de postmodernitat paròdica. Per a aquesta postmodernitat paròdica la veritat no existeix, sinó que existeixen discursos confrontats en la disputa del poder. Llavors, el terreny de joc de la confrontació política és el del llenguatge, el del relat. Abans es deia que són els vencedors els que escriuen la història. Ara se s’hi ha donat la volta i sembla proclamar-se que si tu ets qui expliques la història, qui imposes el teu relat, seràs finalment el vencedor… encara que hagis perdut. No és la realitat la que genera el llenguatge, és el llenguatge el que crea la realitat. Si la veritat no existeix, si només hi ha relats de part, si tot és relatiu, és més que lògic sacrificar aquesta veritat inexistent i sense valor per la Causa pròpia. Si el llenguatge no neix dels fets sinó que els genera, el millor mecanisme per afavorir o per imposar la nostra Causa és inventar paraules noves, canviar el sentit de les que ja existien, ocultar deliberadament el que no ens convé (si no es relata, si no es diu, no existeix) i presentar com a certeses tries lingüístiques que seien respectables com a opinions, però que ens convé més presentar com a irrefutables i definitives, objectives. Certament, com deia, això no és nou. El pensament totalitari ho ha fet sempre, Viktor Klemperer va dedicar un llibre extraordinari, La llengua del Tercer Reich a analitzar com el nazisme havia canviat el sentit d’algunes paraules de l’alemany de manera que passaven a dir el contrari del que havien volgut dir sempre o si més no una cosa del tot diferent, en benefici naturalment del règim i la seva ideologia. Potser alguns que avui creuen seguir les teories de Foucault estan seguint de fet les de Goebbels.
L’altre medi ideològic on es pot fer servir impunement, en la teoria o en la pràctica, la frase inicial, que la veritat ens importa menys que la victòria d’una Causa Sagrada i es pot sacrificar sense manies, és el de tots aquells qui creuen que estan ja en possessió en règim de monopoli de la Veritat absoluta i revelada, i que, per tant, aquesta gran Veritat amb majúscules s’ha de poder imposar per damunt de les petites veritats quotidianes dels fets. Si Déu nostre senyor ja t’ha revelat a tu i només a tu la Veritat, per al triomf d’aquesta Veritat tens tot el dret a fer servir l’ocultació i la mentida. Els integrismes religiosos ho tenen clar. Els mètodes d’obtenció de confessions de la Inquisició ja ho practicaven: no interrogaven per saber la veritat sinó per obtenir el que els interessava dir. Per als actuals integrismes religiosos entesos com a projectes polítics, que volen convertir la seva llei religiosa en llei civil per a tothom, tampoc no hi ha cap pega. Però tampoc no n’hi havia per a altres creences. Recordo el cas d’aquell bon amic meu, comunista convençut i militant, de pedra picada, dibuixant clandestí a Mundo Obrero que va fer un viatge a l’antiga Unió Soviètica i va tornar esgarrifat del que havia vist: allò no anava ni amb rodes i no tenia res a veure amb el paradís de la justícia i la llibertat que hi hauria volgut trobar. Però alguns companys li van demanar gairebé de genolls que no ho expliqués de cap manera. Si la bona gent treballadora que militava en el partit sabia que el paradís soviètic era fals perdria la convicció i l’entusiasme necessaris per enfrontar-se al franquisme. La Causa justa que era la lluita antifranquista, podia ressentir-se del coneixement de la veritat. Per tant, no diguem la veritat. Hi ha una Veritat superior que no només tolera sinó que necessita la mentida quotidiana.
Aquest no dir la veritat –la suma de mentir i d’ocultar- perquè el que importa en el fons és la victòria de la nostra Causa, que és la justa perquè és la nostra, no deixa de ser una evolució cínica i tramposa del vell concepte tan catòlic de la mentida pietosa: cal enganyar a l’altre pel seu bé. És millor que visqui enganyat que no pas que sàpiga la veritat. I si al damunt diem que en el fons la veritat no existeix, que només existeixen relats i versions, encara ho fem més fàcil. Contra això, Gramsci va dir una de les seves frases més citades i menys practicades: la veritat és sempre revolucionària. És a dir, en primer lloc, existeix. I la veritat sempre acabarà afavorint finalment les causes justes. De la mateixa manera, quan una Causa necessita la falsedat o l’ocultació per imposar-se o per combatre, quan la veritat li fa nosa, potser és que en el fons no deu ser tan justa com es proclama.
