Abans, les rodes de premsa es deien també conferències de premsa. He assistit, telemàticament –les limitacions d’espai no m’han permès anar-hi presencialment– a la compareixença de Pedro Sánchez aquest dijous a La Moncloa per respondre als periodistes en la tradicional trobada del fi de curs polític. La veritat és que dir, el que es diu a dir, no ha dit gaire cosa, excepte el que estava en qualsevol previsió mitjanament informada: poca autocrítica i molta llenya a l’oposició de Pablo Casado. Tampoc li han fet preguntes gaire compromeses, aquesta és la veritat. Així, ens hem quedat sense saber la versió de Sánchez sobre el cessament (o dimissió) d’Iván Redondo, per posar només un exemple.
Però, anant més al fons del que està en l’actualitat política, m’interessava especialment el capítol Catalunya: si hagués pogut intervenir, hauria preguntat a Sánchez quantes vegades ha parlat per telèfon amb Oriol Junqueras, si el líder d’Esquerra participarà d’una manera o altra en la taula negociadora entre govern central i Govern aquest mes de setembre i com ha intentat convèncer (òbviament, sense èxit) Pere Aragonès perquè vagi a la conferència de presidents autonòmics d’aquest divendres a Salamanca. Sánchez ha dit poca cosa de tot això, més enllà de lamentar l’absència de president de la Generalitat a Salamanca. Altres presidents autonòmics, per cert socialistes, han estat bastant més durs amb aquesta actitud absentista d’Aragonès.
Entenc, però estic lluny de compartir-les, les raons de president de la Generalitat per no anar a la cita d’aquest divendres: vaig tenir ocasió de parlar recentment amb la socialista Francina Armengol, la presidenta balear, i va reconèixer sense pudor que la conferència no tenia una agenda mitjanament interessant. Altres presidents autonòmics socialistes, encara que amb sordina, també han criticat la manca de consistència del programa de la conferència. Al Partit Popular l’han qualificat, sense més, de “mentida”, com un truc de Sánchez per mantenir-se en els titulars dels diaris.
El mateix Sánchez ha reconegut que el principal valor de la conferència és el de parlar. “Estem fent bé la cogovernança”, ha dit, encantat que, finalment, el lehendakari Urkullu hagi acceptat acudir a Salamanca (a canvi de contraprestacions polítiques, el que em sembla lògic). Però la veritat és que la cogovernança, s’entengui per aquest terme el que s’entengui, no està sortint bé: la descoordinació autonòmica és patent i les reticències dels barons a l’hora d’encarar el repartiment dels fons autonòmics són, si més no, grans. Ningú sembla fiar-se molt del sistema de repartiment que es dissenya a La Moncloa, i la roda de premsa de Sánchez d’aquest dijous tampoc ha servit per aclarir aquest aspecte en particular.
I, ja dic, ha passat de puntetes sobre bastants més assumptes espinosos, com ara la controvèrsia sobre els fons de la Generalitat per al pagament de les quantitats exigides pel Tribunal de Comptes a alguns líders del Procés. La polèmica jurídica sobre la legalitat o no d’aquest fons puja de to a Madrid, i el govern tracta, sense gaire èxit, de mantenir-se neutral: és obvi que a la Moncloa, enfrontada sense embuts al TC, es desitja la ràpida legalització d’aquest fons i treure’s de sobre un nou conflicte amb una institució amb la qual les relacions van de mal en pitjor.
–Conferències que podrien haver estat útils, però … –
Però tornant a les conferències de presidents autonòmics, penso que, tal com van ser dissenyades en teoria, podrien haver estat útils … si no haguessin sortit tan malament, fins ara, a la pràctica. Amb tot, coincideixo amb Sánchez que el valor de veure’s, debatre els temes conjuntament i detectar on són els problemes ja és un avenç. Després, em sembla que, passada aquesta diplomàcia multilateral, seria bona una negociació individual, comunitat a comunitat, amb el govern central. Per això crec que Aragonès no hauria arriscat res, ni tan sols els seus planejaments de màxims, acudint a la cita de Salamanca, escoltant i deixant sentir en públic les seves discrepàncies i les seves reivindicacions.
Després de lamentar que Aragonès no acudeixi a la política multilateral, s’ha referit l’home de la Moncloa, això sí, a la reunió de la comissió bilateral que tindrà lloc el 2 d’agost. M’expliquen que l’executiu de Sánchez espera avenços concrets –més de funcionament de les administracions que estrictament polítics– en aquesta minicimera: són molts els temes pendents en agenda entre Catalunya i la resta d’Espanya, temes que encara cuegen pel desencontre en totes les escales administratives. El govern central, diuen, està disposat a cedir en força de les desenes de plantejaments en què s’havia enrocat. Veurem.
…
En tot cas, penso que tant la conferència (de premsa) del president Sánchez com la conferència de presidents autonòmics marquen la tònica d’un final de curs més aviat àton, desconcertat i poc constructiu. Ni hi ha hagut ni hi ha respostes per a moltes, massa, preguntes. Un cop més, tot, o gairebé tot, queda per a setembre. I a mi, personalment, he de reconèixer que Sánchez m’ha defraudat amb els seus excessius silencis i el seu molt autobombo en aquest comiat per vacances: què és el que pretén fer / negociar amb els governants de Catalunya? Doncs això: a esperar la tardor molt calenta que ens ve.
