Un mes després de la tragèdia, l’Horta Sud encara no ha pogut retornar a la normalitat. Tampoc la província de València; però la batllessa del cap i casal fa tot el possible per soterrar la nostra desgràcia sota estampes nadalenques pretensiosament novaiorqueses. El colp al sector turístic ha sigut fort i molts dels interessos econòmics lligats a la restauració i l’hostaleria estan preocupats, perquè el futur de barcelonització que veien al seu davant s’ha truncat. De manera urgent, demanen fer tot el possible per atraure novament els turistes.
La ciutat viu l’esquizofrènia de les societats modernes: molts ciutadans se solidaritzen i ajuden els seus compatriotes, mentre que altres fan la seva vida com si res, perquè el patiment ha colpit altres que són uns estranys, que són aliens i, per tant, el seu patiment és una cosa llunyana. En el seu egoisme o en el seu narcisisme, les víctimes són una molèstia perquè limiten les seves possibilitats d’oci o de goig personal. Són aquestes persones la columna vertebral del votant del PP i el nucli del seu discurs polític al País Valencià: un jo sense límits on tot intent d’articulació d’una organització col·lectiva és una amenaça al seu model de societat ultraliberal.
Al País Valencià el PP sempre ha enviat un missatge clar al seu votant: t’ho mereixes tot, per tant, no has de fer res, no t’has d’esforçar, no has de complir amb cap obligació i tens dret a viure una festa perpètua. Si ens votes, farem tot el possible per garantir aquesta promesa i oferir-te un oci etern. No és cap exageració, les joventuts del partit es guanyaven el cor dels universitaris entregant passes VIP per a les discoteques. De fet, els seus quadres sorgeixen dels equips de relacions públiques de l’oci nocturn. Tota la seva capacitat de gestió es limita a organitzar festes i saraus.
Tots sabem que són del tot incapaços de reconstruir o refer res, que no poden més que allargar el patiment i intentar amagar sota la catifa totes les seves misèries. Les petites millores i conquestes són fruit del treball de la població civil i s’estan aconseguint malgrat les institucions polítiques. El millor que podem esperar d’ells és que no ens ho posen encara més difícil. Com a grup, com a col·lectiu, ens trobem a una situació crítica perquè l’impacte econòmic a una terra malmesa és incommensurable i tenim por de no sortir-se’n, d’estar tocats de mort per sempre i afonar-nos acceleradament a la misèria. Hi ha por al futur, a unes perspectives econòmiques molt negres malgrat tota l’ajuda promesa. Quan parles amb la gent, sents el cor encongit a les seves paraules.
El cos no està per a la disbauxa, perquè la pèrdua, el dolor i l’absència s’acumulen en la desorientació i la incertesa. La població està colpida, però el PP vol posar-nos discjòqueis i fer-nos ballar al ritme de la seva música. Confien en la seva base electoral incombustible: els pitjors de cada casa. Malfeiners, festers, irresponsables, egoistes, homes de vicis infinits, ambicions inesgotables, hedonistes de camisa blanca… els coneixem perquè els hem patit en tantíssimes ocasions. Sabem com són experts a boicotejar-ho tot, en rebaixar a tots al seu nivell, en disgregar i dissoldre la confiança i els vincles socials. Els professionals de l’individualisme que pensen que tots compartim la seva condició i faríem com ells.
Per aquesta raó, María José Català necessita començar ja les festes de Nadal, necessita alimentar el seu hàbitat perquè aquests comportaments es tornin a reproduir, que els impulsos egoistes matin la solidaritat desplegada aquestes setmanes. Necessiten degradar la població, fer-la pitjor humanament per sobreviure, perquè el poble ha demostrat que és millor que els nostres dirigents i això no ho poden suportar. La seva línia de defensa sempre ha estat que ells ens representen, que som iguals i que tots nosaltres seríem igual de corruptes i abusadors que ells si gaudírem dels seus privilegis. Hem demostrat que no ho som i tenen terror davant la possibilitat que entenguem la força que tenim.
Els obstacles i els sacrificis no ens fan necessàriament millors, però ens endureixen i ens fan més intolerants i intransigents amb els pecats dels altres. Més conscients del valor del treball i menys frívols, mentre que l’excés de comoditats i privilegis, sense cap mena de dubte, ens fan pitjors. La crisi del 2008 que posà fi als excessos de la bombolla fou l’inici del llarg procés de descomposició del PP valencià. El seu món i els seus valors eren d’una època quan tot era més fàcil i ningú volia complicar-se la vida o guanyar-se enemics. Ara tot és encara més difícil i comencen a pujar unes generacions que encadenen crisi darrera crisi i ja saben amb total seguretat que viuran molt pitjor que els seus pares. La ràbia i la frustració no poden alimentar l’esperit festiu del PP, perquè no saben massa bé que celebrar. La matraca del PP ara sols pot atraure a jonquis nihilistes.
Malauradament, VOX està canalitzant aquestes emocions negatives i articulant-les políticament. Per això es beneficia de la caiguda en intenció de vot dels conservadors. En el seu discurs de camaraderia de nacionalisme militant pròpia del feixisme, molts joves troben aixopluc, identitat, escalf, sentit i direcció a les seves vides. Des de l’esquerra, al contrari, no sabem com articular les emocions sobtades, la inseguretat i la desorientació que viuen. No sabem canalitzar els legítims sentiments de destrucció de l’ordre vigent en accions positives i constructives per a la societat.
La DANA serà una llarga crisi perquè el PSOE i VOX l’allargaran per diferents motius, però, principalment, perquè perjudica el seu principal rival. En aquest escenari de paràlisi, Compromís continua poruc a un cantonet fent-se preguntes retòriques en espera d’una suposada autoritat superior que vindrà a posar ordre i endreçar-ho tot. Com sempre, el partit és incapaç de mostrar cap lideratge perquè no sap cap a on va ni quina direcció prendre. En aquest sentit, es pot dir que els seus dirigents estan tan desorientats com la població que representen. No pots dirigir cap força si no tens un punt, una direcció, on projectar-la. És el moment de dir-ho clar, si el PSPV no se suma a la moció de censura contra Mazón, Compromís no donarà suport al govern de Sánchez. Els valencians necessitem sentir que som la prioritat del nostre partit.
