L’ambient previ era de desastre, i no. L’independentisme encara és capaç de treure desenes de milers de persones al carrer. I això, malgrat l’amenaça de pluja i, sobretot, la desorientació estratègica de l’independentisme organitzat. D’aquí a un any sabrem si aquesta Diada haurà estat la de la remuntada, però el que s’ha constatat és que les bases hi són i que la idea de la República Catalana té tanta força i persistència perquè és intergeneracional i transversal ideològicament.
La manifestació ha estat centrada en el que tocava, sense dispersar-se per altres conflictes d’aquí i del món. I ha estat unitària, com correspon a les bases socials de l’independentisme. Hi ha hagut poques cares conegudes de la política i les que s’hi han acostat —Laura Borràs, per exemple— han evitat el protagonisme. Aquells partits en què tanta gent va dipositar les esperances més altes ara, simplement, s’han evaporat. Amb l’única excepció dels simpatitzants d’Aliança Catalana, que han procurat fer-se molt visibles un dia en què la demanda general era d’unitat.
En tots aquests anys l’Estat espanyol no ha recuperat ni un gram de legitimitat i el conflicte es manté. El repte de l’independentisme és com articular una nova estratègia que ofereixi un itinerari viable mentre, en paral·lel, es perpetuen unes estructures i lideratges que han acabat satel·litzats pel socialisme català/espanyol. La gent hi és, fins i tot quan s’han encès tots els indicadors d’emergència nacional. Només cal que valgui la pena sortir al carrer.
