L’escola, una institució peculiar, eina bàsica en la socialització de la ciutadania, pilar de la societat del benestar, de construcció de la identitat col·lectiva, sempre ha estat un laboratori dels canvis i espai d’experimentació dels enginyers socials. Resulta, per tant, un privilegiat observatori de les polítiques públiques i de les transformacions socials projectades per les elits del seu moment. Servidor de vostès va escolaritzar-se en un sistema dissenyat pels tecnòcrates de la segona meitat del segle XX, en què es perseguia la modernització del sector productiu del país, cosa que implicava un sistema més o menys taylorista, cursos reglats, certa capacitat meritocràtica i la promesa, parcialment certa, d’ascens social en base a la capacitat d’adaptació i compromís de l’estudiant.
Quan parlem de crisi del sistema educatiu ens referim, en certa mesura, a un canvi radical de sentit, i per tant de la naturalesa de la institució. Qualsevol amb llarga experiència com a estudiant i docent pot ser conscient de com els problemes que arrossega, més enllà de la insuficiència endèmica de recursos i dels conflictes quotidians, s’adonarà que el problema principal és d’identitat, de manca de definició, d’una pèrdua de funcionalitats reconeixibles. Ara bé, una de les coses que més sorprenen de les escoles del país és que tot aquell temps i espai que abans es trobava sotmès a un conjunt de regles, normes, rituals, les litúrgies del temps lectius, han estat completament desregulades. Pràctiques com fer una fila per arribar a una classe, seure a un lloc preassignat, saludar al mestre, romandre en silenci durant les explicacions, aixecar el braç per intervenir, fer lectura en veu alta, disposar d’un llibre de text, corregir col·lectivament, sotmetre’s a exàmens regulars, resoldre exercicis a la pissarra, canviar d’assignatura cada hora… tots aquests gestos encaminats a adaptar-se a les rigideses de la vida adulta semblen en vies d’extinció. I sovint han estat substituïts per, des d’una creixent informalitat, entrar desordenadament, treballar per grups o projectes, no tenir llocs assignats, sinó agrupaments més o menys espontanis (en algunes escoles hippies, ni tan sols cadires), mínimes intervencions d’uns mestres que van d’un lloc a l’altre sense un rol determinat, desdibuixar matèries, prescindir de llibres, no disposar d’horaris, renunciar a la universalitat d’exercicis per a tot el grup, moltes pantalles on tothom mira coses diferents, múltiples adaptacions a la voluntat d’esforç dels alumnes i sobretot una certa sensació de caos. Alguns activistes de l’educació ho contemplen com a l’emulació de les empreses de Silicon Valley. Tanmateix, el caos causat per enginyers informàtics procedents d’instituts tecnològics d’elit amb un punt d’infantilisme estil Big Bang Theory no és el mateix que grups d’infants i adolescents desorientats que no van ser sotmesos al sempre dur i sovint exasperant exercici de l’aprenentatge de la lectoescriptura o els fonaments del càlcul entre els 6-9 anys, i que arrosseguen les dificultats que es manifesten en les avaluacions internacionals periòdiques i que arriben a l’edat adulta inermes davant la més tèbia dificultat.
