Les interlocutòries i les sentències supremacistes contra el català a l’escola, així com tot el rebombori mediàtic que es genera sempre al seu voltant, comencen a fer una mandra infinita. Fa mil anys que dura el suposat estira-i-arronsa i, a l’hora de la veritat, res no canvia ni cap a una banda ni cap a l’altra perquè, en el cas de les relacions lingüístiques interpersonals, la llei no fa la cosa. L’exemple que millor ho il·lustra és l’escola de la postguerra. Els meus quatre avis, que es van educar en els primers anys del franquisme i que rebien càstigs físics si parlaven en català a classe, mai van deixar de jugar en català al pati. Per què? Doncs perquè el català era la llengua familiar de la immensa majoria dels alumnes i ni tan sols un règim dictatorial tenia la força necessària per evitar que els nanos es relacionessin en la llengua demogràficament dominant. Per això ens van portar centenars de milers d’espanyols, perquè aquesta era l’única manera de minoritzar el català en l’esfera social.
Un altre exemple que serveix per veure com funcionen els usos lingüístics en les relacions socials són les escoles idiomàtiques. Jo vaig fer tota la meva educació infantil, primària i secundària en un centre en què el 90% dels professors tenien l’anglès com a llengua materna. Aquesta era l’única llengua que parlaven dins i fora de l’aula i era l’única llengua que als alumnes se’ns permetia fer servir amb els mestres. Dins de l’aula se’ns obligava a parlar en anglès també amb els companys. Eren les normes de l’escola i tothom les acceptava sense protestar, començant evidentment per les famílies, que es gastaven una morterada perquè els seus fills rebessin una educació plenament immersiva en anglès. Doncs bé, en aquest context ideal en favor de l’anglès, sabeu quina era la llengua de socialització entre els alumnes? El castellà. Per què? Per la mateixa raó de sempre: perquè era la llengua familiar de la immensa majoria dels alumnes. L’anglès només era la llengua de relació dels nanos que venien dels Estats Units o del Regne Unit, que sovint estaven de passada i que feien pinya entre ells sense barrejar-se gaire amb els autòctons.
Si parlem d’usos interpersonals, la normativa ja pot dir missa. Irlanda és un estat independent i les lleis afavoreixen l’aprenentatge de l’irlandès. Com que s’aprèn a escola, 1,5 milions de persones els saben parlar, però en realitat és un idioma moribund perquè només el tenen com a llengua primera unes poques desenes de milers de persones, és a dir una proporció molt baixa de la població. A més, com explica molt bé el sociolingüista i amic Conchúr Ó Giollagáin, les polítiques lingüístiques irlandeses han fracassat perquè no s’han centrat a afavorir l’ús dels parlants nadius sinó en fabricar parlants artificials.
Si tornem a Catalunya, veiem que Terres de l’Ebre és la zona amb un ús habitual del català més alt. A escola, el català encara hi aguanta el tipus com a llengua de socialització. No cal dir que les lleis i el sistema educatiu són iguals allà que a la resta d’àmbits territorials (les enquestes d’usos lingüístics no segreguen per comarques sinó per vegueries). Quina és la diferència, doncs? Molt fàcil, que les Terres de l’Ebre és la zona amb un índex més alt de catalanoparlants nadius i alhora és la que té un índex més baix castellanoparlants nadius. Voilà!
Si a Catalunya la immersió lingüística s’apliqués de veritat, sens dubte aconseguiríem millorar el nivell de català dels alumnes – i això no seria poca cosa- però en cap cas provocaria que passés a ser la llengua de socialització dels nanos. Mal que em pesi, no funciona així… És per això que posar tant d’èmfasi en les lleis és una manera de despistar-nos del problema d’arrel. I per aquest motiu la proposta d’Alhora de fer una doble línia no pot funcionar com a solució pública global. És a dir, només funcionaria si als centres de la línia catalana es mantingués una proporció molt elevada de catalanoparlants nadius. I clar, tenint en compte la demografia actual, els números no surten a menys que facis una línia per als catalans i una línia per als immigrants. És una proposta extremadament elitista que no és aplicable a gran escala.
Entenc perfectament la preocupació de moltes famílies catalanes que veuen com els seus fills viuen una situació de minorització a l’escola. Una manera més realista de protegir-los és l’agrupament que proposa la XAFA. La LEC prohibeix segregar per llengua familiar, però la XAFA té idees intel·ligents per facilitar que els catalans es trobin entre ells i puguin crear espais de socialització quotidiana dins dels centres.
Algú em dirà que la Bressola, a la Catalunya del Nord, desmenteix la meva tesi perquè socialitza en català nanos que parlen francès a casa. Sincerament, m’agradaria veure-ho amb els meus propis ulls. Tinc pendent anar a fer d’espia a la sortida d’una de les escoles per comprovar que els nens realment es relacionen de manera natural en català. Sense voler menysprear la feina que hi fan, que sigui com sigui em sembla titànica, si m’hagués de jugar diners diria que els resultats no són tan bonics com els pinten, especialment als instituts que han obert recentment. M’encantaria equivocar-me, però fins i tot si realment fos com diuen, pensar que un model-bombolla com el de la Bressola es pot replicar a tota la xarxa pública de Catalunya és no tocar de peus a terra. Podem fer tots els malabarismes mentals que vulguem, però mentre els catalanoparlants continuem sent una minoria demogràfica dins del nostre propi país, la llengua del pati no serà el català. Ni amb la independència ni amb la Verge Maria.
