Anys abans de deixar els escenaris, Lluís Llach havia deixat de cantar L’estaca. El públic l’hi reclamava però ell s’hi negava, perquè considerava que la cançó havia deixat de ser seva i era de la gent. En conseqüència, eren els assistents als seus concerts els que, efectivament, n’exercien la propietat col·lectiva i la cantaven a cappella mentre anaven marxant del pavelló o la sala on havia actuat. És el que també passa amb El meu avi i tantes altres peces. Són un símbol, per raons diverses i diferents. Pel que diuen, pel que representen o perquè estan molt lligades a una tradició, en aquest cas, a la cantada d’havaneres de Calella. El meu avi ja no és d’Ortega Monasterio, sinó de la gent.
Aquest és un dels factors de l’espifiada monumental de l’Ajuntament de Palafrugell, que ha intentat esmenar una tradició que la majoria dels que la segueixen no vinculen a l’autor de la cançó. El debat recurrent sobre si es pot separar l’obra de l’artista és especialment estèril en casos com aquest. I voler aprofitar la polèmica provocada per un documental per apartar del repertori una peça que conté versos d’exaltació nacional catalana és, segurament, una de les pitjors relliscades que pot cometre una alcaldessa del PSC en terres gironines. Impròpia de l’habilitat d’un partit altament professionalitzat i amb assessors per a qualsevol cosa que calgui.
Com era de preveure, els espectadors de la cantada van decidir exercir la propietat de l’havanera que fa quatre dècades que tanca la cantada. I a l’Ajuntament només li ha faltat rematar la jugada amb l’ocurrència d’identificar un militant d’Alhora que repartia fulls amb la lletra de la cançó i arrodonir-ho amb declaracions de l’alcaldessa assegurant que la Policia Local havia actuat per “evitar aldarulls”. Així és com un intent d’alcaldada en nom de la correcció política ha acabat provocant una reacció política popular que se suma a les guspires que salten aquí i allà en el desert pacificat en què el PSC i el PSOE intenten convertir l’independentisme i fins i tot el catalanisme més moderat.
La guspira de Calella s’afegeix a la dels murals de Sixena, esdevingut, inesperadament, un afer estrella: des de fa setmanes, qualsevol contingut que en parli és el més llegit del dia –almenys a El Món–, com ha passat aquest diumenge amb l’entrevista a Albert Velasco.
Dels creadors del dèficit fiscal crònic i de l’enfonsament de les infraestructures per falta d’inversió –amb Rodalies al capdavant–, arriba ara el menyspreu i la utilització política d’elements de l’àmbit cultural que sempre han estat allà. Els murals de Sixena s’han de tornar sense oposar resistència i El meu avi no s’hauria de cantar. Perquè ho decideix el PSC. És l’última frontera de la desnacionalització. Potser no els serà tan fàcil de travessar-la com esperen.