Aquesta desregulació del temps formal contrasta amb un altre fenomen ben estrany, i del qual se’n parla menys. Per als estudiants tayloristes de fa trenta o quaranta anys, si la vida a l’escola podia ser monàstica, terriblement avorrida i un punt opressiva, el temps de l’esbarjo era radicalment diferent. Era l’espai desregulat per excel·lència, on els alumnes s’autoorganitzaven de manera més o menys espontània, o en tot cas condicionats pels costums heretats, les pràctiques tradicionals i, sovint també, la influència o jerarquia dels més grans. Podien haver baralles i sensació de llei de la selva, tanmateix, també els infants s’introduïen en aquella mena d’aprenentatges informals que tan útils resulten en la vida adulta. Per posar un exemple, el futbol de pati d’escola. Aquest era un exercici de sofisticació social i organitzativa que implicava gran complexitat. Calia triar dos equips, i per a això, dos capitans (que solien ser alumnes amb un cert lideratge natural, no necessàriament bons estudiants). La tria solia ser delicada, perquè els líders havien de fer equilibris per triar els jugadors més competents (es volia guanyar), els amics més fidels (calia reforçar la seva influència en el grup) i repartir-se els més incompetents (el codi d’honor implícit implicava que hi hagués un cert equilibri entre els condendents, i alhora projectar generositat). I ja, en ple partit, calia acordar regles subjectives: existia un “fora”?, o era permès xutar la pilota contra la paret per superar la defensa? Calia també consensuar què era penalti, què era falta, i què era o no gol –i això no sempre era objectiu, sinó que depenia de la correlació de forces–. En qualsevol cas, amb un punt d’anarquisme, no existien àrbitres. Fins i tot, en patis atapeïts, podia donar-se el cas que hi hagués partits simultanis amb diverses pilotes en joc amb diversos porters. No només el futbol, altres jocs com el cavall fort, matar conills, jugar al telèfon, expressar cantarelles políticament incorrectes o qualsevol altra activitat implicava certa coordinació i organització política. L’espai informal, desregulat, era tan important com l’espai formal, que obligava als estudiants a actuar de manera diferent en funció del context.
I, en una era de desregulació de l’espai formal, els patis, és a dir, aquell espai on els adults només intervenien en moments puntuals, comencen a ser intervinguts i regulats. Sovint, de manera estricta. Amb el pretext del repartiment espacial de gènere, el futbol–pati comença a ser proscrit. Amb bones intencions, monitors o mestres miren d’organitzar jocs precuinats on es procura evitar competitivitat, guanyadors o perdedors (fet que avorreix els participants). Es produeix un intervencionisme adult que continua fora del temps lectiu en forma d’activitats extraescolars on tot està controlat –i la competitivitat sol acabar essent més despietada–. La conseqüència, i això qualsevol psicòleg infantil en podria donar fe, és una creixent pèrdua dels infants i adolescents de diverses habilitats, com l’autoorganització, la diplomàcia, l’espontaneïtat, la capacitat de negociació i comunicació, fins i tot aquells elements de poder construir amistats i enemistats, de treballar la relació entre iguals i totes aquelles aptituds que s’aprenien en espais informals on els adults només apareixien quan hi havia problemes.
El que ha passat aquestes dècades a l’escola resulta ben simbòlic del que també ha succeït en el sistema laboral i social. La desregulació ha estat un dels puntals del neoliberalisme en les darreres quatre dècades. La desregulació de l’economia va implicar la desaparició de la seguretat en l’entorn laboral. La feina per tota la vida, amb tots els avantatges i inconvenients, encara que amb un cert sentit d’estabilitat, es va esvair i es va substituir per la precarietat generalitzada, encara que també en una atomització per part dels empleats. D’aquesta manera, la capacitat d’autoorganització, de comunicació, de la creació de vincles de confiança entre companys es va dissoldre, com va reflectir amb eficàcia el cinema de Ken Loach. Les empreses havien de ser “més dinàmiques” per adaptar-se a una competència ferotge que, bàsicament, consistia a maximitzar beneficis a còpia de reduir costos laborals. Això també implicava la pròpia dissolució del concepte d’empresari, en una època en què el capital entrava en dinàmiques de fusions, vendes, revendes, deslocalitzacions i altres operacions que implicaven la desvinculació dels mateixos capitalistes respecte dels seus negocis i la seva reconversió més recent en inversors, alts executius, facilitadors, oportunistes o altres figures que implicaven desconnexió amb l’economia real, amb els seus treballadors i clients o la seva comunitat. Amb les conseqüències que hem viscut en tots aquests anys
