Als historiadors que ens dediquem a analitzar el present ens agraden els petits detalls, les teòriques anècdotes que acaben tenint un significant transcendent per entendre la magnitud del canvi històric. I l’any que acabem d’estrenar conté algunes petites notícies que podrien passar desapercebudes, i que, tanmateix, van carregades d’aquesta tendència del segle de fer la vida més difícil de la gent emparada per discursos moralistes i aparentment benintencionats, i que, tanmateix, tenen una agenda política al darrere.
La UE ha imposat, tal com s’havia acordat en el passat amb aquesta mena de pactes transcendents que passen desapercebuts, noves exigències mediambientals als nous vehicles. Sense ser un expert en el tema, més o menys ve a significar que les autoritats comunitàries obliguen els fabricants a disminuir encara més les emissions de CO₂. Ja sabem quins són els motius: el canvi climàtic, l’aspiració a un aire més pur i moltes altres coses desitjables i benintencionades amarades de la moralina de les pel·lícules Disney. Ara bé, com en tot tractat d’aquests que pixelen llums i taquígrafs, el que acaba passant és que, per tal de pagar unes sancions econòmiques cada vegada més oneroses (perquè és obvi que hi ha problemes d’enginyeria ara per ara irresolubles que fan els objectius de la UE poc realistes), especialment les automobilístiques europees, aposten per fabricar menys cotxes. No de qualsevol manera, perquè els límits no són cotxe per cotxe, sinó en el conjunt del volum: mantenen el sector del luxe o l’alta gamma, mentre deixen de cobrir el mercat del cotxe assequible. O, en altres termes, per pagar les multes (que no poden evitar perquè les mesures que imposa la UE són, amb la tecnologia actual, impossibles de complir), necessiten concentrar-se en aquells vehicles que resulten més rendibles perquè el seu marge de benefici és més gran. El vehicle elèctric, malgrat el voluntarisme d’alguns mitjans de comunicació, està fracassant. El mercat s’ha estancat perquè, d’una banda, en l’actualitat els cotxes elèctrics són excessivament cars, probablement només aptes per a una quarta part de la població amb major poder adquisitiu (i els fabricants xinesos estan cruspint-se el mercat occidental perquè porten certs avantatges tecnològics i de fabricació i s’apropien dels segments que els europeus abandonen), i de l’altra, perquè el vehicle elèctric té encara limitacions tecnològiques importants. Sembla només apte per a desplaçaments curts i urbans, requereix, a la pràctica d’un pàrquing amb carregador, les recàrregues són lentes i l’autonomia limitada. En altres paraules, en un país com Catalunya, només sembla apte per al lloc on menys fa falta el cotxe (la zona metropolitana) mentre que a la resta, on el transport públic és testimonial, l’orografia sembla incompatible amb les característiques d’aquesta mobilitat, i la majoria deixa el cotxe al carrer, sembla inservible.
Més enllà de qüestions tecnològiques, això, acompanyat amb l’extensió de les zones de baixes emissions, aquestes decisions acaben tenint conseqüències negatives per a la gent normal. Anem, per cas, a una infermera d’una població de l’Empordà, que com el 80% de la seva professió té contractes precaris, sovint a temps parcial, i en què és habitual que cobreixi substitucions amb poques hores d’antelació per les comarques pròximes. A la pràctica, els seus ingressos no ultrapassen els vint mil euros anuals. Té un dièsel de vint anys heretat de la família que li resulta vital per treballar (encara que també per altres moments importants com l’oci, la vida social o les compres). Primer, ja fa anys que haver d’anar a treballar alguns dies als hospitals de Girona o Salt implica haver de pagar per aparcar (les zones blaves i verdes s’han estès com una plaga, cosa que implica una reducció, a la pràctica, dels seus migrats ingressos), o bé optar per aparcar tan lluny que sobrecarrega la seva jornada laboral algunes hores a la setmana. Òbviament, no té capacitat adquisitiva per adquirir un vehicle elèctric nou de trinca, i probablement, ni tan sols de segona mà (en un mercat que s’ha encarit a mesura que els vehicles nous han esdevingut impossibles). Una ZBE, a la pràctica, li impediria treballar (perquè la naturalesa de la seva precarietat laboral així ho indica). És obvi que l’ecologisme fa pagar aquest preu a aquells per als quals senten nul·la empatia. El transport públic és inoperant, les principals inversions han anat a parar al metro de Barcelona o a una alta velocitat de la qual s’ha beneficiat principalment la cinquena part del cens de millor posició social. Per cert, també anecdòticament i personal, servidor de vostès que fa trenta anys que viu a Girona i que, per qüestions professionals ha d’anar sovint al cap-i-casal, ha vist com la ciutat de l’Onyar ha passat de poc menys de setanta mil habitants a ultrapassar els cent mil (un creixement de prop d’un 50 %, tot i que segons el que em va confessar un regidor, la xifra real d’habitants ultrapassa els 120.000). En tots aquests anys la Renfe manté el mateix nombre de trens amb la diferència que s’ha alentit la velocitat comercial i s’han generalitzat els retards. El mateix podríem dir respecte a la resta de serveis públics (escoles, places hospitalàries, administratius, financers), que o bé han crescut menys d’un 20 %, o bé han anat disminuint.
