Poca estona després que Sánchez anunciàs la convocatòria d’eleccions per al 29 de novembre, la batlessa i diputada de Ripoll va fer una piulada per atribuir-se el mèrit d’haver provocat la fi de la legislatura. En concret va dir, en primera persona del singular, “He fet caure el govern espanyol sense sortir de Catalunya…”. I sense que serveixi de precedent, he de dir que té bona part de raó. Analitzem-ho, perquè darrere aquesta frase hi ha algunes claus importants sobre què està passant en aquest país.
La piulada no va deixar ningú indiferent i, com es podia esperar, va esdevenir viral immediatament. Entre les respostes i cites, molts comentaris crítics i satírics acusaven Orriols de narcisista, megalòmana o egòlatra. Alguns fins i tot de boja. Com si atribuir la posició de Junts (que va tombar els decrets del govern espanyol que han estat l’excusa per convocar eleccions) al creixement exponencial d’Aliança Catalana fos una idea grotesca.
En temps de populismes és difícil de defensar, perquè la gent només veu les manipulacions dels altres, però en política res no passa per casualitat. De fet, els fenòmens poden estar tan interconnectats que no és fàcil intentar desxifrar-los objectivament sense semblar que estàs alimentant una conspiranoia. És més, a vegades hi ha estratègies que funcionen precisament perquè són massa recaragolades per fer sospitar la majoria de gent.
Situem-nos al 2023. Sánchez va convocar eleccions per sorpresa, després de patir una derrota sense pal·liatius a les eleccions municipals i autonòmiques. El PSOE va perdre aquells comicis clarament, i només va poder governar gràcies a formar una coalició que sumava el 83% dels diputats elegits a Catalunya. Tot i que no tothom ho recorda, PP i Vox varen arrasar a l’Espanya estricta. De fet, varen quedar a molt pocs milers de vots de treure els 4 diputats que els haurien donat majoria absoluta.
La dreta espanyola no ha acceptat mai aquella derrota. I no costa d’entendre, ja que qui va impedir que poguessin governar eren els seus principals enemics polítics. El conflicte català els va costar el govern. Després de tot el que han fet i dit contra els partits independentistes no podien esperar que aquests permetessin un govern de PP i Vox. Per això, Junts i ERC varen tornar a investir Sánchez bàsicament a canvi que els protegís de la persecució judicial que aplaudien els partidaris de Feijóo.
La dreta espanyola no es va limitar a queixar-se. Va analitzar bé per què havia guanyat les eleccions a Espanya i, així i tot, havia quedat fora del govern. Les raons són òbvies: amb només el 16% dels diputats elegits a Catalunya les possibilitats de sumar una majoria són escasses. Les dues vegades que el PP ha tret majoria absoluta n’ha sumat al voltant del 25%. El diagnòstic és clar, però les estratègies per revertir aquest escenari sense canviar el seu discurs essencialment anticatalà no són fàcils de concebre, i encara menys d’implementar. Perquè les dues ocasions anteriors es varen donar en un context de col·laboració parlamentària entre CiU i PP, ara impensable per exili del president de Junts.
L’immens error dels pactes del 2023, que varen situar tot el catalanisme amb presència a Madrid a l’òrbita del PSOE, va obrir l’escletxa per on la dreta espanyola aspira ara a treure els diputats que li falten per arribar a la majoria. I aquesta escletxa no és altra que la irrupció d’Aliança Catalana. La jugada, efectivament, sembla recaragolada i arriscada, però la promoció que han fet d’aquest partit els mitjans de la dreta espanyola i les xarxes socials més manipulades explica moltes coses.
La piulada en què la líder de l’extrema dreta catalana s’atribuïa el mèrit de fer caure Sánchez tenia respostes molt curioses. Un estrany perfil d’extrema dreta que normalment publica en espanyol i en anglès sobre temes de mig món va penjar una enorme bandera espanyola i li va etzibar: “Grande Silvia, eres una gran patriota española de la región catalana. Entre todos salvaremos nuestro gran país. VIVA ESPAÑA.” Certament, no mereixeria cap comentari si fos una sola piulada. Però la realitat és que són molts els perfils com aquest que fan difusió indistintament dels missatges d’Aliança Catalana i Vox. Hom dirà que segurament són falsos i pretenen manipular, i segurament és veritat. Aquest és l’interès del tema. Que a un web com Racó Català una enquesta sobre les eleccions espanyoles doni com a resultat que el partit més votat és Vox, o que Orriols siga la líder més ben valorada pels votants de Vox a Catalunya, només s’explica per aquest tipus de manipulacions. Però els seus efectes són molt reals.
Aliança Catalana va prometre que no es presentaria a les eleccions espanyoles i ho ha complert. De fet, res del que dic aquí no demostra que hagin participat conscientment de l’estratègia espanyola. Però, com explicita la piulada de la seua presidenta, ni són un actor neutral ni els incomoda que els votants de Vox s’hagin enamorat d’ella. La pèrdua massiva de vots cap a AC que pateix el partit de Puigdemont (que, per cert, continua sent el polític més mal valorat pels electors de Vox), sens dubte ha pesat molt en la decisió de Junts d’allunyar-se progressivament del PSOE. Ara hem de veure si es confirma el pronòstic demoscòpic segons el qual una quarta part dels votants d’AC li donaran a Vox el mínim de quatre diputats que necessiten per a la majoria absoluta al Congrés de Madrid. En tot cas, la jugada per reconciliar una petita i decisiva part de catalans amb el front de la dreta espanyolista ha estat magistral.
_______________________________
Josep Costa és politòleg i advocat.