La desregulació econòmica dels vuitanta ha experimentat mutacions fins a esdevenir una mena de neoliberalisme de nova generació. Els primers neoliberals, penso en Margaret Thatcher o Ronald Reagan, eren moralment conservadors. La generació posterior, imbuïda de l’esperit soixantehuitard, ha fet una passa endavant i, mantenint el seu capitalisme despietat s’ha instal·lat en una dimensió existencial: una desregulació nihilista, que implica destruir qualsevol altra institució, formal o informal, que impliqui un mínim d’esperit comunitari. Pierre Dardot i Christian Laval van formular el terme “home nou neoliberal” per definir a l’individu que planteja la seva vida com a una lluita darwiniana per la supervivència, capaç de fer adaptacions continues al canvi, de responsabilitzar-se dels seus èxits (pocs) i fracassos (nombrosos), i de desvincular-se de les comunitats. És la ideologia que han fet servir les actuals elits –distanciades del seu país, de qualsevol sector econòmic, de la responsabilitat social…– per crear aquesta mena de societat líquida actual. Una nova moral –més aviat una moral anòmica, també desregulada– que implica globalisme, cosmopolitisme, absència de principis ètics, relativisme, narcisisme, exhibicionisme impúdic, aversió als impostos, hostilitat als drets dels treballadors i una completa enemistat contra qualsevol política de benestar. És la diferència que podríem trobar, per posar un exemple, entre Reagan i Trump; entre Nixon i J. D. Vance; entre Guatemala i Guatepitjor.
Aquesta gran desregulació és la que podem observar a les escoles d’occident. L’edifici, hi és; també els mestres (de moment); també els alumnes. Tanmateix s’ha desregulat la part formal (s’està desnaturalitzant la seva funció), mentre que es regula la part informal (el control i l’enginyeria social que busca la supervisió de les persones, com fan els grans empresaris digitals amb els algoritmes). Tanmateix, l’escola només n’és una expressió, encara que ben visible. La desregulació va molt més enllà. Ho veiem, per exemple, amb les famílies, on el nombre de divorcis s’ha expandit exponencialment, mentre que a occident, cau el nombre de fills, alhora que pares insegurs tampoc no tenen massa clar de quina manera educar a uns fills sense referències ni espais estables. Ho veiem amb els barris i els pobles, quan la desregulació propicia una pandèmia de gentrificació que expulsa la gent dels indrets on havien passat generacions, o una desbocada i teledirigida especulació immobiliària que propicia un nomadisme descontrolat que evita, precisament, la creació comunitària, de sentit de pertinença. La política de fronteres obertes i d’un mercat de treball global també implica canvis de composició demogràfica. Ho patim especialment a Catalunya, una de les regions occidentals més globalitzada, quan els joves més ben preparats marxen a mercats on paguen millor (i que es passen a l’anglès) mentre que els nínxols d’ocupació més precaris són ocupats per onades d’immigrants de fora d’Europa, i que a diferència del segle passat, en molts casos tendeixen a viure en bombolles comunitaristes. Tot plegat fa que elements com la pertinença nacional, aquesta mena d’ancoratge psicològic vital, també es vagin diluint.
La gran desregulació, ho estem veient, té com a efectes una angoixa existencial. Si hi ha quelcom que desitgen les persones, vinguin d’on vinguin, tinguin la ideologia que tinguin, és protecció i seguretat, previsibilitat, confiança en la continuïtat, teixir llaços comunitaris. L’home nou neoliberal és un nihilista que fàcilment recorre a antidepressius per sobreviure a aquest profund desarrelament, a la terrible vulnerabilitat que ofereixen els nous temps. Políticament no volen paraules, sinó que se’ls escolti i se’ls faci compliment a les seves aspiracions. La política que no ho faci, la política que no consisteixi a regular, planificar, atorgar seguretat, més que fracassada, serà irresponsable.