Llogar-se un pis a Girona (o Barcelona, o a qualsevol ciutat mitjana) és irreal. A l’hora d’emprenyar-se sobre com han anat les coses en la darrera dècada i mitja, la qüestió immobiliària segurament és la més paradigmàtica. La bombolla de principis de segle es va resoldre… desnonant centenars de milers de famílies que van passar dificultats no creades per aquestes, rescatant amb diners públics la irresponsabilitat dels bancs (que encara ens deuen desenes de milers de milions d’euros), creant una Sareb que va optar entre deixar buits o inacabats desenes de milers d’habitatges o bé cedir-les a preu simbòlic a fons voltor, mentre el país ha passat, en un quart de segle, de sis a vuit milions d’habitants i caient en el parany d’una nova economia que ha fet de l’habitatge turístic un sistema pervers de polarització de rendes. Per no dir que s’ha mantingut el mantra de la desregulació que ha comportat un mercat de lloguer literalment embogit, pornogràficament insultant. A sobre, la gran esperança de l’esquerra, el moviment del 15-M que prometia un canvi de model econòmic (sí-se-puede), no només va esdevenir un bluf, sinó que a sobre ha evolucionat en forma de caricatura woke, atrapat per infinitud de contradiccions i incapaç d’entendre el drama de l’enfonsament d’unes classes mitjanes a les quals se les escarneix (per no ser dels “seus”). Malgrat que la realitat sigui infinitament més complexa, moltes persones, com la infermera empordanesa que veu que no pot aparcar gratuïtament o que fins i tot pot ser que no pugui anar a treballar amb el seu dièsel atrotinat, que fins i tot quan pot llogar una habitació en un pis compartit on no és empadronada ni tan sols pot llençar les escombraries als contenidors que s’obren amb targeta, ha arribat a la conclusió que a determinada esquerra està més preocupada per les tortugues marines que per aquelles treballadores que, probablement, ens poden salvar la vida. El moviment de les armilles grogues, a França, va ser un toc d’atenció sobre els moviments tectònics de les societats europees. Sembla que pocs han pres nota del que realment preocupa a la gent, i el divorci polític es fa més gran, en un joc on només els oportunistes tenen coses a guanyar.
Enfront d’aquesta catàstrofe silenciosa, la política (la de dretes, la d’esquerres, la d’amunt i la d’avall) ha demostrat una impotència amagada sovint rere una màscara de cinisme. Ningú no sembla prou decidit a prendre decisions dràstiques (com ara una veritable regulació del mercat immobiliari que permeti fer efectiu el dret constitucional), que necessàriament ha de comportar la renúncia a la teocràcia neoliberal (i que bàsicament ha de consistir a desfer les reformes, com la Llei Boyer socialista de 1985 que ens ha dut fins aquí). I també desobeir aquelles regulacions europees que han propiciat aquest nou paradigma de decreixement (de drets, de benestar, i d’empitjorament de la vida i les perspectives del gruix de la població, especialment la més jove), així com desfer-se dels axiomes econòmics en què la immensa majoria del creixement ha anat acaparant un sector minoritari. En altres paraules, vivim en una època amb més Tesla i menys Seat Panda, que més enllà de la comparació (malgrat les diferències, tots dos arriben al mateix lloc), simbolitza com s’ha normalitzat la pèrdua del dret de la mobilitat privada d’un segment cada vegada més majoritari de la població. Recordant Tony Judt, aquest historiador britànic va explicar una vegada que el capitalisme occidental va poder guanyar la guerra freda als comunistes, perquè els comunistes eren bons fent autobusos, mentre que els capitalistes eren bons fent automòbils. Sembla estem arribant al pitjor del comunisme, gràcies al pitjor del capitalisme
No parlem només de qüestions materials. Al final, aquest quart de segle de decreixement dels sectors treballadors, d’erosió de la classe mitjana, no parlem només en termes materials, sinó també culturals i antropològics. Les noves condicions de l’actual sistema han propiciat una transformació radical de les estructures socials, especialment entre les noves generacions. Més enllà de les revolucions culturals del darrer quart del segle passat, els boomers, i part dels millenials van poder viure una vida relativament convencional, amb cicles vitals previsibles: créixer, educar-se, aprendre una professió, casar-se i crear una família, comprar-se una casa, treballar, jubilar-se i morir-se. Un model tan criticat per la literatura, el cinema i els antropòlegs socials. Ara bé, percentatges cada vegada més amplis de les noves generacions han crescut en el pessimisme de la inutilitat d’una professió en un entorn laboral canviant, patint una precarietat absurda i nihilista, en condicions laborals incertes i minvants… i que sovint deriva en un ajornament de l’edat d’emancipació (si és que es produeix) la impossibilitat d’adquisició d’habitatge o el sotmetiment al feudalisme immobiliari, la precarietat afectiva (i la destrucció de la institució familiar), l’escassa reproducció (ara ja estem en una taxa de fecunditat de’1,12 fills per dona en edat fèrtil), la renúncia a la maternitat/ paternitat, i, finalment, aquesta epidèmia de solitud i malestar existencial que està desbordant psicòlegs i farmacèutiques. I el més galdós és que sovint aquestes noves formes socials són romantitzades i justificades en el camp de la literatura, l’audiovisual, el teatre, les xarxes socials o el pitjor de tot, la psicologia barata d’autoajuda. Hem passat d’un sistema social i familiar carregat de problemes i injustícies a un altre de molt pitjor; de discutible amor romàntic a frustrant nihilisme sexual; de Guatemala a Guatepitjor. Això sí, amb banda sonora de Disney.
I és així on hem arribat a aquest ambient de malestar, de sensació d’estafa, d’emprenyamenta generalitzada… i amb raó! I aquest és l’ambient on, com veiem arreu d’occident a partir de les tries polítiques, que sembla voler congriar una estranya tempesta.